Crec que no m'erro gaire si dic que la superficialitat és un dels trets més característics de l'època que ens està tocant de viure.
Per superficialitat entenc aquella estètica (i amb l'estètica, l'ètica; és clar) "fast food" basada en la flamarada efímera que per un instant ens fa creure que ens envolta la llum del dia i que s'esvaeix -i s'oblida- tan de pressa com ha sorgit mentre ens anem preparant per a la següent tongada de fugacitat i de no-res.
D'exemples, n'hi ha uns quants. Penso, per exemple, en les enquestes que molts portals d'internet posen cada dia a l'abast dels seus visitants perquè s'esbravin. (n'hi ha més)
L'esquema és molt senzill. I sol tenir èxit. Bàsicament perquè no compromet a res i fa quedar bé. Una pregunta simple i tres o quatre opcions de resposta en les que mai hi falta el tripartit, o el govern d'Espanya, o el PSOE o el PP. I tothom vinga a entrar-hi -si pot ser unes quantes vegades al dia- i a votar l'opció més estripada, que la cosa va barata.
Si algú es dediqués a analitzar els resultats generalment arrauxats d'aquestes enquestes es faria creus de com és que en aquest país no tenim encara la independència i tolerem que "Madrid" ens vagi fent la llesca una vegada i una altra amb aquella alegria.
Un altre territori abonat a la superficialitat són els informatius confidencials dels portals d'internet. Aquí la cosa ja desbarra. Com que la gent que hi té accés ha de pagar una quota, cada dia hi ha d'haver una dosi de carnassa suficient que justifiqui la despesa. Tant si ve a tomb com si no. I si la cosa va prima el remei també està inventat: fragmentar una mateixa trivialitat en tres o quatre peces i així donar la impressió que aquella informació és fonamental per a la marxa del país.
I sempre ens queda l'edició de l'endemà (i les que calgui) per publicar -confidencialment també, només faltaria- la refutació o la resposta de l'altra banda. I va bola.
Aquesta estètica del "he he, ha ha", de la brometa cagadeta i de l'acudit fàcil té una branca creixent i cada dia més consolidada en els programes de televisió o de ràdio que destaquen espifiades dels locutors. Paraules mal pronunciades que són repetides fins a l'avorriment amb objectius pretesament còmics, corresponsals que baden i no saben que la càmara els enregistra i una bona pila de gracietes d'aquest estil que, almenys a mi, cada vegada em fan més pena.
Però com que no voldria que ningú em considerés derrotista, posats a fer programes de ràdio i de televisió que remarquin espifiades llanço una idea que, ai las, em temo que ningú entomarà:
¿Us imagineu quina meravella de programa es podria fer amb les repeticions de les nombrosíssimes cagades gramaticals, lèxiques, de pronunciació (*), sintàctiques o, senzillament, de manlleus del castellà -entre altres atrocitats lingüístiques- amb què, un dia sí i l'altre també, tota aquesta colla de comunicadors incompetents ens martiritza?
Algú hi hauría de pensar, en un espai així... però sospito que no hi ha collons per fer-lo.
------------------------------------------------------------------------------------------
(*) L'actualitat del dia d'avui, sense anar més lluny, ens propicia una esgarrifosa errada de pronunciació quan ens expliquen que la senyora Esperanza Aguirre "ha taiat" els caps de dos dels seus col·laboradors en el govern de la Comunidad. Excels.
