Ara fa uns mesos vam tenir la sort i el privilegi d'assistir a una activitat a l'escola pública del nostre barri, el col·legi públic Pare Català de Benimaclet. He de dir que sempre fa goig que et conviden a una escola però especialment si aquesta és la que està arrelada al barri on vius, en la què estudien els teus veïns, els fills dels teus amics o la teua pròpia família. I més, en una ciutat com València, tan aparentment perduda (i dic aparentment perquè a vegades et sorprenen dies com aquests i trenques amb el pessimisme crònic en què vivim instal·lats).
Vam quedar de bon matí, els Miquels, el Robert i jo al bar que hi ha just enfront de l’escola. Allà ja ens vam sorprendre els nous murals que decoren la façana, amb aquelles frases que esperonen als menuts a conquerir allò que somien. La sorpresa gran, però, estava dins les aules. Allí ens trobàrem amb una cinquantena de xiquetes i xiquets del nostre barri que ens reberen a base de riures, crits i aplaudiments. Aquests moments són emocionats de veritat. T’omplen d’energia. Més encara quan comproves com aquestes feres amb cos de nans són capaços de cosir-te a preguntes una darrere l'altra sobre temes diverses de les nostres vides, cançons i compromisos. Ens interrogaren sobre com funciona el grup, com ens ho fem per escriure les cançons o com hem aconseguit arribar allà on creuen que hem arribat. Lluny de fer una conferència, però, vam intentar establir una conversa entre amics, un diàleg a cinquanta bandes on els vam voler animar a ser crítics i valents, a preguntar-se contínuament el perquè de les coses, a tenir personalitat, a formar-se per decidir per ells mateixos (que és l’única forma que tenim de sentir-nos lliures).
La festa va acabar amb unes quantes cançons cantades a pulmó entre totes i tots i amb l'ajuda inestimable del guitarrista Àlvar Carpi i d'uns mestres admirables. No faltaren les abraçades, les fotos i els regals, per part d'alumnes i professorat, en una jornada oberta de bat a bat als sentiments tenyits d'esperança.
(La foto és de l'Octavi!)
Vam quedar de bon matí, els Miquels, el Robert i jo al bar que hi ha just enfront de l’escola. Allà ja ens vam sorprendre els nous murals que decoren la façana, amb aquelles frases que esperonen als menuts a conquerir allò que somien. La sorpresa gran, però, estava dins les aules. Allí ens trobàrem amb una cinquantena de xiquetes i xiquets del nostre barri que ens reberen a base de riures, crits i aplaudiments. Aquests moments són emocionats de veritat. T’omplen d’energia. Més encara quan comproves com aquestes feres amb cos de nans són capaços de cosir-te a preguntes una darrere l'altra sobre temes diverses de les nostres vides, cançons i compromisos. Ens interrogaren sobre com funciona el grup, com ens ho fem per escriure les cançons o com hem aconseguit arribar allà on creuen que hem arribat. Lluny de fer una conferència, però, vam intentar establir una conversa entre amics, un diàleg a cinquanta bandes on els vam voler animar a ser crítics i valents, a preguntar-se contínuament el perquè de les coses, a tenir personalitat, a formar-se per decidir per ells mateixos (que és l’única forma que tenim de sentir-nos lliures).
La festa va acabar amb unes quantes cançons cantades a pulmó entre totes i tots i amb l'ajuda inestimable del guitarrista Àlvar Carpi i d'uns mestres admirables. No faltaren les abraçades, les fotos i els regals, per part d'alumnes i professorat, en una jornada oberta de bat a bat als sentiments tenyits d'esperança.
(La foto és de l'Octavi!)
Salut!
Xavi, per cert, el teu llibre magnífic! ple d'emocions increïbles!
Moltes besades des de Mallorca!!!
Carmen.
Milers de gràcies a tots quatre i també a tots els que ho varen fer possible, perquè va ser una experiència increïble, que va superar en escreix totes les expectatives que hi havien ficat. Esperem tindre l’ocasió de poder-lo repetir més endavant, perquè encara ens queda un bon grapat de seguidors vostres a l’escola que es varen quedar fora aquesta volta. Obrint Pas sempre!
Jajajaja!!
Enhorabona una vegada més, companys!!
Fins aviat!!!