smolins9 |
diumenge, 8 de febrer de 2009 | 06:54h
MODERADAMENT OPTIMISTA
--
Independentisme: Fer Foc Nou o Moure els diplodocus i els mamuts? (BIC)
Enviat per Josep a josepsort el 2/07/2009 10:58:00 PM
Avui he participat en la Conferència de debat independentista,
on he trobat molts amics i coneguts. Pel matí, una trentena llarga de
representants de diferents entitats, partits, associacions i grups hem
estat debatent sobre com estructurar-nos, com treballar plegats per
portar definitivament aquest país nostre, a la seva (nostra) Llibertat
i Independència. El debat s'ha plantejat a dos nivells: el social i el
polític. Pel que fa al polític, els assistents han navegat entre la
postura d'intentar transformar des de dins CiU (bàsicament CDC) i ERC
per tal que esdevinguin de paraula i de fets,
independentistes, per una banda. I de l'altra, els que considerenque
cal crear una formació nova, producte de la convergència o confluència
de totes les organitzacions declaradament independentistes, que actuï
com a pol d'atracció del vot independentista desacomplexat i d'aquesta
manera influencïi les altres dues a virar cap a plantejaments igualment
desacompexats. Es tractaria, segons ha dit un dels participants, no
recordo quin, de posar en evidència la rendibilitat electoral de l'independentisme. Va en la mateixa direcció del que una servidora va escriure, en l'anterior post.
Naturalment,
no s'ha arribat a cap mena de conclusió definitiva al respecte, només
que cal continuar amb un determinat nivell de coordinació entre tots
els participants, emfasitzant el que ens uneix i deixant de banda el
que ens separa.
Davant la meva estranyesa per la no assistència de cap organització del sindicalisme nacional, particularment de la I-CSC. Sembla paradoxal aquest fet, atès que sí que hi ha assistit una associació d'empresaris
De les intervencions del matí, m'ha sorprès molt agradablement la d'en Joan Fonollosa,
conseller nacional de CDC i un dels líders dels seus corrents
independentistes. Amb una oratòria força contundent i convincent, ha
dit que CDC des del seu darrer congrés, és formalment un partit
independentista, però que qui no ho és és l'actual direcció. També ha
tingut el savoir faire de no ficar-se en casa dels altres per dir-hi la seva. Si no m'erro, representava una plataforma que es deia Conferències Democràtiques de Catalunya.
També ha estat interessant la intervenció del meu company de capçalera al Bloc Gran del Sobiranisme (BGS), Enric Canela, que després de comparar CDC amb un gran diplodocus, ha dit que és impossible fer la independència sense CDC. Per acabar-ho d'arreglar, un altre representant ha titllat ERC de partit mamut,
per la qual cosa, en un moment determinat semblava més que parlàvem de
zoologia paleolítica que d'independentisme polític. Però la cosa no ha
passat d'aquí.
La resta d'intervencions han ti
ngut un to moderat, constructiu. L'únic que m'ha sobrat han estat les reiterades referències a les anomenades Jennies de Cornellà,
en un to de donar-les per perdudes pel projecte independentista. He
estat temptat de replicar per al.lusions, no perquè tingui una Jenny a
la meva família, sinó per la típica i tòpica estigmatització de la
ciutat on visc jo des de fa una colla d'anys. És un error que es
reprodueix recurrentment tant en un determinat independentisme, i molt
particularment en la catosfera sobiranista, d'agafar Cornellà com a papu de
tot el que s'ha d'evitar. Modestament, recomanaria a aquests que no
dormen pensant en les Jennies de Cornellà, que es preocupessin més dels
Alejos i Borjas
de Sarrià-Sant Gervasi, molts dels quals són catalans des de fa setanta
cinc generacions...però en el millor dels casos des de en fa tres, i
sobretot a partir del 1939, són més rematadament ecspanyols que la mare
que els va parir, que probablement també ho és.
No
he gosat explicitar verbalment aquesta reflexió, per no trencar el
bonrtollisme que hi havia a la sala. Tanmateix, qui no ha tingut tantes
manies ha estat, quasi al final de la sessió, en Josep Ferrer,
un dels fundadors del PSAN. Segons el seu parer, ha alertat que més que
parlar de fracàs de l'autonomisme, el que ens hauria de preocupar és el
fracàs de l'independentisme -se suposa que per esdevenir hegemònic a
l'interior de la societat catalana.
Des del
meu punt de vista, l'independentisme no només no ha fracassat, sinó que
cada cop té una més gran presència social i política. Certament, s'han
comès molts errors, i se n'estan cometent, en nom de l'independentisme
en el moment actual. Però és innegable que s'ha avançat i molt!
Una cosa és el saludable i necessari exercici de l'autocrítica... l'altra cosa és viure en una vall de llàgrimes permanent!
La
sessió de la tarda ha estat seguida per més de dues-centes persones que
han omplert la Sala d'Actes del Centre Cívic Fort Pienc. Aquesta sessió
ha tingut dues parts clarament diferenciades.
En
la primera, els representants de les associacions del matí s'han
adreçat als assistents en mini-parlaments de tres minuts -excepte
alguns que s'han passat de temps- per exposar els seus punts de vista o
simplement per saludar i engrescar els assistents. Això últim és el que
he tingut l'honor de fer, en tant que membre del BGS. Si no m'equivoco,
la meva intervenció ha estat la més breu de totes. O aquesta ha estat
la impressió que jo he tingut. Ja se sap que quan comences a parlar en
públic, el temps passa volant.
La segona part ha consistit en els parlaments de la Patrícia Gabancho, de l'Alfons López Tena i de la Rut Carandell.
Tots tres han estat prou interessants, però aquest cop qui penso que
s'ha portat el gat a l'aigua ha estat la Patrícia. I això que ha dit
que no es trobava gaire bé!
Particularment
m'ha agradat quan ha dit que cal bandejar els tres tòpics que sovint
s'argumenten per rebutjar el projecte independentista. Els tres tòpics
són el dels tancs -que la declaració d'independència implicaria la sortid dels tancs ecspanyols per esclafar-la. El del mercat nacional -atès que a hores d'ara, sembla evident que el nostre mercat ja no és Ecspanya sinó el conjunt del món. I el del conflicte civil
-atès que pensa que la declaració d'independència no portarà de cap de
les maneres la insurreció dels sectors ecspanyolistes a Catalunya, se
suposa que per poc que se'ls permeti continuar sent ecspanyols -si és
aquesta la perversió massoca que ells volen -això és collita meva.
La
intervenció d'en López Tena ha estat sòlida com ens té acostumats i
naturalment ha comptat amb la complicitat de l'audiència. Malauradament
ha verbalitzat de nou el seu blaverisme principatí al qual ja em té
acostumat/fastiguejat. L'interessant del cas, és que s'ha vist obligat
a aclarir, explícitament, que per ell Catalunya són les quatre províncies
i avall que fa baixada. L'explicitació d'aquesta actitud regionalista,
demostra clarament, això no obstant, que ell percebia que calia
aclarir-ho. I la necessitat d'aquest aclariment, en ella mateixa, ja és
una victòria dels que pensem que el poble català va més enllà de les
putes quatre províncies de marres.
Alfons, fixa't que CDC ja és present a la Catalunya Nord i ara a la Franja de Ponent i fins i tot fa bolos per l'Alguer. La teva obsessió malaltissa pel quatriprovincianisme, de vegades sembla com una mena d'auto-odi o de derrotisme...
La
intervenció de la sempre encantadora Rut Carandell ha explicitat les
dificultats que té militar en un partit la direcció del qual està en
ple procés de liquidacionisme polític
-això ho dic jo, compte eh!- i que fa totes les tombarelles i
giragonses possibles per mantenir-se a la poltrona -això també ho torno
a dir jo! L'únic que m'ha sobrat, benvolguda Rut, és que et fiquessis
en la casa del veí. No era el moment, i de fet s'han sentit alguns
xiuxiuejos, si bé la cosa no ha anat a més.
Abans del Cant del Segadors, l'Agustí Soler, president del Partit Republicà Català,
ha fet el discurs de cloenda. Ha cridat a treballar per la
Independència cadascun des de l'àmbit que més l'interessi i s'ha
mostrat convençut que aquesta conferència serà l'inici d'una
col.laboració cada cop més estreta i respectuosa entre totes les
organitzacions assistents i d'altres que s'aniran afegint.
En
definitiva, cal fer un balanç de la jornada moderadament optimista i
positiu, sent conscients que es camina per un camp de mines, on una
primera detonació pot portar la detonació en cadena de la resta. Però
amb el convenciment que per arribar a la nostra fita, cal travessar-lo.
PD. Xavier, t'ha semblat prou equilibrat aquest post?
--
Independentisme: Fer Foc Nou o Moure els diplodocus i els mamuts? (BIC)
Enviat per Josep a josepsort el 2/07/2009 10:58:00 PM
Extrets del Blog i post respectiu d'en Sort:
Dies de fúria ha dit...
Amic Sort, em sap greu no haver-te pogut saludar, tot i que només et tenia, a la tarda, un parell de files endavant...
No
ets just amb la qualificació de "blaverisme" que fas en relació a
l'Alfons. No ets just perquè, i a mi m'ha semblat que quedava molt
calr, el seu èmfasi no és blaverista, és simplement lògic en relació a
l'arquitectura jurídica que ha de permetre arribar a exercir el dret de
decidir.
És llarg d'explicar. Però no és frívol. De debò.
elies
8 / febrer / 2009 04:30:00 CET
Enric I. Canela ha dit...
Josep,
Jo no he dit res del diploocus. Si que era impossible
que el Parlament es declarés a favor de la independència si no la
votava CDC.
Això del diplodocus ha estat cosa del Fonollosa. Jo he explicat el tema d Brussel·les.
8 / febrer / 2009 10:36:00 CET
reflexions en català ha dit...
Per mi, el López Tena és realista. Quants valencians 'senten' la
catalanitat? El País Valencià és un país majoritàriament castellà i el
seu futur és negre. L'única possibilitat, penso, és que ens emancipem
els principatins, i potser amb el temps podrem fer una federació o una
confederació de països catalans. No se sap mai.
8 / febrer / 2009 12:25:00 CET
Josep ha dit...
Elies,
No et vaig pas veure, ahir. I mira que ets fàcil de veure!
Respecte el tema a debat, jo contràriament penso que el tema és molt senzill.
Només cal no emfasitzar amb totes les paraules quin ha de ser el parlament que pot declarar la sobirania.
No
entenc perquè el Parlament del Parc té el monopoli de la sobirania
catalana. I si declarés la sobirania de Catalunya les Corts
Valencianes, el Parlament de les Illes Balears o fins i tot el consell
de Mallorca o el de Menorca?
Tots aquests són àmbits on els
partits independentistes si se la juguen a fons, poden tenir molt a
dir. El Parlament del Parc és un parlament més, punt. No és "el"
Parlament.
Una altra cosa és l'actual correlació de forces. Però aquesta pot canviar en qualsevol moment.
Enric,
Disculpa
si t'atribueixo el que no et pertoca. De totes maneres, el símil del
diplodocus, digués qui ho digués, era fet en to positiu. Algú va dir
que CiU era com un diplodocus, que sense ser carnívor, no tenia
depredador, de manera que anava fent. És a dir, CiU dins la política
catalana, no té qui la guanyi. No sé si m'explico. O això és el que jo
vaig entendre!
Reflexions,
Caus en el típic error legalista. Ja ho he dit altres vegades. Però mai em cansaré de tornar-ho a fer, si és necessari.
Tu
penses que perquè l'independentisme renuncïi al 40% del territori de la
nació, els ecspanyols respectaran la integritat del Principat? Que en
sou d'ingenus! El problema és que si comences renunciant a València,
Alacant, Mallorca o Menorca, per quins set sous no pots renunciar a
Tortosa o Lleida? Als ecspanyols les fronteres regionals els importen
quatre merdes. Ells intentaran retenir el màxim de territori possible,
i ni el riu Segre, ni molt menys el riu Sénia, els aturarà. Ni l'Ebre.
Hi ha una cosa que es diu principis. I a aquests, per definició, no es pot renunciar mai!
8 / febrer / 2009 16:48:00 CET
Enric I. Canela ha dit...
Josep,
Si no m'ha molestat en absolut! Simplement, qüestió de
drets d'autor. Jo si que deia que sense CDC a favore res a fer. A banda
de promoure els 10.000 a Brussel·les per moure cors.
8 / febrer / 2009 17:56:00 CET
Joan ha dit...
Benvolgut Josep,
Jo soc valencià. De Vinaròs per més detall. I creume que no et dol a tu més la situació del Pais Valencià que a mi.
La
independencia d'un estat la contrueixen els habitats que
majoritariament volen ser independent. No s'imposa. Jo crec que al
Principat es pot aconseguir una majoria de gent per la independencia i
per tant aconseguir-la.
Al Pais Valencia, aquesta guerra esta
perduda, com a minim ara. No hi haurà mai una majoria per la
independencia en el conjunt dels paisos catalans. Aquesta majoria si
algun dia arriba a abarcar la totalitat dels paisos catalans serà
gradual i serà per emmiratllament.
La unica manera d'aconseguir que
el Pais Valencia esdevingui lliure i la gent que viu allí vullgui
separar-se de l'Estat Espanyol és precisament aconseguint que el
Principat esdevingui un estat propi. Mostrar-los el camí.
Si
esperem als ferits, si esperem als moribunts, morirem tots, Espanya ens
consumirà. Tenim un objectiu i l'hem d'aconseguir, no mirem a qui ens
deixem endarrera.
Es així de trist.
9 / febrer / 2009 00:05:00 CET
Josep ha dit...
Joan,
I jo sóc de Barcelona, tot i que ja fa uns quants
anys que visc a Cornellà de Llobregat, que per a molts és la "primera
línia del front"...i?
Perquè suposes que a tu et dol més que a mi? És que tu saps quant em dol a mi?
Company Joan, hem de deixar de banda aquest regionalisme mental que l'ecspanyolisme ens ha intentat inflitrar en el nostre ADN.
Tu
penses que si els ecspanyols ho veuen factible, quan "el Principat" es
declari independent, ells no intentaran conservar el màxim de territori
que puguin al nord del Sénia o fins i tot de l'Ebre? O a l'est del
Segre?
Per altra banda, considerar les comarques del sud del
Sénia com un moribund és un insult als milers de patriotes que dia si i
dia també hi promouen i dinamitzen la nostra cultura i la nostra
llengua. En definitiva, el nostre país.
Una altra cosa és que
sigui fàcil. Però és el que ens ha tocat en la ruleta de la vida -molt,
moltíssim més pitjor ho tenien el 1707 , el 1714 o el 1939...
9 / febrer / 2009 01:48:00 CET
Jo sóc valencià, més exactament sóc català perquè sóc valencià, i vaig treballar i defensar-ho al PV des de 1972, per mi això és més vital i més tràgic que per vosaltres els principatins, però és el que hi ha. Qui pensi que la independència ha de ser conjunta, i que ací ens hem d'esperar a que al PV s'hi donin les condicions, crec que el ha de fer és anar-se'n allà a treballar-hi, que feina hi ha a cabassos.
Tena, el problema és que mai parles de la Nació en les teves conferències. Et limites a fer un discurs brillant de tipus jurídic-econòmic (mai de contingut nacional) sobre el diagnòstic de la situació actual per a justificar que l'única sortida és la independència. Evidentment el teu discurs agrada als que t'escolten perquè ets l'únic de l'univers mediàtic/polític que justifica la independència d'una forma clara, argumentada i sense embuts. Sempre acabes dient que per a fer el referèndum cal que governi una força política que ho defensi. El problema és que quan la gent que assisteix als teus actes et pregunta com es fa perquè hi hagi aquesta força això mai ho respons. Sí que dius que els partits van canviant poc a poc.
En les teves conferències sempre acabes fent l'aclariment que quan parles d'independència et refereixes al Principat i no al País Valencià. El problema és que de la forma que ho dius transmets menyspreu cap al País Valencià. Ningú parla de que s'hagi de fer un referèndum a la Nació però mai dius que el teu objectiu és la independència del nostre país, i el nostre país és Catalunya (=Paísos Catalans). Una cosa és que el procés d'independència s'iniciï pel Principat perquè és on s'hi donen les condicions més favorables. Ningú pot preveure què passarà amb la resta de territoris quan el Principat arrenqui el procés d'independència.
Ets un home brillant Tena, però defensar la independència com la defenses tu i a la vegada ser Conseller de CDC, admirar a en Pujol com l'admires, ser membre del CGPJ proposat per en CDC, haver estat a Madrid per a assessorar en Mas quan negociava amb en Zapatero el nou Estatut , ... perdona però aquí hi ha alguna cosa que no quadra.
Ets un home ambiciós i tard o d'hora treuràs el cap en alguna candidatura. La qüestió és si acabaràs essent la peça que necessita en Madí per a construir els Ciutadans pel Canvi de Convergència a les properes eleccions autonòmiques. Tu ja m'entens, oi?
És clar que necesitem l'estat propi confederal com l'aigua.
Però de mamuts n'hi ha tots els bandóls i el que està clar és que el país valencià no és considera cap país català, pel mateix que el territori català no és considera una part del país valencià.
Per què la mentalitat regionalista està prou escampada, i no només la regionalista espanyola, tamanteix la regionalista pancatalana.