"Mentre hi hagi examens, hi haurà oració a les escoles" (Dit irònicament als EUA a tomb de la polèmica sobre l'oració a les escoles)
“Oh, Gran Esperit, la veu del qual escolt en el vent, i l’alè del qual dóna vida a tot el món, escolta’m! Tant de bo camini per la bellesa, i els meus ulls contemplin sempre la posta vermella i porpra. Fes que les meves mans respectin les coses que has creat i que la meva oïda s’afini per tal d’oir la Teva veu.Fes que aprengui les lliçons que has amagat en cada fulla i en cada roc. Cerc força, no per ser més que mon germà, sinó per combatre el meu pitjor enemic, jo mateix.Fes que sempre estigui disposat a anar cap a Tu amb mans netes i mirada recta. Per tal que, quan la vida es faci fum, com el vespre s’apaga, el meu esperit arribi fins a Tu sense oprobi” (Oració Ameríndia).
“No et quedis plorant al costat de la meva tomba, Perquè no hi sóc pas, no dorm, Sóc mil vents que bufen. Sóc la lluentor de diamant en la neu. Sóc la llum del sol en el gra madur. Sóc la pluja suau de la tardor quan et despertes en la remor del matí. Sóc la ràpida agitació exultant d'ocells silenciosos volant en cercle. Sóc els suaus estels que brillen de nit. No et quedis plorant al costat de la meva tomba. No hi sóc pas. No sóc mort.” (Pregària de la tribu hopi).
"Del vostre costat la mort m’aparta; inexorable llei dels humans. Jo us hi vaig anar davant. Al capdavall, però, no trigarem gaire a trobar-nos-hi plegats. Digueu: per vostra vida i pel meu somni: ¿No fou el viure nostre una delícia? Pregui per mi qui per la meva tomba passi, i pagui a l’amistat la fe jurada".("Epitafi per a ell mateix", d’Ibn al-Zaqqac, poeta andalusí de la ciutat d’Al-Balansija, València, s. XII).
"Senyor, l'amor del meu amic em fa sentir més humà, més sincer, més compromès. La meva amistat per ell és un intercanvi d'idees, de problemes, de silencis plens de vida. És deixar que la teva llum penetri en les nostres vides i sota aquesta llum comprovar joiosament que junts busquem la veritat, que ensems il·luminem les nostres existències i la dels nostres germans. Senyor, que cada vegada siam més amics, que la nostra amistat sia cada vegada més forta i bonica i que l'un, en reflectir-se en l'ànima de l'altre trobi el camí de l'etern" (Oració de l'amistat)
Per a mi resar és com llegir un poema; és elevar-se. Un llibre de Lluís Aracil (La mort humana) em va impresionar molt en aquest sentit. Com més espirituals, menys racisme i més germanor i més solidaritat. Això sí: no hi ha d'haver intermediaris. Els capellans, sobretot els que ens han tocat, no sempre són uns bons intèrprets dels nostres sentiments. Aquesta qüestió ha de ser íntima i privada.