Un text de menys de 10.000 caràcters sense espais on s'explica la PAC i les seues vinculacions amb el desenvolpament rural. Aconsellable tan sols per a aquelles persones interessades en el tema.
El model europeu de desenvolupament rural està basat en explotacions modernitzades i capitalitzades, de dimensions relativament grans i bones condicions agroecològiques, que poden reformular l'activitat agrícola donant protagonisme a la innovació, la diferenciació i la qualitat.
Aquests pressupostos no troben el seu reflex en les zones agrícoles dels suds amb més del 60% de la Superfície Agrícola Útil (des d'ara SAU) en zones desfavorides econòmicament. En els territoris rurals dels diferents suds d'Europa diversos factors de bloqueig han impedit la modernització del món rural, produint-se un empobriment relatiu de les seues poblacions, en les zones amb un nivell de renda baix i percentatges elevats d'ocupació agrícola dins de la població activa.
Aquestes àrees representen el 30% del territori rural europeu i les seues característiques són distintes a les els pressupostos del pretés model de desenvolupament rural europeu i a més tampoc se semblen entre elles. Ací, en aquestes zones a Espanya les oportunitats de desenvolupament d'activitats econòmiques no agràries són relativament reduïdes i les oportunitats d'ocupació industrial són també escasses. A sobre, les explotacions agrícoles mostren una important dependència en relació a subvencions i suports que segurament són transitoris.
Aquestes explotacions agrícoles són menudes i estan malament capitalitzades, i donen suport a l'activitat agrícola d'una població envellida i amb signes de masculinització. Una població activa agrícola caracteritzada per estar poc formada i no tenir iniciativa, capacitat econòmica ni accés als canals d'informació exteriors. També es troba a faltar una tradició de cooperació i associacionisme eficient en els agricultors de molts suds europeus, en concret a Espanya.
Veem com la població d'aquestes zones manca d'alternatives a l'emigració cap a allò urbà i industrial, el que juntament amb l'èxode massiu de la industrialització des de finals de la dècada dels 50 ha produït un fenomen estadístic únic en el món: Espanya guanya superfície forestal. No es deixen enganyar: perd agricultors que abandonen les seues terres a mercé de la invasió vegetal. La continuació de l'activitat agrícola en aquestes zones està garantida per la immigració, per la mà d'obra temporal i per la seguretat social. Aquesta activitat segueix un procés de marginalització.
En general, les zones amb explotacions poc capitalitzades i modernitzades que no estan integrades en el suport institucional i sí allunyades dels circuits comercials queden marginalitzades econòmicament. Açò ha dut en alguns casos al cessament de l'activitat productiva, arribant a la llarga a qüestionar-se en aquestes zones la viabilitat de la permanència de serveis i activitats comercials.
A grans trets l'ajustament estructural en els suds s'havia d'haver produït de la següent manera: la mà d'obra ix al sector industrial, s'alliberen terres i augmenta la grandària de l'explotació, amb el que apareix la possibilitat d'augment tècnic i aparició de l'economia d'escala. Aquest procés en els suds europeus ha patit diversos avatars, com els quals anem a comentar a Espanya en la dècada dels 50, quan la pressió demogràfica va deprimir els salaris i l'ajustament intern producció-demanda van impedir l'especialització. També els arrendaments tradicionals en els cultius herbacis han estat un fre a l'alliberament de terres. Així mateix la coexistència de treballs simultanis amb l'agricultura. He comprovat per la meua trajectòria personal com en els pobles valencians es dóna altre tipus de fenomen: els canvis d'usos en el sòl agrícola a urbà i els seus sempre fortes expectatives, que no inclouen el preu de la pèrdua de béns ambientals i externalitats, són un fre afegit a l'evolució de l'agricultura i a les possibles iniciatives en el sector.
En el sud d'Europa, on persisteix en les zones rurals una població envellida, es donen alguns dels fenòmens abans referits. Concretament el cas espanyol part de 1950, ja en aqueixa època alguns factors van impedir l'especialització i les economies d'escala en l'agricultura, bloquejant-se els canvis en els factors de producció. En primer lloc la pressió demogràfica va deprimir els salaris i va frenar la substitució de mà d'obra per capital (maquinària). En segon lloc l'ajustament entre la producció agrària i la demanda alimentària de l'estat va impedir l'especialització i les economies d'escala. Excepcions les hi ha: bestiar a Catalunya, fruites allí i a el País Valencià, llet a Cantàbria...
En les dècades següents, anys 60 i 70, la migració massiva a la urbs alça els salaris agrícoles, sense que arriben a igualar-se amb aquells industrials, i es mecanitzen les explotacions en certa mesura. Açò provoca augments en el rendiment de les grans explotacions, sense que canvien els cultius, i intensificacions en les menudes, en alguns casos amb ramaderia intensiva inclosa. Altres explotacions menudes es marginalitzen lentament a través de la desactivació i la contractació de serveis externs (el taronger és un bon exemple) o passen a ser font de jornals o subsistència.
El desenvolupament rural, en la seua concepció de creació d'ocupació i dinamització socioeconòmica a escala local, depèn en gran mesura de la capacitat empresarial dels agents locals, el que tenint en compte l'envelliment provocat per l'èxode rural descrit a Espanya, amb el seu màxim en els '60, ens deixa poc marge en els nuclis més aïllats. En les regions més desfavorides dels suds no existeixen unes condicions econòmiques, socials i polítiques que permeten iniciatives empresarials endògenes que ajuden a seguir l'adreça de la diversificació de les fonts de renda. Aquesta diversificació en principi es recolza en les noves funcions dels espais rurals: residencials, d'oci, protecció de la naturalesa, artesania, aliments ecològics o típics.
Encara sent nul el saldo migratori en les zones rurals espanyoles en general en els '80 i positiu en els '90, pels retornats i els immigrants, la diversificació no arriba a arribar a el rural inaccessible, possiblement a causa de la inexistència de la suficient massa crítica i la falta d'actors de desenvolupament endogen: pot ser que les persones amb formació i iniciativa troben oportunitats en altres llocs més favorables.
Siga com siga el concepte europeu de desenvolupament rural va lligat a la PAC, que en els '60 apareix acompanyada de l'eslògan "desenvolupament rural" per vegada primera, atès que la pervivència d'explotacions en la vora de la marginalitat aconsella acompanyar la política de preus amb una altra d'estructures. Una política d'estructures amb mesures que no sempre s'engeguen i quan ho fan la falta de recursos (menys del 10% de la PAC en els seus inicis) i les reticències dels estats a cofinançar limiten els seus resultats.
La PAC, ràpidament, va partir de la necessitat de garantir el subministrament alimentari a un continent en la postguerra de la 2WW i va morir del seu èxit amb els excedents. Pel camí va incrementar la productivitat, cosa que va aconseguir en el nord però no en els suds, una lectura del resultat la proporciona que Holanda té una productivitat agrícola deu vegades major que la de Portugal. Seguint amb el repàs encobert als objectius de la PAC, aquesta si que es va aconseguir estabilitzar els mercats, encara que és difícil jutjar si va garantir preus raonables als consumidors. Quant a garantir un nivell de vida equitatiu als agricultors, la renda mitja d'aquests segueix per sota, encara que ha millorat. Intentant complir aquest objectiu s'ha acabat afavorint a les grans explotacions, ja que la política de preus ha remunerat de forma proporcional a la producció, de manera que el 80% dels recursos ha estat absorbit pel 20% de les explotacions, el que ha derivat en greuges comparatius entre estats, sent els perjudicats els quals conserven grandàries menors d'explotació agrícola: els suds.
Una de les grans traves visibles de la PAC quant als suds és que les zones de menor productivitat cobren menors ajudes. Aquesta productivitat en part està condicionada pel clima mediterrani, els sòls i altres factors que no cap oblidar, com el baix ajustament estructural. Les ajudes es calculen per drets històrics. I els suds cobren menys degut al fet que quan es van desvincular les ajudes de la producció, aquestes noves ajudes es van calcular a partir de les anteriors.
El desenvolupament rural és i ha estat sempre el segon pilar de la PAC, i el primer document públic que va parlar sobre el tema amb origen a Espanya és de 1989, i distingeix en tres classes de territoris rurals en funció de la distància a l'aglomeració urbana i l'accessibilitat.
Enfront de les zones d'Europa on s'han modernitzat les estructures agràries, hi ha llocs on amb l'acció exclusiva de les forces de mercat açò no succeeix per si solament, requereixen suport públic. Són espai agrari especialment vulnerable el 80% de la SAU espanyola. Volem comentar que la meitat de regions europees en 2005 tenia més del 60% de la superfície agrícola en zones desfavorides econòmicament. Aquestes regions tenien de mitjana una productivitat la meitat que l'altre grup de regions, també produeixen solament 1/3 del output agrari, a més de tenir una productivitat de la terra inferior a la mitjana.
La PAC és sens dubte incapaç de corregir aquestes disparitats. I mes tenint en compte que des dels inicis el discurs del desenvolupament rural ha seguisc més un eslògan que una realitat, encara que no hem de minusvalorar els elements de finançament, ja que està previst que en 2013 abast el 20% de la PAC, moment que Espanya passarà a ser contribuent net.
Hi ha alguns obstacles al desenvolupament rural que mereix la pena comentar:
En les poblacions urbanes properes a les zones agrícoles desfavorides, amb baixa renda i industrialització i urbanització tardana, es manifesta una poca cultura de gaudi del rural i els productes de qualitat que qüestiona encara més el model europeu de desenvolupament rural.
La gestió política dels fons, que en el territori valencià ha consistit a invertir en la costa el que s'obtenia pels problemes de l'interior, no pot ser més nefast.
Amb tot el que s'ha dit sembla una broma que des de Brussel•les continuen obstinats a encasquetar un model de desenvolupament rural del nord d'Europa en uns suds on no existeixen els pressupostos del mateix. No hi ha en definitiva model algun, sinó agents que defineixen els seus propis models.
Algú s'ha tragat el totxo? :-) doncs l'he parit jo després de digerir més de 400 pàgines de PDFs diversos!
Aquests pressupostos no troben el seu reflex en les zones agrícoles dels suds amb més del 60% de la Superfície Agrícola Útil (des d'ara SAU) en zones desfavorides econòmicament. En els territoris rurals dels diferents suds d'Europa diversos factors de bloqueig han impedit la modernització del món rural, produint-se un empobriment relatiu de les seues poblacions, en les zones amb un nivell de renda baix i percentatges elevats d'ocupació agrícola dins de la població activa.
Aquestes àrees representen el 30% del territori rural europeu i les seues característiques són distintes a les els pressupostos del pretés model de desenvolupament rural europeu i a més tampoc se semblen entre elles. Ací, en aquestes zones a Espanya les oportunitats de desenvolupament d'activitats econòmiques no agràries són relativament reduïdes i les oportunitats d'ocupació industrial són també escasses. A sobre, les explotacions agrícoles mostren una important dependència en relació a subvencions i suports que segurament són transitoris.
Aquestes explotacions agrícoles són menudes i estan malament capitalitzades, i donen suport a l'activitat agrícola d'una població envellida i amb signes de masculinització. Una població activa agrícola caracteritzada per estar poc formada i no tenir iniciativa, capacitat econòmica ni accés als canals d'informació exteriors. També es troba a faltar una tradició de cooperació i associacionisme eficient en els agricultors de molts suds europeus, en concret a Espanya.
Veem com la població d'aquestes zones manca d'alternatives a l'emigració cap a allò urbà i industrial, el que juntament amb l'èxode massiu de la industrialització des de finals de la dècada dels 50 ha produït un fenomen estadístic únic en el món: Espanya guanya superfície forestal. No es deixen enganyar: perd agricultors que abandonen les seues terres a mercé de la invasió vegetal. La continuació de l'activitat agrícola en aquestes zones està garantida per la immigració, per la mà d'obra temporal i per la seguretat social. Aquesta activitat segueix un procés de marginalització.
En general, les zones amb explotacions poc capitalitzades i modernitzades que no estan integrades en el suport institucional i sí allunyades dels circuits comercials queden marginalitzades econòmicament. Açò ha dut en alguns casos al cessament de l'activitat productiva, arribant a la llarga a qüestionar-se en aquestes zones la viabilitat de la permanència de serveis i activitats comercials.
A grans trets l'ajustament estructural en els suds s'havia d'haver produït de la següent manera: la mà d'obra ix al sector industrial, s'alliberen terres i augmenta la grandària de l'explotació, amb el que apareix la possibilitat d'augment tècnic i aparició de l'economia d'escala. Aquest procés en els suds europeus ha patit diversos avatars, com els quals anem a comentar a Espanya en la dècada dels 50, quan la pressió demogràfica va deprimir els salaris i l'ajustament intern producció-demanda van impedir l'especialització. També els arrendaments tradicionals en els cultius herbacis han estat un fre a l'alliberament de terres. Així mateix la coexistència de treballs simultanis amb l'agricultura. He comprovat per la meua trajectòria personal com en els pobles valencians es dóna altre tipus de fenomen: els canvis d'usos en el sòl agrícola a urbà i els seus sempre fortes expectatives, que no inclouen el preu de la pèrdua de béns ambientals i externalitats, són un fre afegit a l'evolució de l'agricultura i a les possibles iniciatives en el sector.
En el sud d'Europa, on persisteix en les zones rurals una població envellida, es donen alguns dels fenòmens abans referits. Concretament el cas espanyol part de 1950, ja en aqueixa època alguns factors van impedir l'especialització i les economies d'escala en l'agricultura, bloquejant-se els canvis en els factors de producció. En primer lloc la pressió demogràfica va deprimir els salaris i va frenar la substitució de mà d'obra per capital (maquinària). En segon lloc l'ajustament entre la producció agrària i la demanda alimentària de l'estat va impedir l'especialització i les economies d'escala. Excepcions les hi ha: bestiar a Catalunya, fruites allí i a el País Valencià, llet a Cantàbria...
En les dècades següents, anys 60 i 70, la migració massiva a la urbs alça els salaris agrícoles, sense que arriben a igualar-se amb aquells industrials, i es mecanitzen les explotacions en certa mesura. Açò provoca augments en el rendiment de les grans explotacions, sense que canvien els cultius, i intensificacions en les menudes, en alguns casos amb ramaderia intensiva inclosa. Altres explotacions menudes es marginalitzen lentament a través de la desactivació i la contractació de serveis externs (el taronger és un bon exemple) o passen a ser font de jornals o subsistència.
El desenvolupament rural, en la seua concepció de creació d'ocupació i dinamització socioeconòmica a escala local, depèn en gran mesura de la capacitat empresarial dels agents locals, el que tenint en compte l'envelliment provocat per l'èxode rural descrit a Espanya, amb el seu màxim en els '60, ens deixa poc marge en els nuclis més aïllats. En les regions més desfavorides dels suds no existeixen unes condicions econòmiques, socials i polítiques que permeten iniciatives empresarials endògenes que ajuden a seguir l'adreça de la diversificació de les fonts de renda. Aquesta diversificació en principi es recolza en les noves funcions dels espais rurals: residencials, d'oci, protecció de la naturalesa, artesania, aliments ecològics o típics.
Encara sent nul el saldo migratori en les zones rurals espanyoles en general en els '80 i positiu en els '90, pels retornats i els immigrants, la diversificació no arriba a arribar a el rural inaccessible, possiblement a causa de la inexistència de la suficient massa crítica i la falta d'actors de desenvolupament endogen: pot ser que les persones amb formació i iniciativa troben oportunitats en altres llocs més favorables.
Siga com siga el concepte europeu de desenvolupament rural va lligat a la PAC, que en els '60 apareix acompanyada de l'eslògan "desenvolupament rural" per vegada primera, atès que la pervivència d'explotacions en la vora de la marginalitat aconsella acompanyar la política de preus amb una altra d'estructures. Una política d'estructures amb mesures que no sempre s'engeguen i quan ho fan la falta de recursos (menys del 10% de la PAC en els seus inicis) i les reticències dels estats a cofinançar limiten els seus resultats.
La PAC, ràpidament, va partir de la necessitat de garantir el subministrament alimentari a un continent en la postguerra de la 2WW i va morir del seu èxit amb els excedents. Pel camí va incrementar la productivitat, cosa que va aconseguir en el nord però no en els suds, una lectura del resultat la proporciona que Holanda té una productivitat agrícola deu vegades major que la de Portugal. Seguint amb el repàs encobert als objectius de la PAC, aquesta si que es va aconseguir estabilitzar els mercats, encara que és difícil jutjar si va garantir preus raonables als consumidors. Quant a garantir un nivell de vida equitatiu als agricultors, la renda mitja d'aquests segueix per sota, encara que ha millorat. Intentant complir aquest objectiu s'ha acabat afavorint a les grans explotacions, ja que la política de preus ha remunerat de forma proporcional a la producció, de manera que el 80% dels recursos ha estat absorbit pel 20% de les explotacions, el que ha derivat en greuges comparatius entre estats, sent els perjudicats els quals conserven grandàries menors d'explotació agrícola: els suds.
Una de les grans traves visibles de la PAC quant als suds és que les zones de menor productivitat cobren menors ajudes. Aquesta productivitat en part està condicionada pel clima mediterrani, els sòls i altres factors que no cap oblidar, com el baix ajustament estructural. Les ajudes es calculen per drets històrics. I els suds cobren menys degut al fet que quan es van desvincular les ajudes de la producció, aquestes noves ajudes es van calcular a partir de les anteriors.
El desenvolupament rural és i ha estat sempre el segon pilar de la PAC, i el primer document públic que va parlar sobre el tema amb origen a Espanya és de 1989, i distingeix en tres classes de territoris rurals en funció de la distància a l'aglomeració urbana i l'accessibilitat.
Enfront de les zones d'Europa on s'han modernitzat les estructures agràries, hi ha llocs on amb l'acció exclusiva de les forces de mercat açò no succeeix per si solament, requereixen suport públic. Són espai agrari especialment vulnerable el 80% de la SAU espanyola. Volem comentar que la meitat de regions europees en 2005 tenia més del 60% de la superfície agrícola en zones desfavorides econòmicament. Aquestes regions tenien de mitjana una productivitat la meitat que l'altre grup de regions, també produeixen solament 1/3 del output agrari, a més de tenir una productivitat de la terra inferior a la mitjana.
La PAC és sens dubte incapaç de corregir aquestes disparitats. I mes tenint en compte que des dels inicis el discurs del desenvolupament rural ha seguisc més un eslògan que una realitat, encara que no hem de minusvalorar els elements de finançament, ja que està previst que en 2013 abast el 20% de la PAC, moment que Espanya passarà a ser contribuent net.
Hi ha alguns obstacles al desenvolupament rural que mereix la pena comentar:
- A Itàlia, la lentitud administrativa de determinades regions ha generat problemes que han trencat la igualtat de condicions amb altres regions europees.
- La incertesa en el sector agrícola produïda pel desconeixement de la continuïtat de les ajudes. La debilitat institucional en zones rurals concretes.
- Les dificultats de la població local per a entrar en el mercat del medi ambient i el local. La degradació del territori rural.
- La desarticulació social en aquests territoris, vinculada a les estructures de poder del latifundi, que pot ser afavorit per la PAC.
- La dificultat de vincular la PAC a les funcions socials de l'agricultura.
En les poblacions urbanes properes a les zones agrícoles desfavorides, amb baixa renda i industrialització i urbanització tardana, es manifesta una poca cultura de gaudi del rural i els productes de qualitat que qüestiona encara més el model europeu de desenvolupament rural.
La gestió política dels fons, que en el territori valencià ha consistit a invertir en la costa el que s'obtenia pels problemes de l'interior, no pot ser més nefast.
Amb tot el que s'ha dit sembla una broma que des de Brussel•les continuen obstinats a encasquetar un model de desenvolupament rural del nord d'Europa en uns suds on no existeixen els pressupostos del mateix. No hi ha en definitiva model algun, sinó agents que defineixen els seus propis models.
Algú s'ha tragat el totxo? :-) doncs l'he parit jo després de digerir més de 400 pàgines de PDFs diversos!
salut