Xesca |
divendres, 6 de febrer de 2009 | 10:20h
A tall d'homenatge a Miquel Bauçà
Fa molts anys s'havien conegut i s'havien discutit. Una vegada mumare va estar a punt de llençar-li un passapuré pel cap. Tots dos compartien un cognom amb l'atzar.
Vostè és un pocavergonya li va dir, malfiada de la cara d'indi navaho del poeta felanitxer. Per començar. Ell insistia a quedar-se a dormir dins la meva habitació; jo tenia 16 anys. Va precisar que s'ajauria damunt l'estora.
El meu pare va intervenir per fer-li veure que allò no era correcte, i li va proposar d'allotjar-se a casa d'un germà seu. El cas és que el germà navegava i en aquells moments era per devers Corfú. La cara d'indi navaho d'en Miquel tampoc no va complaure la dona del meu oncle navegant.
Sempre per tranquil.litzar, en Miquel va dir al meu pare que era quasi capellà, però que havia sortit del seminari quan li faltava poc per poder dir missa. Els meus pares no eren religiosos i això els va acabar d'inquietar.
Els capellans no hi tenen cap feina a l'habitació de la nostra filla, tret que els hàgim enviat a demanar per extremunciar-la.
Llavors, ell va amollar que era un home casat.
Vaig haver de demanar ajutori a l'oncle poeta: Antoni Seguí Bennàsser. El qual tampoc no em va ajudar.
Aquell dia mumare m'advertí que no podria florir tal com granava, i desgraciadament no se va errar. Li havia d'haver fet més cas.
Dels dos, mumare em va mostrar les paraules i el seu combat i en Miquel la seva exhibició i les nefastes conseqüències de no saber-la governar; ell va saber controlar més les paraules que els actes, mentre que ella només xerrava quan era ben necessari. Si no escorxava un gatí, si no escatava un peix, si no feia un arròs o escurava. Solia tenir pocs ajudants, només mun pare. No anava de pardaleries, no hi podia anar.
Després d'aquella escampadissa de pètals grocs la vaig abraçar amb totes les meves poques horces i me'n vaig tornar a la clínica, ja que no m'havia deixat lloc al seu costat, on m'hauria quedada per rescabalar el temps i les paraules que ens havien furtat durant la llarga caminada.
Un cop a la clínica, una onada de violència salvatge em va frer potejar infitament la tovallola de la dutxa perquè no raspava.
Idò no, ara ja no me conform. Ara és guanyar, és treure el carro com el va treure ella, que va tirar endavant els seus germans (era la segona de sis i la seva mare va morir a 40 anys d'una esguerrada del metge; per un atac d'apendicitis li donaren una purga d'oli de ricí, i va morir de peritonitis l'any de l'estrenada de Son Dureta). Doncs ella va allotjar durant 40 anys el seu germà major (solter) a casa nostra, i va casar els altres. No és estrany que no tingués xerrera, sempre estava rebentada. Els meus pares no varen fer res més que feina pels altres. A l'esclatada. Ningú no els va regalar res mai, i a casa meva no érem pobres, al contrari: el meu pare va deixar un bon patrimoni ben sanejat, i molts de doblers. Mumare tenia 52 anys quan ell va morir, i ella va seguir lluitant. Fins ara, que ha aplegat veles i ha deixat tothom amb un pam de nas.
Mumare va fer de model a Tito Citadini (mumare deia que el pintor argentí la devia triar 'per lo raro'. Era molt divertida quan xerrava. Fa poc en una casa particular de Pollença la vaig conèixer en un retrat. Crec que no els va agradar que la conegués. M'havia d'haver callat. Ella, hauria callat).
Aquests dies de reunions familiars hem parlat de tu. Diu el meu fill gran que tu li has donat premis oficials. No sabia que eres tu. Vaig estar molt contenta que fossis tu. No és per presumir, però és una persona que val molt i que ningú no li ha ajudat gaire, al contrari: enveges i desastres. Com podem treure el país endavant si apedregam les nostres teulades?
;)