Avui, n'Aina ha fet 26 anys, febrer, mes fred, enguany molt.
No crec que llegeixis aquest bloc, estàs ficada amb el feisbuc dels collons i amb els mesengers live, tot el sant dia. Per cert avui és Sant Blai, patró de molts pobles de tradició agrícola i ramadera dels nostres països.
Ja passes del quart de segle i encara sembla que tinguís 15 anys. No sé quan acabaràs de madurar, una mica. Per què madura del tot tampoc és molt agradable, ni m'agrada, sempre un punt de bogeria no està malament.
És el primer apunt de febrer i ara mateix, no sé que dir. Repetir-me les descripcions del mes, ja me són passades. Sembla que no hi hagin ganes de manifestar-se per res, motius mira que n'hi han.
Ahir el vespre vaig anar a passejar per la ciutat, pels carrers d'infància del barri de Sant Antoni i, el mateix carrer on vaig néixer, vaig entrar a un bar, petit i acollidor, res a veure amb els bars i tavernes dels anys cinquanta. Un tallat a la barra, servit per un argentí, vaig prendre amb tranquil·litat mentre observava a la resta del personal, asseguts a les petites taules, justes i arraconades per l'espai. Dues nois, parlant en català, de les seves coses, una dona amb un mocador al cap d'estil musulmà xerren amb un home de color negre, amb el seu idioma. Un noi entre i demana una birra a la mateixa barra on estic jo, agafa un diari de damunt del taulell i es posa a llegir-lo, al cap d'una estona entra un altre i junts demanen per entrà més endins on hi ha un altre racó a on fan menjars. El primer noi li diu al cambrer argentí en castellà que si li paga ara la cervesa o ja li pagarà després del àpat, l'argentí li respon que ja li cobrarà al final. La parella de la dona musulmana i l'home negre se'n van, després de pagar. Jo acabo el tallat i el puret mentre la meva senyora pren un suc de pinya i marxem. Tot un món divers, natural i cultural, d'un barri de Barcelona, mesclat de gents de tot el planeta, sortint al carrer et creues amb xinesos, musulmans, africans, castellans i catalans de tota la vida. Hi veig un equilibri potent a la gent que viu o malviu per la ciutat, on vaig néixer. No és un suburbi ni un barri marginal, hi ha convivència, almenys aparentment.
Tinc el mal vici de venir de tant en tant i quan ho faig posar-me al dia dels posts anteriors . Quan vaig a Barcelona faig el mateix. De vegades als voltants de sant Antoni , sant Pau del Camp... o el Clot,...Si que sembla que hi ha convivència a Barcelona com un fet normal, vida de barri.
observar, mirar i escoltar el que diu la gent dels barris de les ciutats i pobles, és un costum enganxat des de sempre. Estic responen els teus comentaris, fa dies que no podia estar pendent, ha estat un febrer molt complicat per tots nosaltres, gràcies.
