Dissabte al matí. Plou. Necessito fer una fotocòpia. En anar a buscar els diaris, pregunto al quiosquer on podria anar. La copisteria que freqüento és tancada. Em diu que baixi fins a Virrei Amat i que a l’altra banda de la plaça, hi ha una papereria on en fan de fotocòpies. Pujo a casa a deixar els diaris i el pa i m’hi apropo.
La botigueta queda amagada. L’espai està molt ben aprofitat. Pertot hi ha material de llibreria. Quan entro, la dependenta, una dona de mitjana edat –la mestressa, m’imagino- atèn una altra dona més jove. La clienta ha de fer un barret pel Carnaval que s’acosta. S’entretenen molt, totes dues, discutint quina mena de paper és el més escaient per la confecció del capell. Sembla que la cosa va per llarg.
Per matar el temps vaig fent una ullada. El material és molt funcional. Res de quaderns ni de plomes estilogràfiques. Només carpetes i arxivadors i més carpetes i més arxivadors. Hi ha contes per a nens, però semblen contagiats per la mateixa funcionalitat gris. Les dones encara que si paper pinotxo, que si paper fi, que si aironfix…
En un dels prestatges, però, hi trobo la salvació al meu tedi. Un volum isolat de la col·lecció de llibres infantils d’aquell nen de rinxols que descobria el món. Aquell nen que anava al zoo, al circ, amb avió… En llegir el títol d’aquest nou volum, somric: un guionista de televisió en podria treure punta.
Unes fetilleres amigues, dies després, pronostiquen que enguany no només m’aparallaré sinó que pel mateix preu, em casaré! És més, m'amenacen que si no faig tots els possibles per complir tots dos vaticinis, elles mateixes es faran càrrec de fer-los arribar a bon port a la força. No són massa explícites en els detalls. Ho prefereixo.
El que no sabien aquestes estimades bruixes domèstiques era que el senyal, no sé si d'un canvi del meu estat civil o precisament del fat que m'havia de caure al damunt, dies abans ja s'havia desvelat amb tot el seu esplendor.
El llibre d'aquell xiquet del jersei de ratlles blaves, ja presagiava que alguna mena de fitxa havia de moure perquè ell, digueu-li tonto, s'estava espavilant pel seu compte i calia, potser, que en prengués exemple.
El títol del llibre que vaig trobar a la petitat papereria no era altre que En Teo va a casa d'una amiga. A fer-hi què, ho deixo a gust del consumidor.
La botigueta queda amagada. L’espai està molt ben aprofitat. Pertot hi ha material de llibreria. Quan entro, la dependenta, una dona de mitjana edat –la mestressa, m’imagino- atèn una altra dona més jove. La clienta ha de fer un barret pel Carnaval que s’acosta. S’entretenen molt, totes dues, discutint quina mena de paper és el més escaient per la confecció del capell. Sembla que la cosa va per llarg.
Per matar el temps vaig fent una ullada. El material és molt funcional. Res de quaderns ni de plomes estilogràfiques. Només carpetes i arxivadors i més carpetes i més arxivadors. Hi ha contes per a nens, però semblen contagiats per la mateixa funcionalitat gris. Les dones encara que si paper pinotxo, que si paper fi, que si aironfix…
En un dels prestatges, però, hi trobo la salvació al meu tedi. Un volum isolat de la col·lecció de llibres infantils d’aquell nen de rinxols que descobria el món. Aquell nen que anava al zoo, al circ, amb avió… En llegir el títol d’aquest nou volum, somric: un guionista de televisió en podria treure punta.
Unes fetilleres amigues, dies després, pronostiquen que enguany no només m’aparallaré sinó que pel mateix preu, em casaré! És més, m'amenacen que si no faig tots els possibles per complir tots dos vaticinis, elles mateixes es faran càrrec de fer-los arribar a bon port a la força. No són massa explícites en els detalls. Ho prefereixo.
El que no sabien aquestes estimades bruixes domèstiques era que el senyal, no sé si d'un canvi del meu estat civil o precisament del fat que m'havia de caure al damunt, dies abans ja s'havia desvelat amb tot el seu esplendor.
El llibre d'aquell xiquet del jersei de ratlles blaves, ja presagiava que alguna mena de fitxa havia de moure perquè ell, digueu-li tonto, s'estava espavilant pel seu compte i calia, potser, que en prengués exemple.
El títol del llibre que vaig trobar a la petitat papereria no era altre que En Teo va a casa d'una amiga. A fer-hi què, ho deixo a gust del consumidor.
No tot al mateix lloc, ep, que jo m'he estat movent.
:-)