O si més no, la carretera no va ser la meva tomba ni el cotxe la meva caixa.
I és que dissabte va ploure. Va ploure a un ritme normal i jo, que
volia dar el vol, no hi era pas tot. I és que, per trescar sol per la
muntanya, no només cal tenir el cos a tó, sinó també el cap clar i
centrat en una feina que cal dominar a la perfecció.
Una feixuga setmana de bou de carreta que no es mou fa que el cap encara doni voltes a la manera de fer rodar un engranatge que sembla un xic rovellat. En aquestes situacions, les preocupacions dominàven les il·lusions i es feia dificil tenir la concentració precisa per a fer esport en terreny de muntanya i sortir-se’n amb èxit.
Aquest fet va avançar l’anelada baixada a ciutat per retrobar els aires de la colla.
Cap a les 12, doncs, vaig prendre el cotxe i vaig enfilar una carretera local ben humida. A l'eix viari principal, la circulació era força lleugera i vaig prendre velocitat de creuer. Entre 80 i 100 a les rectes i entre 70 i 90 a les corbes de més avall.
Circulo pel carril ràpid, el detall és rellevant.
Vet aquí que, amb el cap obcecat en les preocupacions setmanals, em sorprèn la ràfega dels llums d’un cotxe que puja per l’altre costat. El miro i quan torno la vista a la carretera, una corrua de cotxes frenen davant meu. Freno en sec i el cotxe marxa de costat envaint el carril de la dreta on, per sort, no circula ningú en aquest moment. La cosa va de dècimes, però per qui la viu sembla que sigui eterna. L’esquena arrapada al seient, aixeco el peu del fre, faig contravolant i el cotxe segueix lliscant. Me la fotaré. No hi ha remei humanament possible per salvar-me’n. Però el cotxe es redreça miraculosament i s’atura mil·limetres abans de picar el guardavies.
Respirant com una mula sobrecarregada poso els quatre intermitents, em calço la jaqueta fluorescent i surto del cotxe. Les cames em fan figa i intento dominar uns nervis que em provoquen tremolors a cos sencer. Miro i remiro el cotxe i emsorprèn no veure-hi res. De fet, el motor no s‘ha aturat en cap moment i dels cotxes que passen, la gent em mira tant sorpresa com jo mateix davant d’un miracle circulatori com aquest.
Nerviós encara, entro al cotxe i un amable conductor em deixa incorporar a la filera de vehicles mig aturats. Un xic endavant un automobilista amb menys sort no ha tingut un cotxe tant atent com el meu. Ha picat a la mitjana i resta travessat a la carretera. Això ho veure de resquitllentes, ja que el neguit que porto em fa abandonar la via principal per una sortida just allà on hi ha hagut l’accident suara esmentat. La gent fa cua, mentre arriba l’ambulància i un cotxe dels Mossos de Trànsit per mirar de desllorigar el coll d’ampolla fet per un nou accident de carretera.
Després de restar uns minuts estirant les cames i calmant el cor, glopejo un xic d'aigua i segueixo via.
La segueixo per trobar-m’hi sol. La resta encara deuen ser aturats una mica enrere. Solitari és com em descobreixo ressuscitat d’una patinada que em podia haver costat la vida. El cap torna a raonar i les emprenyades surten a la llum: Maleeixo altre cop el lamentable estat d’una línia de tren que em fa agafar el cotxe per manca de servei. Mentres tant, se segueixen asfaltant cementiris.
Una feixuga setmana de bou de carreta que no es mou fa que el cap encara doni voltes a la manera de fer rodar un engranatge que sembla un xic rovellat. En aquestes situacions, les preocupacions dominàven les il·lusions i es feia dificil tenir la concentració precisa per a fer esport en terreny de muntanya i sortir-se’n amb èxit.
Aquest fet va avançar l’anelada baixada a ciutat per retrobar els aires de la colla.
Cap a les 12, doncs, vaig prendre el cotxe i vaig enfilar una carretera local ben humida. A l'eix viari principal, la circulació era força lleugera i vaig prendre velocitat de creuer. Entre 80 i 100 a les rectes i entre 70 i 90 a les corbes de més avall.
Circulo pel carril ràpid, el detall és rellevant.
Vet aquí que, amb el cap obcecat en les preocupacions setmanals, em sorprèn la ràfega dels llums d’un cotxe que puja per l’altre costat. El miro i quan torno la vista a la carretera, una corrua de cotxes frenen davant meu. Freno en sec i el cotxe marxa de costat envaint el carril de la dreta on, per sort, no circula ningú en aquest moment. La cosa va de dècimes, però per qui la viu sembla que sigui eterna. L’esquena arrapada al seient, aixeco el peu del fre, faig contravolant i el cotxe segueix lliscant. Me la fotaré. No hi ha remei humanament possible per salvar-me’n. Però el cotxe es redreça miraculosament i s’atura mil·limetres abans de picar el guardavies.
Respirant com una mula sobrecarregada poso els quatre intermitents, em calço la jaqueta fluorescent i surto del cotxe. Les cames em fan figa i intento dominar uns nervis que em provoquen tremolors a cos sencer. Miro i remiro el cotxe i emsorprèn no veure-hi res. De fet, el motor no s‘ha aturat en cap moment i dels cotxes que passen, la gent em mira tant sorpresa com jo mateix davant d’un miracle circulatori com aquest.
Nerviós encara, entro al cotxe i un amable conductor em deixa incorporar a la filera de vehicles mig aturats. Un xic endavant un automobilista amb menys sort no ha tingut un cotxe tant atent com el meu. Ha picat a la mitjana i resta travessat a la carretera. Això ho veure de resquitllentes, ja que el neguit que porto em fa abandonar la via principal per una sortida just allà on hi ha hagut l’accident suara esmentat. La gent fa cua, mentre arriba l’ambulància i un cotxe dels Mossos de Trànsit per mirar de desllorigar el coll d’ampolla fet per un nou accident de carretera.
Després de restar uns minuts estirant les cames i calmant el cor, glopejo un xic d'aigua i segueixo via.
La segueixo per trobar-m’hi sol. La resta encara deuen ser aturats una mica enrere. Solitari és com em descobreixo ressuscitat d’una patinada que em podia haver costat la vida. El cap torna a raonar i les emprenyades surten a la llum: Maleeixo altre cop el lamentable estat d’una línia de tren que em fa agafar el cotxe per manca de servei. Mentres tant, se segueixen asfaltant cementiris.
Mira que anant fent trompos per aquestes carreteres de Deu, a fe de Deu que has tingut molta sort. N'hi han que neixen estrellats però n'hi han que tenen estrella i tú ets un d'ells.
Per cert, quin gran cotxe, i això que vols començar a estalviar per canviar-t'ho, ai nen, cuidal que ell mai ho faria.
Apa nen, molts petonts i vigila!!!
A10
Molts petons :-/