Vaig començar a
parlar d'aquest disc en un llunyà post del mes d'octubre. Mazoni, la
banda del bisbalenc Jaume Pla ja es trobava en
plena fase de gravació del que seria el seu quart treball (tercer en català).
Avui 1 de febrer el disc ja hauria d'estar a totes les botigues i ha
arribat el moment de poder parlar-ne amb total llibertat. Llibertat,
l'artística, que s'ha pres Mazoni alhora de treure un disc que s'allunya
de la comercialitat i la normalitat. Eufòria 5 - Esperança 0
(Bankrobber, 2009) s'agafa d'un símil futbolístic per alliçonar-nos sobre una
manera de fer i de pensar.
No conec el que Pla explica sobre aquest àlbum i no m'agradaria reproduir notes de premsa de Bankrobber per parlar d'aquest disc. He preferit escoltar i escriure el que em sembla sense aturar-me a opinions externes per explicar el que transmet. La percepció personal és que eufòria, com a terme, es cert que guanya, i per golejada, a l'esperança, almenys a aquest disc. L'eufòria de tenir llibertat artística, del do it yourself entès com les nul·les ganes d'allunyar-se tendències del voltant i fer allò amb el que un es sent a gust. Però d'esperança poca, tan d'una vida i una societat que Pla sembla avorrir com la que forçosament transmet aquests disc als seus responsables, com a mínim a nivell comercial.
El disc comença amb aires de revolta o com a mínim de desencisis nihilista repartint llenya a tot allò que odia (odiem). Cines multisales, opinadores multitemes, jugadors de futbol tramposos venerats com ídols. Mazoni crida "Apocalipsi Now", pel·lícula bèl·lica però acaba conformant-se en un exili voluntari a la Garriga. Tot això amb un aire al Manchester modern, el del Dig out your soul dels germans Gallagher, on la melodia deixa pas a la contundència sonora mentre ens mostra que la música pop és una etapa passada pel de la Bisbal.
Els referents d'Esperança 5 - Eufòria 0 canvien d'època, però no de lloc. M'ho va comentar en company d'Enderrock Jordi Riba quan vaig anar a buscar el disc a la redacció, farà un mes aproximadament: "L'he escoltat de lluny i em sonava als Stone Roses". I té raó, el moviment pre-britpop de Manchester dels finals dels 80 està molt present a aquest disc, que destil·la tan a Ian Brown i John Squire, com als primers The Charlatans o The Happy Mondays. Experimentació i psicodèlia, cercant un pas sonor més, a "Bruixes", "Captuxeta" (cançó espectacular, per cert) o "Eufòria". Cançons difícils, tan musicalment com a nivell de lletres que deixen a Mazoni en una posició d'una dualitat més que interessant. Per una banda és arriscat, diferent i valent, elements tots ells que deixen al grup còmodament assentats a la seva coherència. Per l'altra és el treball menys comercial, difícil i, segurament, complicat de portar al directe, de la nova fornada d'un pop en català de la qual Pla renega a gairebé totes les pistes. Serà difícil que Mazoni adopti nous militants per a la causa del pessimisme experimental del de la Bisbal.
Tot i això, l'àlbum deixa escletxes de llum en forma d'un parell de
senzills que poden tenir 
més tirada al públic general. "Ei, que surt el sol", que
ens recorda a "Cap al mar" cançó majúscula sobre el matí després d'una nit de
bogeria a Si els dits fossin xilòfons (Bankrobber, 2007). Piano per la
posteritat, tornada que enganxa i guinyo al "Lullaby" dels The Cure.
"Cercles" és l'altra concessió als seus fans de sempre. De ritme i cors que ens
evoquen a la darrera època dels The Beatles, una altra de les bandes
venerades per Pla, serà una de les cançons més
recordades del disc.
"Mala llet" és un desvariï garatger i noise que reflecteix el que, segons estriem del disc, sembla que és l'estat d'ànim de Pla, que acaba el disc com el comença. No és nou això de donar per tancat un disc amb una cançó lenta on la lletra agafa major rellevància. Per més mostra el darrer disc dels Franz Ferdinand. A "Tres moments" canta: "Estic molt cansat, els ulls se'm tanquen, sento sirenes llunyanes d'ambulància, abans de perdre la consciència" això és el que escoltem abans que aparegui un violi que diu adéu al darrer experiment de Mazoni.
I després de forces escoltes, aquest disc em segueix deixant la mateixa sensació que al principi. És un bon disc i sobretot, és un disc honest. Un treball de bones cançons que corre el -gran- perill de ser un disc de crítica i no de públic. Seria una pena, demostraria el poc que es paga en aquest país el quilo de innovació. Cert és que a Esperança 5 - Eufòria 0 no hi ha un "Memòria", tampoc un "Se'm moren les faltes" o "Blanca és la neu, negre el fons del pou", per posar tres exemples del disc anterior (podria anar, també a buscar-ne al Esgarrapada). Però això no vol dir res dolent, al contrari. Cal buscar, experimentar i decidir, com ha fet Mazoni... i això que li estem agraïts.
Per cert, celebrar i felicitar des d'aquí a la gent de Bankrobber per haver fet el pas al vinil amb aquest disc. Un 10
felicitats i molta eufòria Mazoni!!!
Núria
Ahir em va arribar aquest disc a casa i, encara que no el vaig escoltar sencer (de fet, només dues cançons: "Eufòria" i "Ei! que surt el sol") em va agradar prou. Ja havia llegit la teua crítica i no sé, em semblava una miqueta més "intel·lectual" el disc, més difícil d'escoltar... però no. Es veu que no em coneixes massa, perquè el so dels Harlem Shakes sí que no m'ha agradat gens (ja sé que pensaràs que sóc lo pitjor, però mira, per a gustos colors, o no?).
Un beset, rei.