He esperat la lenta però inevitable davallada de l'atenció mediàtica de què ha gaudit l'autobús ateu i m'he endut una petita decepció. Com pot ser que després de tants segles i tant progrés ens continuem debatent en un terreny tant contradictori? És just reconéixer l'alt grau d'adhesió o rebuig que ha generat la iniciativa i l'impacte que ha aconseguit transmetre una campanya relativament simple: una idea -existència o no de Déu- en un mitjà mòbil -autobús-. Però finalment, aquesta catarsi col·lectivament confrontada, no ha servit per a qüestionar-nos si allò que prediquem té alguna cosa a veure amb allò que practiquem?
Durant molts segles l'home ha defensat una idea universal i intuïtiva de l'existència de Déu o Déus. L'explicació divina ha estat l'antídot infalible a la comprensió d'allò que romania fora del coneixement humà.
Encara que hàgin existit al llarg de la història personatges que més o menys explícits han qüestionat aquesta font que tot ho justifica, des de la Grècia Clàssica fins avui, només és a partir del darrer segle que la idea agnòstica o atea s'extén i que, activament o passiva, està més incorporada del que mai ho havia estat.
Malgrat això, en societats d'alt voltatge i estrès com les actuals, no desapareix ans al contrari, la idea de l'espiritualitat com a reducte per al repòs existencial, però malauradament, la religió ja no mitiga els nostres neguits sinó que continua defensant la culpa i el pecat com a elements que justifiquen la nostra angoixada existència.
Per això he trobat ha faltar en molts aspectes de la crítica que s'ha fet al voltant de l'autobús, una crítica més profunda i menys superficial o prosaica de la idea de Déu i del seu paper en la nostra societat. Perquè, des d'un punt de vista social, el problema de Déu, ja no és l'etern debat sobre llur existència o absència, sinó en quin punt està legitimada aquesta concepció per a superar l'àmbit privat i interferir i intervenir en la vida pública com ho fa en importants esferes de l'acció política.
El rol de l'església en temes centrals pel nostre progrés -els clàssics eutanàsia, família i avortament, però també els crematístics com el Concordat, el patrimoni terrenal de les confessions o els impostos- i com a derivada, els privilegis de caire polític, administratiu i patrimonial que de forma excepcional encara gaudeixen al nostre país.
Però és clar, mentre discutim l'existència o no de Déu....els anys passen i continuem pensant -sense que mai ens haguem pogut pronunciar al respecte- que som fills d'una tradició confessionalment homogènia -com a mínim al nostre país-.
Com és que algunes creences són mitologies -gregues i romanes- i d'altres són religió? Com és que si Déu no ens ha redimit en el passat ni en el present, pensem que ho ha de fer en el futur? No hem sentit per boca de tertulians ni opinadors que la creació de dos móns -el real i el paradís- evita sempre qualsevol dialèctica en relació a com ens organitzem a la res publica.
en definitiva, del perquè la religió ens promet un món idílic però coarta sovint allò que el món real pot oferir. I com, en virtut d'un relat -el de la sagrada escriptura- encara podem defensar determinats plantejaments que sovint limiten el progrés, la ciència i el benestar.
L'autobús ha passat, però les asimetries que defensen les confessions encara perviuen.
Rebatre una opinió ètica en base a negar la capacitat d'algú a emetre-la em sembla agoserat, almenys mentres no valorem el coeficient intelectual de tots aquells que surten als mitjans de comunicació a parlar.
En tot cas tenen el mateix dret els uns per criticar les lleis com els altres a posar anuncis als busos. La meva confiança en l'ésser humà no es gaire i en general els interesos presuntament altruistes d'uns i altres em semblen els mateixos, es a dir cap.
A dia d'avui expresar les teves ccreences no te cap ventatge, més aviat el contrari, ja que en molts fors per defensar certs posicionaments etics se't titlla de tot (i res bonic).
En tot cas estic d'acord amb tú , l'important no es una vida futura ni res d'això sino com aprenem a conviure tots junts i com construim la nostra societat, com els valors dels uns i els altres es combinen per crear una societat més justa, i tot i ser redundant, no parlo de tolerància, parlo de convivència. (és el que te haver nascut en una familia que sent catolica es a prop de l'ordre del jesuites, es a dir els d'un bandol i els altres et critiquen).
gràcies Jaime!
m'ha semblat oportuna i ben encertada la teva darrera consideració...estic d'acord que no hem de jutjar a les persones per allò que pensen i per descomptat, que tothom és lliure d'expressar les seves opinions, sigui individualment o col·lectiva. No crec que sigui encertat ficar a tothom al mateix sac i afortunadament hi ha moltíssima gent que fa compatible la convivència social amb la pràctica d'una confessió -de fet en són la majoria-. Per a mi, la base del problema no són les persones sinó, com bé dius, quin és l'espai i la responsabilitat que pertoca a les creences o confessions en l'àmbit públic, siguin quines siguin.
cordialment,
Oriol
Una salutació