Era el meu descans diari
dins aquella nau freda de sentiments desossats,
una fortor terriblement indescriptible,
regalimava la sang fins caure a terra, aiguabarreig.
A la cadena d'embalatge, però, l'embotit ens arribava cuit,
no podies perdre el ritme: bossa-enganxina bossa-enganxina
Ell, desobedient i contradictori, em parlava de Thomas Mann
de Baudelaire, d'Arthur Schnitzler, de Rimbaud...
llavors el pes era l'ombra negra de l'encarregat
que venia a cridar-nos l'atenció,
a posar ORDRE.
Com un petit tresor encara guardo la llista dels cinquanta llibres imprescindibles que, amb una cal·ligrafia deliciosa, em va escriure en petits fulls quadriculats.
Tenia 53 anys i, després de tota una vida als despatxos, l'havien condemnat a les fogueres immenses dels forns de cocció industrial.
Pel vidre transparent, cada dia a la una, vèiem creuar les joves administratives.
Puntualment.
