La majoria de gent –i m’hi incloc– no pot resistir-se a llegir el seu horòscop si el té a mà. No cal creure en l’astrologia. De fet, pots estar convençut que és una estupidesa, una presa de pèl, i llegir-lo. Deu ser fruit d’una barreja de curiositat amb un impuls natural de voler conèixer el futur que ens espera.
Em sembla que aquest mateix principi és el que alimenta l’interès pels pronòstics econòmics. Ens empassem amb fruïció les previsions que fan els bancs centrals, els ministres d’economia, els serveis d’estudis de les caixes o qualsevol expert en la matèria.
Tanmateix, si féssim una anàlisi retrospectiva, veuríem que el seu grau d’encert no és gaire més alt que el dels horòscops. No és que siguin uns insolvents o uns frívols; és que, amb el paradigma econòmic dominant, no hi poden fer més.
Ara bé, mentre gairebé ningú no pren decisions transcendents basant-se en allò que diu el seu horòscop diari, grans decisions públiques i privades –des de les polítiques fiscals o les regulacions d’ocupació– se sostenen en les previsions econòmiques. Vet aquí el drama.
Els economistes són els primers a reconèixer que la seva no és una ciència exacta. Haurien de fer un esforç per a divulgar-ho molt més.
Carles Codina| Adreça electrònica |
dimecres, 4 de febrer de 2009 | 13:35h
Comparativa interessant per extravagant i encertada. Crec que queda del tot demostrat amb la darrera crisi econòmica que afegir el substatiu "Ciències" a estudis on el comportament social humà n'és l'objecte, com ara Econòmiques, Socials, de l'Educació, no és res més que l'aplicació de la divinització del racionalisme científic al lliure arbitri. Com es pot generar un model econòmic que pugui preveure les reaccions de sis mil milions de variables? Qui vulgui guanyar el proper Nobel d'economia que s'hi posi o que presenti un sistema alternatiu viable.
Tens tota la raó, Pere, i vinculat a aquesta reflexió expreso la necessitat de que existís algún tipus de pàgina web que ens permetés localitzar l'evolució de diferents prediccions, pronòstics i declaracions al llarg de temps. Seria magnífic poder resseguir els camins del pensament i la paraula de polítics, banquers, economistes, científics o periodistes. Encara que, possiblement, ningún en sortiria ben para de les seves afirmacions vistes en el temps. I per descomptat nosaltres tampoc. Potser els únics els clàssics, que per això ho són.
Potser els únics els clàssics, que per això ho són.