Carles Sentis, va ser republicà, catalanista, franquista, espia, democràta i tot el que ell vulgui ser.
La dignitat i el respecte als morts i els represaliats del franquisme, no encaixa amb les condecoracions, les prebendes, els homenatges a una persona que no és de fiar en el seu tarannà per la vida.
No és culpa d'ell. Els que decideixen donar-li creus o condecoracions en són responsables. I això no és reconciliació. Mentre quedin sense record històric, quantitat de homes i dones que defensaran fins el final, el règim republicà.
Completament d'acord amb l'escrit d'en Parpal d'ahir. No amb el meu nom. Una vergonya col·lectiva. Amb el 70è aniversari de l'entrada per la Diagonal de Barcelona de les tropes de l'excèrcit sublevat al nord d'Àfrica. Entrada de feixistes, botiflers i traïdors a la causa de Catalunya i la llibertat.
Actes com el d'ahir, demostren la manca de democràcia i de justícia, dels que manen baix una crosta enquistada dins la societat catalana, des de fa més de trenta anys, encara remenen les cireres amb impunitat.
Albert_Vila |
dimecres, 28 de gener de 2009 | 21:17h
I dóna moltes voltes. No seré pas jo qui defensi la trajectòria del Sentís de la Guerra Civil i la immediata postguerra. Però em sembla de justícia constatar que, quan l'Assemblea de Catalunya va fer una roda de visites als directors de diari de l'època, en Sentís va ser el que més receptiu es va mostrar.
