Un dels molts factors que expliquen l'enlairament de l'economia xinesa, és la capacitat que van tenir els dictadors del país, de flexibilitzar i fer la vista grossa, a les relacions comercials que s'establiren entre les zones limítrofes del país susceptibles a establir llaços d'intercanvi i relació comercial amb economies de mercat. D'aquesta manera, s'establiren petits laboratoris que el govern analitzà amb profunditat de cara a prendre'n nota i aprofitar l'experiència per institucionalitzar aquesta manera de fer i sortir, progressivament, de l'economia socialista per avançar cap a una economia capitalista a tot el país.
Aquests dies, els partits catalans, han donat a conèixer els candidats a les eleccions Europees que s'han de celebrar al juny. No cal tenir massa estudis per advertir que el perfil sobiranista plana en la majoria els candidats. Oriol Junqueras, en la seva primera intervenció, estenia la mà a Ramon Tremosa i als altres candidats catalans per treballar conjuntament pel país.
No són temps per tirar coets. Fa uns dies Catalunya entrava oficialment en recessió. Amb un Estatut que ja sembla la bola aquella de Sísif, el país és un jersei de llana que es va desfent i desfent amb un ciutadà que està fart de la falta de permeabilitat dels partits polítics a fer seus els problemes reals de la societat i a l'al·lèrgia a incorporar noves veus que puguin oxigenar el panorama
Llavors resulta que el català, que troba que Europa és molt lluny -sortim al carrer per preguntar què és la Comissió Europea i a veure què ens contesten- que troba que a Europa s'hi parla molt però que no té una idea gaire exacte de què s'hi fa realment o quina repercussió té tot plegat pel seu país, resulta que a Europa els partits catalans, actuen de la manera que molts voldrien que actuessin a Catalunya, amb una certa unitat a l'hora de definir quina mena de país han de defensar.
Ai caram, resulta que no està tot perdut, que els partits saben parar l'orella, que saben buscar persones noves per tirar endavant nous reptes i projectes. Però a Europa, molt lluny de casa. Ai caram, resulta que no cal que ens convertim tots en gossos baladrers defensant la nostra parcel·leta i hortet ideològica, que podem saltar la tanca i posar Catalunya per damunt de tot, però a Europa, molt lluny de casa.
No sabem què en saben els nostres partits polítics de la història econòmica de la Xina, però desitjaríem de tot cor, que el fet d'enviar tota aquesta bona gent a les Europes, (esperem que treballin tant i tant bé com en Raül Romeva) pugui generar alguna mena d'empirisme traslladable a casa nostra. Molt catalans em sembla que ho agrairien.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
