La col·lega i amiga Marta Estella em va convidar a la presentació dels resultats obtinguts per l'equip que ha treballat en el projecte Dylan, dinàmiques lingüístiques i gestió de la diversitat, que tracta el multilingüisme com a objecte d'estudi en si mateix, com a matèria científica.
Investigadors d'universitats de Bolzano, Ginebra, Lliure de Berlín, Hèlsinki o Lancaster, entre d'altres, es van reunir a la magnífica seu de la Casa de Convalescència que acull una part del Servei de Llengües de la UAB, UAB Idiomes Barcelona . Pel que ens van explicar, es tracta de repensar velles nocions. En un moment en què a les nostres universitats s'ha obert amb força el debat sobre l'ús de la llengua franca en coexistència amb les altres llengües, amb l'enlluernament per l'anglès per part dels que ens manen, és gratificant sentir arguments científics per demostrar que la diversitat lingüística és convenient, i fins i tot pot esdevenir una oportunitat. L'estudi pretén descriure de quina manera les diferents maneres de pensar i d'argumentar inherents a les diferents llengües contribueixen a la construcció i transferència de coneixements i intervenen en el control de la interacció, la resolució de problemes i la presa de decisions.
La llengua franca, cal veure-la com a complement, i no pas com a substitut: híbrida, operativa per a l'ús i l'aprenentatge. El multilingüisme no és de cap manera la suma de dos o més monolingüismes. Calen polítiques lingüístiques explícites, i no ens podem quedar en simples declaracions d'intencions -com passa tan sovint- sinó que cal que connectin amb una realitat complexa i plurilingüe. I, segons els experts, ens serà més senzill aconseguir el canvi en una comunitat acadèmica que no pas si haguéssim d'aplicar-lo a la societat en general.
Ens van presentar una distinció molt clara -i que ningú no ens havia fet abans- entre el CLIL o AICLE (aprenentatge integrat de continguts i llengua), o en altres paraules, les classes en anglès que tots comencem a organitzar a les universitats catalanes, i els English-medium courses. En el primer cas, l'objectiu primordial és millorar l'anglès dels estudiants autòctons, i per tant hi ha una intenció lingüística declarada. En el segon cas, es tracta d'utilitzar la llengua franca per integrar estudiants internacionals, i per tant la llengua hi pot ser transparent, tal com ho és ara mateix en la resta d'assignatures en català. Cal debatre sobre CLIL, per determinar si contribueix realment al multilingüisme, ja que, pel que deien, encara no s'ha demostrat que a l'ensenyament superior s'obtinguin els mateixos beneficis que en els nivells de secundària o primària.
L'Albert Branchadell, en una brillant exposició on va utilitzar quatre llengües, ens va alertar del mismatch que existeix entre les pràctiques i els discursos. Va presentar una classificació segons la qual poden coexistir discursos monolingües vs. pràctiques multilingües, com el que passa a les classes universitàries, on interaccionen diverses llengües amb competències parcials, o bé discursos multilingües vs. pràctiques monolingües, com el que passa a la Unió Europea, on el discurs del multilingüisme es tradueix sovint en pràctiques poc plurilingües.
Al final, es va constatar que la introducció de l'anglès a la docència a les nostres universitats s'ha produït sense reflexionar gaire sobre els objectius que es volen aconseguir. Per això cal que ens atrevim a refer els discursos oficials de política lingüística; encara hi som a temps. Sort que hi ha experts que ens posen les coses a lloc, i ens ofereixen un argumentari ben sòlid sobre aquests conceptes. El que tenim entre mans és matèria sensible, i val la pena que siguem conscients de la responsabilitat adquirida per les persones encarregades de gestionar, tècnicament i políticament, la diversitat lingüística a les nostres universitats.
El problema quedaria bastant resolt en el moment que, considerat una eina com les matemàtiques o la capacitat d’escriure o llegir.
En el moment que tothom en sàpiga seria com quan jo agafo apunts en català d’una lliçó en espanyol. Tot seria molt normal. Si això passés amb més llengües millor.
Avui justament el comissari Figel ha defensat que els Erasmus es facin en català.
Europa ens està passant la mà per la cara, en el tema lingüístic, ja ho veus. L'altra setmana ens van dir que no demanéssim a Brussel·les el que no som capaços d'obtenir a Madrid, i ara ens defensen les classes en català. Anem ben encaminats, mirant al nord. Només ens ho hem de creure. Encara hi ha massa professors que amb bona voluntat -o no- fan el canvi de llengua. Hem de convèncer els coordinadors d'estudis, que solen ser els que
A vegades penso que tots plegats ens dividim en dues classes: la primera, els que pensen en l'anglès com a assumpte racional i en el català/castellà com a assumpte emocional. La segona, els que pensen en l'anglès com a qüestió emocional, i el català/castellà com a racional.
Discutir tots aquests assumptes no és fàcil, ja que es barreja els sentiments amb la raó. Posem-hi seny i agafem-nos-ho una mica a broma, que és una cosa molt sèria.
Ja sabem que a l'Estat Espanyol només uns quants tenen dret a ser monolingües, els altres estem obligats a ser plurilingües, pluriculturals, oberts al món, a la immigració i totes aquestes coses que fan ser modern; i no em mal interpreteu.
D'altra banda no estic a favor que l'anglès es converteixi en una llengua franca. És un avantatge pels que ja neixen amb aquesta llengua, i és una eina de nacionalisme lingüístic. L'anglès pertany a uns territoris que el senten com a propi. De moment, com que aquesta gent vénen de bon rotllo, amb els seus i-pods, música i d'altres, no ho veiem com a una agressió. Però quan ens n'adonarem potser ja serà massa tard. Continuo estan a favor d'una llengua neutra, sense pàtria, a l'estil de l'esperanto. Això és una veritable llengua franca. Una llengua que quedaria reservada per a uns usos molt concrets.
L'anglès serà un aliat del català, si fem bé el procés, controlat i planificat. No en tinc cap dubte. Una llengua neutra no pot reeixir, ja es va intentar. Respecto la teva opinió, només faltaria, però penso que no ens podem permetre el monolingüisme, al segle XIX. Podem perdre bous i esquelles.
D'acord que l'anglès ens podria salvar. Si fóssim un país "normal", estudiariem en la nostra llengua i després aprendríem tots l'anglès. L'espanyol com a molt, seria una 3a o 4a llengua per a alguns.
El monolingüisme és un dret i si encara parlem català avui en dia, és gràcies al fet de mantenir-nos majoritàriament monolingües fins ben entrat el s. XX. Amb això no vol dir que s'hagi de defensar el monolingüisme, però bé han de poder existir catalans monolingües. És part de la normalitat.
David,
El monolingüisme pot ser un dret en general, però en el nostre àmbit universitari, un estudiant no pot ser monolingüe, al segle XIX. Es perdrà el coneixement, no arribarà gaire lluny. Hem de fer estratègies lingüístiques, aquesta és la clau. Ja sé que és un tòpic, però mira't com ho fan a Finlàndia, i quins resultats obtenen. Això sí, no pot ser un campi qui pugui, s'ha de regular.
Realment fou útil, almenys a mi, sobretot per a poder constatar que no hi ha grans certeses en aquest àmbit. De fet, vaig arribar a la conclusió que, en matèria de llengües i multilingüisme en la docència universitària, la recerca confirma la complexitat notable de les actuacions que es tiren endavant.
Ara mateix tinc sobre la taula 2 grans interrogants:
1. Podem parlar més clar?
Un dels mismatch evidents, en la línia il·lustrativa i clarivident de Branchadell, és la manca de sintonització de la formulació de les polítiques lingüístiques universitàries amb la realitat. Segurament això també passa amb totes les polítiques, però crec que ens hauríem d'esforçar per a desterrar, per exemple, frases com "la nostra institució aposta pel multilingüisme"; "respectem la diversitat lingüística", "promovem totes les llengües", etc. Tots sabem que aquestes frases no són veritat i que en realitat hauríem d'haver dit: "la nostra institució intenta aplicar un trilingüisme, amb la incorporació de l'anglès", "respectem la diversitat lingüística, però si vostè no ho fa, com a mínim, en anglès no l'entendrà ningú", "promovem totes les llengües, però com que no hem trobat traductor d'eslovè li agrairem que ho faci en anglès o en alemany".
Parlar clar és difícilíssim i va contra la lògica dels responsables del sector. Qui s'hi atreveix?
2. Quin anglès?
Tots sabem que el terme anglès té diversos referents (com passa amb qualsevol llengua). Entre molts d'altres, hi ha l'anglès estàndard d'un nadiu tipus BBC o l'anglès dels que el parlen (i entenen i llegeixen i escriuen) com a L2 amb un nivell de competència raonable. Dins de la línia de parlar clar, potser hauríem de dir de forma explícita i transparent que, a la universitat, no perseguim el primer sinó el segon. Altrament, seria una quimera. Ho podem fer?
3. I el català?
No ens enganyem. Les llengües no són iguals. Cal reconèixer que fou tot un detall que el chairman de la Jornada fos capaç d'emprar un magnífic català. No obstant això, ja seria hora que la Unió Europea fes 1 sola cosa amb les "llengües no oficials" a la UE, les quals sembla que no existeixin.
No ens podrien ajudar una mica?
No ho sé. Jo el que tinc són molts interrogants i celebro que els investigadors del Dylan també.
Doncs ja seria hora que els catalanoparlants fessin alguna cosa de profit per la seva llengua en comptes d'esperar intervencions voluntarioses de la UE, que només fa el que pot fer. Per què hauria de fer més? Qui l'hi demana? Ja n'hi ha prou de manifestacions gemegoses i de fer el plora-miques. Hem d'espolsar-nos aquesta mania tan nostra de queixar-nos de la nostra dissort i defensar el nostre cas amb bons arguments davant dels interlocutors adequats igual que defensem qualsevol altre dossier on ens hi va la vida o la supervivència econòmica.
Ja em disculpareu la vehemència.
Apa.
Però si això és així la conclusió és molt trista sobretot per a la UE. Doncs, mira, sincerament, a mi m'agradaria que la UE no fos un club d'estats que, amb prou feines, té voluntat pròpia, fora del que li deleguen els estats que la formen. I em penso que, a hores d'ara, pel que tu dius, no és més que això.
També crec que a la UE, a més d'encarregar informes a l'Amin Maalouf, no li faria cap mal preocupar-se una mica (tan sols una mica) per les llengües existents a tot el territori, incloent les no oficials; de manera semblant a com es pot preocupar pel medi ambient, la diversitat biològica com un tot o l'ajut al desenvolupament a tercers països. Si hi ha voluntat, segur que hi ha fórmules per a promoure (o tolerar) i defensar aquestes llengües marginades. Alguna coseta.
Fins i tot, des d'un punt de vista democràtic, resulta ben estrany que la UE no s'adoni que fa el ridícul tenint com a llengües oficials el maltès o el luxemburguès (amb tots els meus respectes, llengües amb xifres de parlants molt limitades) i, en canvi, rebutjant el català (amb més parlants que una pila de llengües oficials), per més que la responsabilitat la pugui transferir als estats. Mai no he sentit que, per exemple, cap responsable de la UE "censurés" l'Estat espanyol o francès per esatendre milions de persones amb llengúes pròpies diferents de l'espanyol i el francès. Així no fem Europa, almenys la que a mi m'agradaria!
Perdona'm també la meva vehemència.
Un, el d’en Toni CRUANYES, a l’AVUI , titulat “Cap a Europa, amb barretina“. L’altre, el de la Pilar RAHOLA, a La Vanguardia , titulat “Las palabras de Pöttering”.
Una altra cosa: què va passar quan va venir el comissari europeu a Barcelona? Tots hi érem, no, els que ara parlem? Quina idea en va treure: aquí no hi ha conflicte, conviuen perfectament el castellà i el català. I, com diu en Toni Soler, sí que n'hi ha, de conflicte, i ben gros que és, però es veu que quan vénen visites posem la brutícia sota l'estora.
Conclusió: O una llengua té un Estat o no serà mai a Europa.
Desgraciadament, tal com van les coses per aquí, tan sols si Andorra entra a la UE el català serà reconegut per la UE. Però això és -hi insisteixo- no tan sols ridícul, sinó defectuós des d'un punt de vista democràtic (com ho serà la retallada, en matèria lingüística, de l'Estatut referendat per la població ).
No havíem quedat que parlàvem clar?
Jo crec que l'aposta pel multilingüisme no és retòrica buida de contingut. La intercomprensió entre llengües romàniques, per exemple, és possible, i cal fomentar que en un mateix fòrum es pugui parlar en català, castellà, gallec italià, francès, portuguès (no goso dir romanès) sense necessitat de traducció. És un empobriment que els estudiants catalans i italians es comuniquin en anglès. Per què? No cal.
I sobre l'anglès, crec també que els serveis lingüístics i escoles d'idiomes tenim clar que perseguim el segon. De fet, tots seguim el Marc europeu comú de referència per a les llengües, que no pretén, ni de bon tros, equiparar els aprenents de llengües als parlants nadius.
Una abraçada,
Marta
I això és difícil d'ensenyar-ho perquè hauríem de partir del pressupòsit, com va dir en Branchadell, que les llengües només són recursos comunicatius intercanviables en funció de la situació. Ara per ara ens presideix la idea monolingüística antibarreja i antibarbarismes. En el rànking dels parlants els primers posicionats són els monolingües mantenidors i puristes i els últims els bilingües barrejadors i transgressors. En comptes de fer un rànking de parlants caldria fer-ne un de comunicadors i veure qui comunica millor dins i fora de la seva comunitat lingüística i dins i fora del seu sistema lingüística. Ergo intercomprensió.
Però abans d'impartir "cultura gramatical i lingüística" als ciutadans, jo impartiria antimoral als formadors: ja n'hi ha prou de judicar els parlants. Només fan que suscitar inseguretat i provocar infidelitat lingüística. I en un món cada vegada més plurilingüe cada vegada és més fàcil triar per sempre més una altra eina de comunicació, oi? I això no és multilingüisme. Això és monolingüisme successiu. I d'aquest no en volem.