Durant aquells temps França no existia tal com la coneixem ara, més aviat hi havia una diversitat de pobles que es diferenciaven entre ells. Precisament, i a grans trets, una de les diferències més evidents era que al sud es parlava la llengua d’oc i al nord la llengua d’oïl ( les dues feien referència a la paraula sí ). Cal dir a la part del sud es rebia una gran influència de la romanització i a la part nord les influències eren germàniques. En la literatura passava, doncs, el mateix.

Les poesies d’amor cortès tenen un encant especial: fou una de les primeres manifestacions de literatura en llengua vernàcula. En el món literari s’han donat moltes interpretacions a aquestes poesies i en segles posteriors l’amor cortès i romàntic d’aquestes ha estat enaltit i admirat, així com aplicat.  Però altres interpretacions resulten més interessants.

El trobador es dirigeix a una dama de la qual quasi mai diu el nom. Aquesta dama és casada i té un rang més alt que el seu. Aquests tres principis són molt útils per entendre el significat de les composicions de fina amor: una dona que era casada tenia un rang assegurat, doncs les solteres podien canviar en qüestió de dies , i a causa del seu comportament, el seu estatus; els trobadors acostumaven a ser homes humils que adulaven les dones dels seus senyors, essent això un acostament al senyor i una possibilitat d’ascendir de posició; donat que a les corts reials hi havia diverses dames un trobador no es podia permetre personalitzar una poesia escrivint un nomo concret, hi havia m és d’una dama que es podia sentir afalagada.  Les dames de les composicions trobadoresques són anomenades com la muller del meu senyor i com a això són cobejades, no com a persones o dones. És més, l’ús de paraules per a designar les adulades en les poesies com res ( cosa en llatí ) o midons ( la meva senyor ) deixen entreveure que la poesia trobadoresca no era més que un joc literari amb el que el poeta es presenta com a vassall del senyor ( i la senyora no és més que un mitjà més per a arribar-hi ).  És per aquest motiu que aquestes poesies tenen unes normatives de composició molt marcades i que varien poc.

Que l’amor cortès fos un tripijoc de poder no és d’estranyar en un moment en el que el vassall jura, mitjançant una cerimònia molt marcada, fidelitat al senyor feudal.

Les dones, en aquestes poesies, apareixen com éssers dèbils i purs i alguns han apuntat que això era un alliberament en aquella època, doncs era una imatge més “tendra” de les dones i semblava, doncs, que els homes volguessin adorar les dones. Però el cert és que aquest tipus d’amor romàntic ( i aquest estereotip de les dones ) tingué més males conseqüències que bones.

Les trobairitz compartiren protagonisme amb els homes que escrivien sobre la fina amor. Però el cert és que les seves poesies són ben diferents. Són més aviat una crònica de les seves vivències com a dames de la cort que havien d’aguantar sense gaire entusiasme les envestides dels trobadors. En les seves composicions mostren que no volen ser adorades ni adulades, que volen ser apreciades pel que són i no pel símbol, que tant mal ha fet, angelical i pur de les composicions dels trobadors. Més que un amor, com el dels cavallers que escrigueren poesia d’amor cortès, que alguns diuen que és platònic, parlen d’enganys, d’avorriment, d’orgull, de desamor, de passió, d’escenes de llit... De manera directa, personal i explícita. Molt sovint escriuen de manera incisiva i irònica, fins i tot punyent. És per això que les trobadores no van seguir de manera estricta les normes de la composició literària: la seva voluntat no era dedicar-se a un ofici en el que la poesia era un joc ple de normes, elles escrivien pel gust d’escriure. Eren, doncs, poesies molt més lliures, amb menys jocs de paraules. Semblaven, doncs, un diàleg.

La bellesa d’aquestes poesies se centra precisament en la documentació que aporten a la manera de sentir d’aquestes dones ( una mica fartes que els trobadors fessin la papallona  al seu voltant ). No utilitzaren en cap moment les imatges mitificades de la dama i el cavaller ni s’exhibiren com a personatges passius, ni demanaren que les adulessin. Simplement parlaven dels seus sentiments.

Algunes trobadores foren: Alais, Alamanda, Almucs de Castelnou, Azalais de Porcairagues, Castelloza, la Comtessade Dia, Clara d’Anduza, Maria de Ventadorn, Tibors o Iseut de Capio.

Beatriu comtessa de Dia

Estat ai en greu cossirier

per un cavallier qu'ai agut,

e vuoil sia totz temps saubut

cum ieu l'ai amat a sobrier;

ara vei qu'ieu sui trahida

car ieu non li donei m'amor

don ai estat en gran error

en lieig e quand sui vestida.

Ben volria mon cavallier

tener un ser en mos bratz nut,

qu'el s'en tengra per ereubut

sol qu'a lui fezes cosseillier;

car plus m'en sui abellida

no fetz Floris de Blanchaflor:

ieu l'autrei mon cor e m'amor

mon sen, mos huoills e ma vida.

Bels amics avinens e bos,

cora·us tenrai en mon poder?

e que jagues ab vos un ser

e qu'ie.us des un bais amoros!

Sapchatz, gran talen n'auria

qu'ie·us tengues en luoc del marit,

ab so que m'aguessetz plevit

de far tot so qu qu'ieu volria.

Estic en greu dolor

per un cavaller que he tingut.

i vull que sempre sia sabut

com jo l'he amat moltíssim;

ara veig que sóc traïda/abandonada

ja que no li vaig donar el meu amor

per la qual cosa estic en gran pena

en llit i quan sóc vestida (de dia i de nit).

Bé voldria el meu cavaller

tenir una nit en els meus braços nu,

que ell es tinguera per afortunat

solament fent-li de coixí;

ja que més n'estic enamorada

que Floris de Blancaflor:

jo l'oferisc el meu cor, el meu amor,

el meu seny, els meus ulls i la meua vida.

Bell amic, plaent i bo,

quan us tindré en el meu poder?

I que puga jaure amb vós un anit

i que us done un bes amorós!

Sapigueu que tindria gran plaer

si us tingués en lloc del marit,

amb tal que m'haguésseu promés

de fer tot el que jo voldria.