L'Ecomuseu Vernissa Viu, que rebé el premi Margalló 2007, ha publicat una guia per a gaudir dels seus arguments mediambientals i patrimonials. Amb el seu permís reprodueixo el capítol introductori de paisatge, que gustosament vaig redactar per a ells.
El Paisatge de la vall del Vernissa, per Roger Cremades Rodeja.
Combes e valls, puigs, muntanyes e colls,
vei ja vestits de comblacs e de neus,
bois e jardís tots despullats de rams,
l'aire cobert de vents, pluigs e de grops,
e el mar tot blanc d'escuma per mal temps,
e tuit l'aucell estant en terra mut,
qui per l'hivern no móvon xants ne crits;
mas ieu sui calds quan l'altri búfon l'ungla.
Andreu FEBRER (1375-1444?)
És sabut que el riu Vernissa naix al terme municipal de Pinet, a la Serra del Buixcarró. En aquest riu drena un menut sector de la vall d’Albaida. Després de passar per Llutxent i Benicolet aquest riu agafa entitat pròpia, i aleshores comença a serpentejar en l’espai definit entre l’ombria de la serra de la Cuta i la solana de la serra Grossa, per un territori que comunica la vall d’Albaida amb la Safor. Un territori que enllaça la costa amb l’interior. Cinc pobles que tenen entitat pròpia. Com molt bé ho definí Joan Pellicer: “La muntanyosa Conca del Vernissa, una subcomarca de terres blanques de secà, allargada als volts i giravolts del riu”. Així doncs, si venim de l’interior, una vegada hàgem perdut de vista el campanar de Benicolet ja serem a la vall del Vernissa. O si venim de la costa hi arribarem tan aviat deixem enrere Palma de Gandia, seguint el riu cap amunt.
Aquest és un territori divers, ple de contrastos i racons d’allò més especials, tant com les riques perspectives paisatgístiques que ens pot regalar. Un territori vigilat per tres castells i tantes altres penyes que presideixen la vall i que li donen la seua magnitud. Podem remarcar que probablement el primer paisatge que hom identifica a la vall del Vernissa són les pinedes que envolten el monestir de sant Jeroni. Aquest espai sempre ha format part del subconscient paisatgístic col·lectiu de la ciutadania saforenca.
Amb l’objectiu de comprendre millor aquesta vall ens endinsarem en les seues característiques. Observarem des de les roques que hi ha a baix nostre fins a les activitats que hi fem a sobre, ja que, com veurem més endavant, és la humanitat qui crea el paisatge.
Les característiques del paisatge de la vall del Vernissa
La blancor de la terra a la vall del Vernissa és un reflex de les margues que hi afloren, conjuntament amb calisses marmòries i dolomies. A sobre d’aquests materials s’ha originat el sòl que permet l’existència de la vegetació i els cultius. Aquest sòl el trobem millor estructurat als vessants d’ombria, on té més matèria orgànica i suporta una vegetació més avançada. En cas d’incendi, aquest sòl atorga a la vegetació una capacitat de regeneració molt alta.
En canvi, les solanes reben una major quantitat d’energia. Això provoca una termicitat que ajuda a descompondre i mineralitzar la matèria orgànica, fet que provoca que els seus sòls siguen més pobres i donen menys suport a la vegetació. Aquesta feblesa s’afegeix als processos erosius naturals, que ajudats per la mà de l’ésser humà -incendis, ramaderia excessiva, usos inadequats del sòl...- provoquen una desertificació que fa malbé les elevades pendents de les nostres muntanyes. A la llarga la roca subjacent queda a la vista.
Tot i això, les solanes de la vall del Vernissa presenten uns barrancs molt enclotats, amb vessants orientats a orient i occident, a grans trets. Això evita en alguna mesura els fenòmens de termicitat a què ens hem referit i provoca que els sòls donen un major suport a la vegetació.
A les parts altes de la muntanya, a prop de les divisòries d’aigües, trobem els llocs amb pitjor qualitat al sòl i la vegetació més pobra, tant o més que a les solanes. A les zones culminants els processos erosius evacuen els components del sòl i no reben materials d’enlloc.
La vegetació de la vall és tan mediterrània com la sequedat del seu estiu. La seua màxima expressió es troba en les ombries de la Cuta, en el terme de Lloc Nou. Allà creix la selva mediterrània. Una formació que està caracteritzada per un estrat de lianes que van des dels arbres fins a terra, i per uns arbustos i mates que poden aixecar-se un parell de metres de terra. Llentiscles i coscolls ens barraran el pas sota aquests boscs de pins lligats entre ells i amb els matolls amb arítjols i roges.
En algun racó encara podem trobar algunes carrasques. Aquestes representen la vegetació més avançada d’aquestes contrades. El seu ús per obtenir combustible i estris les ha aïllat en llocs apartats, lluny de l’ésser humà. Com veieu, els humans comencem a aparéixer com a agents que modifiquem el paisatge.
Quant a la vegetació de les solanes, hi veurem una mica més el color de la terra, més blanquinós, torrat o marronós segons el lloc. Allà no trobarem una vegetació tan avançada. La vegetació tampoc cobreix la terra en una proporció tan elevada com a les ombries.
En alguns punts, com en el barranc d’Atanasi, s’aprecia que la mà de l’ésser humà ha intervingut afavorint els processos de regeneració natural, plantant diverses espècies autòctones. Aquestes actuacions han contribuït de manera molt positiva a millorar el paisatge forestal d’aquest entorn.
En conjunt la vegetació és molt oberta, la qual oscil·la entre la pineda i el matossar de timó i romer. S’hi troben molts espais coberts per arbustos que ofereixen recer i aliment a la fauna, com el llentiscle, el coscoll i l’arbocer.
Tant en l’entramat de revoltes que dibuixa el Vernissa com en els barrancs que hi duen l’aigua en cas de pluja, hi trobarem una vegetació completament diferent. El context també en condicionarà la flora al voltant de les fonts i a les nombroses rocalles que hi ha als cingles de costat i costat de la vall.
Pel que fa al riu, amb la seua corrent irregular i escassa, no té cabal a l’eixutor de l’estiatge, però ens regala el baladre i la seua floració estival. Aquesta petjada rosada ens delatarà la xarxa hidrogràfica del territori.
Els tamarius que creixen vora la llera testimonien la lleugera càrrega salina que implica que el riu passe per territoris amb margues. Sargues, canyars i esbarzers en completen el joc. Rondant pel dringar de l’aigua dels barrancs que fan gros el Vernissa a la tardor podrem vore alguna merla d’aigua o fins i tot algun blavet.
Darrerament s’han donat processos contradictoris en el paisatge que pràcticament han coincidit en el temps. D’una banda, el cultiu de taronger ha anat estenent-se vall amunt des de Marxuquera. Així mateix, des de les parts més fondes de la vall aquest cultiu ha anat pujant pels vessants, desplaçant cultius de secà o canviant l’ús del sòl forestal a agrícola. És a dir, eliminant el bosc per a plantar taronger. Això ha ocorregut gairebé al mateix temps que hom abandonava altres camps de taronger per la poca rendibilitat actual d’aquest cultiu. Això ha fet desaparéixer algunes de les precioses oliveres de secà, adaptades al clima i a la idiosincràsia local, o potser és aquesta la que s’adaptava als cultius, amb un ritme de vida més pausat i... sostenible? Haurem de pensar-hi. Aquests no són els primers canvis que s’han produït en la història del paisatge agrícola del Vernissa. Ja quedaren en l’oblit els cultius de morera per a la seda, el raïm per a fer pansa, el blat, la dacsa o els garrofers.
Els cultius de garrofer s’estenien per les zones forestals. Expliquen les persones majors de la vall que els bancals que ara hi ha abandonats a les muntanyes un dia tingueren uns garrofers enormes. Uns garrofers que desaparegueren en dos incendis dècades arrere. Aquests bancals colonitzats per la vegetació natural i algun corralet colgat per la muntanya acaben de configurar el paisatge forestal de la vall.
I què podem dir dels pobles que la formen? Amb el monestir de sant Jeroni de Cotalba, el camí Reial de Xàtiva i el riu com a factors organitzatius, s’assenten en aquesta vall Alfauir, Ròtova, Castellonet de la Conquesta, Lloc Nou de sant Jeroni i Almiserà. Les formes allargassades de Lloc Nou i Rótova no són casualitat, ja que el camí Reial en fa la figura passant-hi pel mig. Avui en dia costa d’entendre quina era la importància d’aquesta via de comunicació en aquells temps. Aquesta ordenació territorial n’és una petita prova. Així com la situació estratègica del monestir al seu entorn.
A cada poble podem trobar elements constructius de valor històric i arquitectònic que enriqueixen el paisatge urbà. Per començar podem admirar el Palau dels Comptes de Rótova, o l’arc romà que ens donarà la benvinguda a Castellonet. També podem fer una passejada pels pobles i anar descobrint aquests i altres elements, cosa molt recomanable. Així mateix, representen una joia a la vall els riuraus, associats a la producció de pansa a l’època que es cultivava raïm. S’han de lloar les iniciatives que es duen a terme per a conservar aquest testimoni cultural. Alguns encara romanen en estat ruïnós.
Les formes del territori
Les formes del territori a la vall del Vernissa es revelen molt interessants. A primera vista, el primer que trobem en aquest territori és que a la solana els barrancs s’insereixen a la serra Grossa d’una manera diguem-ne “habitual”, és a dir, més o menys de manera perpendicular al caixer del riu entren a la serra en contra de la seua pendent.
A l’ombria, en canvi, apreciarem un fenomen ben curiós. Allà les valls es presenten de manera paral·lela al traçat general del riu i de la Serra de la Cuta. Aquestes formes estan relacionades amb la geologia subjacent. La disposició de valls en paral·lel permet que l’ombria de la Cuta ens regale una renglera de menudes valls plenes de silenci i soledat. Allí dins hi trobem unes conques visuals aïllades que faran gaudir les persones més naturalistes i les que no ho són tant. Una xarxa de camins en condicions per a recórrer a peu i en bicicleta i un nombre impressionant de fonts seran els al·licients que ens faltaven per decidir-nos per aquest espai.
La font del Frare ens servirà per ficar un exemple. Situada a l’ombria de la Cuta, aquesta font crea un ambient humit al seu voltant i atrau així la vegetació pròpia dels terrenys amb aigua, com les falgueres, els joncs, les baladres, les canyes, la murtra i algun xop. En penetrar dins aquest entorn qualsevol tarda d’estiu sentirem com la fresca que genera la proximitat de l’aigua ens envolta i ens refresca de manera agradable. No podem oblidar-nos de la font de les Galeries, un altre racó humit i admirable.
Si aprofundim més en l’escala d’observació trobarem que el riu fa revolts al nord de la vall. Alguns d’aquests revolts es dirigeixen cap al centre de la vall, i aprofitant aquesta avinentesa s’hi situen els tres pobles més grans. Lloc Nou i Almiserà es troben a l’oest d’una planura ampla, com la que hi ha també a les parts més baixes, on se situa el monestir de sant Jeroni. En canvi, entre aquestos dos extrems de l’espai que descrivim se situa una munió de turons, darrere d’un dels quals trobem Castellonet de la Conquesta.
Aquests turons amaguen espais de gran valor paisatgístic, com la partida del murtar. A aquesta partida de tarongers envoltada d’un magnífic horitzó forestal hi accedirem pel camí que segueix el barranc d’Alfauir. Tot passejant podem experimentar la bellesa d’aquest entorn rural pels camins que des d’ací ens duen fins a Castellonet de la Conquesta. Si ens acostem a l’ombria podrem caminar fins a la font de la fita o la font major, tot observant els marges de pedra seca dels bancals.
També hi ha grans paisatges al darrere d’alguns revolts del Vernissa, com els de la vall del Racó de la Cova, zona on se situen alguns dels elements paisatgístics i culturals significatius del territori: el castell de Borró, la casa dels Pegolins i la Penya Roja , als peus del barranc d’Atanasi. Podem caminar pels giravolts del Vernissa entre Rótova i Almiserà albirant aquests i altres secrets.
Les muntanyes que tanquen la vall sovint tenen cingles en els seus punts culminants i en algun vessant. Tot i que aquests cingles són modestos, afegeixen una gran qualitat al paisatge i podem observar que la coloració dels líquens que els cobreixen canvia segons l’orientació d’aquestos.
La Vall de Vernissa també és un territori de colors. Per gaudir-ne podem observar el blanc pur de les pedres del barranc del Cossi, el de les algues seques i assaonades pel sol al llit del Vernissa, el del liquen dels cingles ombrívols. Podem sentir el goig de mirar el rosa del petorret o el carmesí de la flor de la xara. Fruirem del verd de l’olivera i de la falguera de la font, de la taronja, del vermell dels fruits de l’arbocer i el roser silvestre a la tardor. Sentirem un viu plaer amb el groc de la flor de l’herba de sant Joan per primavera i de l’argelaga tot l’hivern. Gaudirem del morat de la flor de vídua que apareix després de l’estiu a les parets humides dels barrancs. I també del negre, que el podem trobar a les femtes que les raboses deixen als camins per marcar el territori, plenes de llavors dels fruits de temporada. Direm adéu a l’estiu amb el granat de les fulles del fleix en flor a la tardor, i veurem arribar la primavera amb el seu verd lluent.
Aquesta vall és així mateix un territori d’olors, de tactes, de sorolls de la natura. Imagineu quin soroll pot fer el Vernissa una matinada de lluna plena, amb les seues aus, els seus insectes, i una bona companyia. També és un lloc de sentiments intensos, però això us ho deixe a vosaltres, perquè ho descobriu.
El paisatge i l’esser humà
Fins ara hem parlat del paisatge com una realitat física, gairebé no ens hi hem introduït com a actors que el modelen i el fan possible. Aquest és el nostre veritable paper. I de les nostres activitats depén que el paisatge siga una cosa o una altra en el futur. Mantenir un paisatge viu i atractiu és un repte i una oportunitat per al futur dels nostres pobles. Una oportunitat que ben aprofitada es pot convertir en una fortalesa amb el pas del temps.
La gestió del repte del paisatge ha d’implicar tota la societat. Sovint aquest repte es pot veure superat per la falta de consens o la dualitat extrema de projectes que no encaixen en un mateix territori. La vall del Vernissa és un territori ple d’elements d’una gran dimensió simbòlica. Una de les possibles solucions passa per crear un nou context cultural al voltant dels valors significatius d’aquest espai, tant dels històrics com dels ambientals.
Com veiem, el paisatge és el resultat de la interacció social en el medi. En aquests temps la societat interacciona amb el medi molt ràpidament, i moltes vegades sense plantejar-se les conseqüències. Sovint no es calibra bé la resposta adequada entre oportunitats, objectius i resultats inesperats dels canvis en el territori. S’han de vigilar molt bé aquests processos i la participació de tots els agents socials en la presa de decisions és una eina per a fer-ho.
En qualsevol cas, els paisatges de la vall del Vernissa són fràgils. Aquesta fragilitat ve definida per la presència de valors singulars, als quals ens hem anat referint al llarg d’aquesta aproximació. Al voltant d’aquests valors no es recomanen alteracions significatives en el paisatge, com ara canvis en els usos del sòl o construccions d’estil modern que alteren l’equilibri que hi proporcionen les tradicionals. D’altra banda, els cultius que creixen sobre margues, en cas de ser abandonats, poden convertir-se en zones degradades per l’erosió amb relativa rapidesa.
Volem acabar parlant del jardí romàntic de sant Jeroni de Cotalba. Aquest pot ser el final perfecte per a una visita de dos o tres dies a la vall, conjuntament amb unes vistes a l’aqüeducte proper. Aquest jardí romàntic està format per un conjunt d’espècies vegetals exuberant i divers cobert per grans arbres i acompanyat per làmines d’aigua. Podem trobar reflexat aquí el instint revolucionari romàntic d’integració amb la natura, en contraposició al posterior esperit il·lustrat de dominar-la. [FI DEL CAPÍTOL DE PAISATGE]
La guia té una versió en castellà i es pot trobar, entre d'altres, a les llibreries Ambra, Ferrer i Gavina de Gandia. De veres que val la pena usar-la per conéixer una de les parts més interessants de la Safor. Són sols 10 eurets... PER A UNA BONA CAUSA, QUE ESTÀ OBRINT CAMÍ A LA SOCIETAT I MOSTRANT UN EXEMPLE D'ALLÒ QUE ÉS POSSIBLE FER SI LA GENT S'UNEIX EN XARXA I COL·LABORA PELS POBLES I PEL MEDI AMBIENT.
Bon dia
aquest text mes sona, carambes...
i la cita de l'andreu febrer...
tenim uns/unes poetes medievals que ens fan infinits/es!!
patrícia