El vicepresident del Govern, Josep Lluís Carod-Rovira, va inaugurar ahir una delegació de la Generalitat de Catalunya a Nova York. Ambaixada oficiosa, en diuen, pecant de cert candor. A diferència d'alguns opinadors que han posat el crit al cel, a mi em sembla bé que hagin obert aquesta oficina. Tenint present què ha passat els darrers segles en aquest racó d'Europa, els catalans som gairebé un miracle històric, i estarà bé que el món ho sàpiga: que sàpiga com i què som, i també què aspirem a ser (si és que un dia ens posem d'acord en aquesta qüestió). [ + ]
Però tornem a l'inefable Carod, home d'ego robust, com bé sabem. En la conferència de premsa que va tenir lloc ahir, els periodistes van complir amb la seva obligació, preguntant al vicepresident què val tot això: quin pressupost té la delegació, quant puja el lloguer de les instal·lacions situades al Rockefeller Center.
I vet aquí que el vicepresident va i es nega de dir-ho. Uns minuts més tard, Carod-Rovira reblava el clau del despropòsit justificant la seva actitud al corresponsal de La Vanguardia a Nova York, Marc Bassets, amb el següent argument: "No vull regalar a determinada premsa espanyola un titular".
Déu n'hi do. Resulta que un moment important de la nostra història (en el moment que ens situem a la capital del món per dir: ei, que som aquí), el vicepresident del Govern està més preocupat pel que pugui dir "certa premsa espanyola" que no perquè els catalans vegin satisfet el seu dret a saber com es gasta els diners la Generalitat (que viu dels impostos dels catalans, segons tinc entès).
Alguns diran que la qüestió (el cost de tot plegat) no és gaire important. És possible que no ho sigui, però... ¿pot ser dolent que els catalans sapiguem com gestiona la pasta el nostre Govern? No puc entendre en què ens podria perjudicar la transparència -que, per cert, Sant Obama ha esgrimit com una de les bases de la seva política.
Però, esclar, hi ha "determinada premsa espanyola", l'existència de la qual justifica qualsevol opacitat, i la conseqüent pèrdua de qualitat democràtica a Catalunya. Brillant.
I vet aquí que el vicepresident va i es nega de dir-ho. Uns minuts més tard, Carod-Rovira reblava el clau del despropòsit justificant la seva actitud al corresponsal de La Vanguardia a Nova York, Marc Bassets, amb el següent argument: "No vull regalar a determinada premsa espanyola un titular".
Déu n'hi do. Resulta que un moment important de la nostra història (en el moment que ens situem a la capital del món per dir: ei, que som aquí), el vicepresident del Govern està més preocupat pel que pugui dir "certa premsa espanyola" que no perquè els catalans vegin satisfet el seu dret a saber com es gasta els diners la Generalitat (que viu dels impostos dels catalans, segons tinc entès).
Alguns diran que la qüestió (el cost de tot plegat) no és gaire important. És possible que no ho sigui, però... ¿pot ser dolent que els catalans sapiguem com gestiona la pasta el nostre Govern? No puc entendre en què ens podria perjudicar la transparència -que, per cert, Sant Obama ha esgrimit com una de les bases de la seva política.
Però, esclar, hi ha "determinada premsa espanyola", l'existència de la qual justifica qualsevol opacitat, i la conseqüent pèrdua de qualitat democràtica a Catalunya. Brillant.
Lamentablement els catalans som molt proclius a l'autocensura, i ens arronsem per no res. En comptes de marcar nosaltres el terreny de joc, esperem que ens el marquin els altres. Marcar el terreny de joc vol dir, entre moltes altres coses, dir "farem això i costarà tant". El "costarà tant" s'hi ha d'afegir perquè ja cal preveure la pregunta - més de periodista català que de periodista madrileny - sobre el cost, entès com a arma crítica quan no disuasòria.
És com el cas del cotxe del president del Parlament. Benach hauria d'haver dit "en els temps actuals no és jutificable passar tres hores al dia dins d'un cotxe limitant-se a repassar el dossier de premsa: hi ha moltes coses a fer, i aquestes exigeixen una tauleta i un ordinador. Me'n faré instal·lar un, doncs. El primer error va ser no dir-ho per endavant; el segon, demanar disculpes i fer retirar la tauleta i l'ordinador.
Per que el president de Catalunya i el president del Parlament de Catalunya no poden tenir el que té qualsevol directiu d'una empresa mitjanament gran? O ens creiem les institucions o no ens les creiem. I si ens les creiem, hem de poder dir, sense cap complex, "farem això i això, i costarà tant, i ho farem per tal i tal motiu".
De vegades som nosaltres mateixos que ens limitem: sembla no ja que el nostre govern sigui com el d'una diputació provicial gran, sinó com l'ajuntament d'una capital comarcal.