No subordinar-se a res -ni a un home, ni a un amor, ni a una idea, tenir aquella independència llunyana que consisteix a no creure en la veritat, ni, si n'hi havia, en la utilitat de conèixer-la- tal és l'estat en què, em sembla, ha de transcórrer, en si mateixa, la vida íntima intel·lectual dels qui no viuen sense pensar. Pertànyer -vet aquí la banalitat. Credo, ideal, dona o professió -tot aixo és el calabós i els grillons. Ser és ser lliure.
Home, el pensament està prou bé però és prou impracticable; el fet de proclamar això ja és "subordinr-se" a una idea. Crec que és important tenir una idea que et guiï (ara no sé si està ben escrit perquè VilaWeb no permet veure el corrector ortogràfic de Firefox mentre hi escrius un comentari), ara bé, a vegades, sí que fujo d'allò dels principis. "Sóc una persona de principis": això no m'acaba de sonar bé. Morir per un ideal? Potser tampoc. M'agrada una cita que diu (aprox.): "Per què morir per un ideal si resulta que potser que aquell ideal era equivocat", etcètera. Ja m'agradaria no haver de tenir cap tipus de subordinació, però i els fills, la parella (en una comunitat anarcollibertària de mutu acord -tenint en compte que cada comunita podria configurar-se lliurement- podria compartir-se tot, ben maco, però...). Clar, la llibertat última seria l'absència de qualsevol tipus de pertanyença (ortog. ?), no vincles emocionals, etc., i estaries subordinat a la idea que n'és inherent i a la teva soledat absoluta (no pots tenir ni la necessitat de necessitar algú en un moment determinat, i si la tens -que ja seria dependència=subordinació- no pots pretendre que altri estigui amb tu quan el necessites si aquella persona aquell/a no ha de tenir tampoc cap tipus de dependència). En fi, seria llarg...
Per mi la clau és l'absencia de coacció i/o de coerció, l'absència de "poder". El respecte a l'altre i el respecte a la seva pròpia llibertat com a persona. El respecte a tu mateix i a la teva pròpia llibertat com a persona. És l'únic principi, l'absència de "poder sobre l'altre i de poder de l'altre sobre tu"="coacció". És una idea, per a mi és tan sols una idea, un ideal de vida a imprimir en tot allò que fas, millor o pitjor, però que em serveixi sempre de guia, un camí, un camí sense fi, però que es du a terme quan camines. És la llibertat, és el principi simple i únic de la idea llibertària, de l'anarquia "pura". No és un fi en si mateix sinó un camí, i, si l'intentes posar en pràctica, estàs construint la teva pròpia llibertat i la llibertat dels altres. No és una revolució simplement un canvi de mentalitat, una guia de vida per aplicar a casa, a la feina, en la interacció amb els altres, per intentar comprendre'ls i ser més "bo". No és fàcil però qualsevol intent d'absència de poder per petit que sigui en les teves accions diàries és posar en pràctica allò més bo de tu mateix i caminar cap a la llibertat mútua.
Perdona el discurs, però ara tenia ganes de compartir aquesta idea -a la que intento estar "subordinat"- amb tu. Molt discutible, com tot
I potser et preguntaràs que faig aquí a aquestes hores? Doncs mira, malgrat allò que comentàveu un dia en el blog d'aquell valencià que escrivia poemes i que compartiem entre tots dos com a blocaires, no és que no tingui família que m'omple, ni d'altes coses, no és que tingui una vida buida, és que hi ha temporades que em costa molt dormir i no puc estar prenent pastilles "ad hoc" continuament, com tu saps molt bé com a metge. No és una bronca :-), simplement que les coses no són sempre com ens imaginem, la vida és multifactorial i multicausal, el ésser humà també. Tinc èpoques que no puc rendir més que de nit, és inherent a la meva personalitat bastant subordinada a l'hemisferi dret -malgrat que no tant- (el creatiu i desordenat, però holístic) i potser pel fet d'haver nascut a l'estiu i no a l'hivern (hi ha un estudi de la facultat de psicologia de la UB sobre el tema). En fi, és cosa de la meva personalitat subordinada a l'ansietat generalitzada, què farem! I com haig d'atendre a tantes coses durant el dia, si avui podia "perdre" una mica del meu temps per dedicar-lo a tu, per mi era molt important, i m'ho he posat com a "obligació". Intento dedicar un dia a cada blocaire que m'interessa, unes hores, i, avui que tinc insomni, t'ho estic dedicant a tu, perquè no he trobat un altre moment tampoc i és dissbte, bé diumenge. No calia donar pas explicacions però també tenia ganes de dir-t'ho. M'agradaria no haver d'estar subordinat a cap horari tampoc, ni al model dia per treballar i nit per dormir, però també és impossible i tot està relacionat amb allò de Pessoa. Tanmateix tot és com és. En fi...
antonicasals |
diumenge, 1 de febrer de 2009 | 20:05h
Hauré de dedicar uns quants dies a desentrellar el sentit últim del que has expressat en els dos comentaris. De totes maneres, ja saps que jo també sóc dels que no s'amaguen de les pròpies contradiccions. El com hauria de ser difícilment encaixa amb el com és, i nosaltres mateixos actuem i vivim en una contradicció que desborda, dissortadament per la dreta les nostres expectatives existencials. Tots som víctima i resultat de la nostra, de les nostres ansietats, i sovin t l'insomni no és més que l'expressió patològica de la creativitat que, de dia, no deixem o no ens deixen que s'expressi. Tot hauria de ser més fàcil, però no sol ser-ho. Jo també sóc dels què han nascut (o van nèixer) a l'estiu, i això podria explicar també moltes coses.
Per mi la clau és l'absencia de coacció i/o de coerció, l'absència de "poder". El respecte a l'altre i el respecte a la seva pròpia llibertat com a persona. El respecte a tu mateix i a la teva pròpia llibertat com a persona. És l'únic principi, l'absència de "poder sobre l'altre i de poder de l'altre sobre tu"="coacció". És una idea, per a mi és tan sols una idea, un ideal de vida a imprimir en tot allò que fas, millor o pitjor, però que em serveixi sempre de guia, un camí, un camí sense fi, però que es du a terme quan camines. És la llibertat, és el principi simple i únic de la idea llibertària, de l'anarquia "pura". No és un fi en si mateix sinó un camí, i, si l'intentes posar en pràctica, estàs construint la teva pròpia llibertat i la llibertat dels altres. No és una revolució simplement un canvi de mentalitat, una guia de vida per aplicar a casa, a la feina, en la interacció amb els altres, per intentar comprendre'ls i ser més "bo". No és fàcil però qualsevol intent d'absència de poder per petit que sigui en les teves accions diàries és posar en pràctica allò més bo de tu mateix i caminar cap a la llibertat mútua.
Perdona el discurs, però ara tenia ganes de compartir aquesta idea -a la que intento estar "subordinat"- amb tu. Molt discutible, com tot
Tot hauria de ser més fàcil, però no sol ser-ho. Jo també sóc dels què han nascut (o van nèixer) a l'estiu, i això podria explicar també moltes coses.