Les amistats de la infància ja tenen alguna cosa especial per sí mateixes. Tendreses a banda, el mèrit més notori de la nostra amistat probablement rau en què no va ser fàcil; no era perfecta, ni infranquejable. Ens enfadàvem, ens perdonàvem, ens tornàvem a enfadar. Compartírem alfabets ciríl·lics, amors platònics, i lectures; moltes lectures al llarg de l'adolescència, l'etapa més puta de la vida. Una volta sobreviscuda la voràgine social, ens exiliàrem cadascuna a la seua terra promesa. I aixina acabàrem, l'Olga a Achen i jo a Almoines. L'última volta que la vaig vore no teníem més de 20 anys, en un restaurant de menjar ràpid a la Plaça Urquinaona. Gràcies a la tecnologia, però, he pogut viure el seu embaràs en directe, des que apenes es notava la pèrdua de la cintura fins ara, que s'ha materialitzat en una Emma clavada a sa mare.
Si la tinguera davant probablement no m'hi podria comunicar amb l'Emma, perquè l'alemany és l'única llengua europea que m'he sentit sempre incapaç d'aprendre. Però si poguera tindre-la al davant i parlar-hi, li recomanaria dues coses: La primera, que sempre fera cas de sa mare que -en general, ho confesse- sempre tenia raó. I la segona, que li demane per la fantàstica col·lecció d'arracades que tenia, sobretot unes boletes de vidre que, a través, es veia l'arc de Sant Martí. Coses que té la infància.
I ara la família segueix augmentant! La Sara ja ha tingut els bessons!
Saps, el text anterior m'agradà especialment, i m'animà a tornar a escriure. O almenys, a intentar-ho.
Un bes.