Últimament, llegeixo molta gent que diu que s'està pensant donar-se de baixa del Facebook. No és el meu cas: a mi el Facebook m'agrada més que un tonto un llapis: recuperes vells amics, reforces relacions amb gent que només coneixies de vista, i de tant en tant fins i tot et conviden a alguna festa... O sigui que, per mi, de moment el Facebook és collonut. [ + ]
En això del Facebook, cadascú es gestiona les amistats com vol. Hi ha gent que col·lecciona amistat amb famosos, d'altres que agreguen amics compulsivament com si pretenguéssin guanyar algún concurs, uns tercers que insisteixen en tenir poca gent a la seva llista... tots ells, punts de vista molt vàlids.
La meva política és acceptar només l'amistat de gent que conec, tot i que últimament també he validat sol·licituds d'algún desconegut: gent del negoci, i també algún lector de La Vanguardia que vol saber més de mi, i que m'afalaga amb la seva amistat virtual.
I resulta que avui acabo de fer-me amic d'un mort: es deia Eduardo Benavente, va morir el 1983 amb només vint anys, i era el líder de Parálisis Permanente. Està mort, però té un perfil al Facebook. I encara que tot plegat sigui una tonteria, el cert és que quan he rebut la seva petició d'amistat m'he emocionat...
La meva política és acceptar només l'amistat de gent que conec, tot i que últimament també he validat sol·licituds d'algún desconegut: gent del negoci, i també algún lector de La Vanguardia que vol saber més de mi, i que m'afalaga amb la seva amistat virtual.
I resulta que avui acabo de fer-me amic d'un mort: es deia Eduardo Benavente, va morir el 1983 amb només vint anys, i era el líder de Parálisis Permanente. Està mort, però té un perfil al Facebook. I encara que tot plegat sigui una tonteria, el cert és que quan he rebut la seva petició d'amistat m'he emocionat...
