Quines coses, demà farà vuitanta-vuit anys de la fundació del PCI, el 1921 quan, a Liorna, Gramsci i Bordiga van abandonar el Congrés del Partit Socialista i van fundar el nou partit. Setanta anys en els quals, llevant els anys del ventennio feixista, va ser el partit comunista més important d'Europa Occidental i un partit, de veres, de masses, amb una gran capacitat de mobilització i decisiu per a la formació d'opinió, de sentit comú i de cultura. L'altra església, com deia Meneghello. Amb un sostre electoral al voltant del 30% no va aconseguir mai arrabassar el govern a la democràcia cristiana (a unes europees, al 84, va ser el partit més votat) tot i els dos milions de militants que va tindre fins als anys 60s i tot i haver estat el referent cultural i polític per milions de persones.
El que en queda, a banda de la nostàlgia, és: un partidet sense representació parlamentària (Rifondazione Comunista) que, quan el PCI es va dissoldre (el 1991,després de setanta anys d'història) en el Partito Democratico della Sinistra (PDS), va voler continuar sent comunista, d'aquest partidet se'n va escindir un tros (Comunisti Italiani) i ara se n'està escindint un altre que potser s'ajuntaran amb un trosset que s'havia escindit del PDS quan aquest darrer es va ajuntar amb uns quants democristians per fer el Partito Democratico, que havia de ser la gran força reformista de l'esquerra italiana i que, per ara, és la gran desilusió reformista italiana.
Tot plegat una llàstima.
A la foto Sandro Pertini (un dels meus polítics preferits del sXX italià) al funeral d'Enrico Berlinguer, és una foto que m'agrada molt, es podria titular: Sandro Pertini al funeral del PCI.
PD: Estic a mig llibre de Gomorra, que no sé perquè l'havia deixat arraconat entre mudança i mudança. Esfereïdor. Ja no podré mirar-me els hotels de Tenerife o els vaixells de Puerto Banús com ho feia abans.
WM.cat