Per què canvien tan sovint i sense cap criteri els títols de les pel·lícules? Mai no ho entès. Però després de veure l'últim film del director francès Laurent Cantet, La classe, Palma d'Or a Cannes, penso que el títol original, Entre els murs, era molt més encertat. Sí, és la crònica de la vida quotidiana en una classe d'un institut francès, però per sobre de tot crec que Cantet volia destacar l'absolut aïllament de l'escola actual, el fet que les persones que no estan relacionades amb l'ensenyament no tenen ni la més remota idea del que succeeix entre els murs d'un institut.
Basada en la novel·la escrita per François Bégaudeau, la pel·lícula se centra en la dinàmica de treball dels professors i la seva relació amb un grup d'alumnes desmotivats que no tenen ganes d'aprendre res. És una història completament creïble, concebuda quasi com un reportatge, sense malabarismes argumentals i amb un gran sentit del ritme narratiu.
Molt recomanable
La recomano als pares d'adolescents, als mateixos adolescents i també als professors. No ofereix solucions, però sí que alimenta el debat i ens obliga a fer-nos unes quantes preguntes: fins a quin punt cal ser permissiu amb els alumnes?, els càstigs serveixen d'alguna cosa?, els professors són potser uns grans herois gens reconeguts?, quin és l'autèntic paper de l'ensenyament obligatori?
Entre el caos i l'esperança
Moltes preguntes i cap resposta definitiva perquè, com sempre, tot és relatiu i depèn del caràcter i el punt de vista de cadascú. I potser això és el millor de la pel·lícula: té un final obert i admet tot tipus d'interpretacions. Si vols, pots concloure que encara hi ha esperança, que no tot està perdut, però també pots arribar a la conclusió que l'educació és un caos, que no hi ha res a fer.
...és incomprensible. La llista de disbarats en aquest sentit és immensa. Jo sempre recordaré un cas molt poc conegut però que per mi s’emporta el premi gros. A mitjans dels 80 va arribar a les cartelleres una peli diemn-ne “menor”, sense gaires pretensions. El títol original era “Welcome home Roxy Carmichael” i estava protagonitzada per Winona Ryder (en el paper de la tax Roxy) i Jeff Daniels. Doncs bé, aquí la van estrenar com “Aquí te pillo, aquí te mato”, i tot just sortir del cine em vaig estar preguntant una bona estona que punyetes tenia a veure aquesta bajanada amb una pel·lícula més aviat trista i melancòlica. Vaig arribar a la conclusió que o bé el(s) responsable(s) és va equivocar de pel·lícula o aquell dia havia begut massa vi per dinar. Senzillament impresentable!. Perdona pel rotllo, però és que aquest tema em treu de polleguera.
Sobre la peli, et diré que en tinc moltes ganes de veure-la però em sembla que desistiré perquè a Girona no ha arribat amb V.O. (ja saps que n’arriben comptades) i m’estimo més esperar el dvd (un gran invent en aquest sentit). Un altra tema que em treu de polleguera, el doblatge.
Suposo que ja l’has vista, però l’estrena de “La classe” ha posat en boca de molta gent una petita meravella de fa uns anys que es deia “Hoy empieza todo” d’en Bertrand Tavernier. Un peli per recuperar ja!
Salut!
...al premi gros podria ser una pel·lícula dels anys cinquanta que de petit em va agradar molt i van titular 'Doris Day en el oeste' quan originàriament es deia 'Calamity Jane'. T'imagines? Es com si ara canviessin 'El intercambio' per 'Angelina Jolie contra las fuerzas del orden corruptas'...
Sí, t'entenc amb això del doblatge. A mi el que més em molesta és que diferents actors tinguin la mateixa veu, però el pitjor de tot, potser, és que estiguis acostumat a que un actor tingui una veu determinada i li canviïn.
Fa anys vaig poder veure la pel·lícula que comentes, que té molts punts en comú amb 'La classe'. Un professor implicat amb la seva feina, pobresa, desgràcies i més desgràcies... Em va encantar, també.