cucarella |
dimarts, 27 de setembre de 2005 | 16:58h
Avui fa trenta anys que el franquisme agonitzant va assassinar Angel Otaegi, Jon Paredes Manot (Txiqui) Xosé Humberto
Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramon García Sanz. En tenia setze quan va
passar aquell crim d'estat. Aquells assassinats els vaig viure, o patir, en un
poblet occità, Blomac, on feia la verema aquell any. [continua...]
Va
ser una verema dura, tensa i desconcertant. Especialment per a un xavalet de
setze anys que formava part de la darrera generació educada íntegrament en el franquisme,
amb el cap atabollat d'himnes marcials i exaltacions patriòtiques (de la
pàtria oficial, imposada). Vaig llogar-me a fer la verema delerant de comprar-me un moto de
segona mà i, si podia ser, tenir alguna refregada fugissera i sense compromisos
amb alguna indígena de costums liberals: més liberals si més no que la nostra
educació de "padrenuestros" i "avemarías", acovardits pel temor a quedar-nos cecs, segons que
ens amenaçaven els capellans si ens el palpàvem massa. La història i la política
començava a aprendre-les en aquell moment. I havia d'obrir-me pas cap a les
clarors entre mentides. Les del franquisme i les de la família.
Hi
havia aquella foto de l'oncle Gregorio, el més gran dels germans de mon pare,
emigrants de Múrcia d'abans de la República, de dol permament sobre la còmoda
de ca l'àvia Maria. Quan vaig preguntar al'àvia com havia mort, ella em va dir, com si m'ahuixara, que en la guerra, allà a Rússia,
on se n'havia anat amb la División Azul.
A preguntadors, mentides. Però era la mentida entesa com una forma de
protecció. Encara la por. A l'àvia i a ma tia Maria, les van pelar al zero en
acabar la guerra i els van penjar un cartell al coll que deia que havien sigut
"rojas".
A l'oncle Gregorio, anarquista,
en realitat el van matar el 30 d'octubre de 1936, durant una manifestació a
València. Pels trets que van fer des d'uns edificis controlats per militants
del Partit Comunista. L'oncle Gregorio era de la FAI i s'havia allistat en la
Columna de Ferro. Encara que en la relació que en va fer Abel Paz no hi figura
el seu nom.
Tot
això vaig començar a saber-ho a partir d'aquell convuls setembre de 1975. Després de llegir,
passada l'estació de ferrocarril de Portbou, en un mur que jo aleshores
considerava estranger, "Franco asesino".Després de passar un mes vivint la realitat
des d'un altre cantó, des d'una perspectiva insòlita. I caure en la confusió i
el desconcert.
"El
desconcert". Així havia de dir-se la novel·la que vaig escriure per explicar
aquell moment de confusió i de "revelació". Va ser l'inici de fer preguntes i
demanar unes altres respostes. Jo, aleshores, no era ni protoantifranquista ni
antifranquista ras i curt, ni sabia gaire de política ni coneixa "el secret" de
la família. Ja ho he dit: volia comprar-ne una moto de segona mà i gaudir d'un
amor efímer, d'arrapa-fuig.
La
novel·la, publicada per l'editorial Columna l'any 2002, es diu Els camps dels vençuts
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
