L’any 1987 Skatalà, la llegendària banda de punk i ska barcelonina, treia una cançó que deia així: Baratos intel.lectuals que marquen les jugades. Baratos intel.lectuals que juguen a ser liders. Barba obligada i ulleres rodones. Amb moltes idees i ni una de bona. Ep! Beu unes birres. No et trenquis el cap. Frustrat de la vida. Com has quedat en quin estat! Barato intel.lectual has pensat en Che Guevara. Mentre a casa teva t'estan trencant la cara. Intel.lectual barato tu vols la raò en tot. Dones molta pena, no ets més que un pinkfloid! En què collons vols creure: CIU, Pujol i Generalitat. No siguis panfleto que la palla va molt cara. Dona, fills i cristo que per tu això és llibertat. Ets un sòlid encàrrec per aquesta societat.
Més enllà de la genial combinació de conceptes i del rebuig més o menys previsible al govern, els partits i la família, el que sempre m’ha cridat l’atenció d’aquesta lletra és el menyspreu directa i visceral a la intel·lectualitat.
En l’onada progressista dels anys 70, encapçalada precisament pels estudiants universitaris, la figura de l’escriptor compromés i d’esquerres, representada emblemàticament per en Sartre, va jugar un paper referencial per a una generació que creia en el poder dels llibres i la ideologia, en que la lectura afamada de clàssics i renovadors varis, els cine-fòrums i els cantautors preocupats, anaven de bracet de les drogues elevadores i el rock amb pretensions simfòniques. L’intelectiualisme tenia, aleshores, prestigi.
Als 80, quan apareix el Punk i ressorgeixen músiques viscerals i energètiques com l’ska, el panorama social i polític era tot un altre: atur, manca d’espectatives i la frustració per uns canvis polítics que milloraven poc o gens la vida dels treballadors i, sobretot, la gent jove, van portar, també, el descrèdit de tota aquella cultura del progrés i l’esperança que tan magres resultats semblava haver aportat.
Skatalà, com molts altres en aquell moment, reivindicava la simplicitat, el fatalisme i el retorn als plaers barats i senzills, com el futbol i la cervesa, rebutjant les elucubracions teòriques que en lloc d’apropar-nos al món real semblaven allunyar-nos-en.
Tinc la impressió, no obstant, que ens hem passat; que el què en el seu moment fou una reacció necessària als excessos doctrinaris de dècades anteriors, s’ha acabat convertint en una tendència sostinguda i preocupant a sobrevalorar les emocions i les sensacions, per damunt del raonament. Així, llegir sense cap finàlitat pràctica és considerat, sovint, pur esnobisme; reflexionar en veu alta, col·lectivament, es creu avorrit; i citar lectures d’un cert nivell o referents culturals no televisius, és de llestos, en el pitjor sentit de la paraula .
Uno cree que aprender es importante
y se convierte en un jodido intelectual
que trata de serlo más que los demás
uno se pasa años y años
con la nariz metida entre los libros
Mientras el mundo se escapa frente a uno...
nos vamos a entrompar
que la cultura es tortura
No nos vamos a engañar.
No t' hi trenquis el cap?
I més sabent que gairé bé tot el que es pensa encara sòl ser més dolent i i sovint és pitjor el remei que la malaltia. La ignorància absoluta és el que priva.