Enric Juliana, de qui acostumo a llegir les seves interessants cròniques des de Madrid, escrivia en La Vanguardia de diumenge que Catalunya (i no ens havia de doldre de dir-ho) era la societat més democràtica d'Espanya. I ho deia arrel de la història de la intervenció que la "ultraliberal" Esperanza Aguirre intentava fer sobre Cajamadrid.
Potser ja era hora que Juliana i també molts altres, que durant mesos han posat altaveus i amplificadors a tot el que funcionava malament aquí, comencin també per reconéixer, que tot i les desgràcies, tenim un país del qual ens n'hem de sentir moderadament orgullosos.
Orgullosos en quan a la convivència, i orgullosos en quan allò que s'anomena despectivament com a "classe política". Reconec que el que dic està molt poc de moda però és el que sento. La crítica i l'exigència que sobre ells exercim, crítica i exigència que no podem afluixar, es fa en un termes desconeguts en altres zones de l'Estat espanyol, on la desqualificació personal o els exabruptes acostumen a amagar tota mena de connivències en part fruit d'un abassegador bipartidisme.
Per això em dol com hem caigut tots plegats en la trampa dels qui ens han estat criticant durant mesos i anys, fent-nos sentir com una mena de país decadent i en vies d'extinció. És possible que no estiguem tant bé com altres époques, i que com a societat paguem els mals d'una desorientació que compartim amb altres societats europees, però almenys tinc la certesa que així com en altres llocs de l'Estat només es ven fum, aquí s'estan afrontant de manera seriosa els temes bàsics pel nostre futur col.lectiu: immigració, habitatge, educació, sanitat ...
La crítica dels errors i el control han de ser cada cop més afinats, però sempre sobre la base de qui se sap membre d'una societat que en molts aspectes es privilegiada. Curiosament llavors la crítica esdevé més raonada i no una mena de judici absolut, subjectiu i mandrós que canvia amb cada canvi de temps.
De moment que ho reconegui el Sr Juliana ja és un bon senyal.
