El podríem definir com un llibre que parla sobre la mort, escrit per un poeta vell. Quedaríem curts. Podríem dir que és ple de comentaris de text, d’adéus i de distàncies. I també quedaríem curts. Podríem escriure que és un retorn insòlit a casa: no deixo de pensar en Ulisses, sol i vell, que havia estat el casal propi. I tampoc és prou. No deixo de pensar en un cert coratge; una gosadia que , acostumats com estem a la poesia de combustió romàntica i amorosa, resulta estrany. El cert és que Misteriosament feliç és un llibre excel·lent i no ho és pas les raons tècniques habituals. Ara m’adono que llegint-lo, he pensat molt en mon pare. Joan Margarit fóra, mutatis mutandis, de la generació del meu pare. Certament el que caracteritza el llibre, com a bon volum de poesia és la incapacitat de sintetitzar-lo en una carta o en un article.
Per això vaig rodant i rodant la peça capturada, de difícil digestió. Entre nosaltres es fa difícil parlar de la mort (i de l’amor) des de la vellesa sense paraules repetides o encens litúrgic. En el volum, la mort presenta el vigor d’un límit necessari, la terminal exacta que dóna la precisa bellesa a un poema o a una vida. Tal com s’esdevé en una estàtua, que necessita contorn, per ser apreciada en la seva amable bellesa, semblantment, la vida exigeix un límit, un acabament, un perfil final...
Quan he provat d’explicar el llibre, he escrit a un amic professor: “No sabria dictar-ne un veredicte just –ni tampoc cal. La lectura em produí una acumulació d’emocions i això ja em sembla un bon indicador. És un llibre que hi toca (i et toca). Naturalment, el tema: la vellesa, el comiat,el desposseïment, l’abandó, el cotage de fer cau i net amb el passat, les desgràcies que ja han passat i que no cal evocar més, el sentit últim que deixa la mort pressentida, no és pas per a una literatura d’entreteniment. L’emulsionant de tot els versos, presidits per una forta i suggerent gamma de metàfores, és una misteriosa felicitat que s’assembla a l’acceptació dels límits. Una mena de poesia que deu ser el revers de l’entusiasme. La fredor tèbia i flonja de la cendra d’una gran foc, a la matinada, quan tothom ha marxat.”
Andreu Loncà
______________________
Joan Margarit, Misteriosament feliç, Barcelona, Proa, 2008.
Un plaer d'anar-vos llegint en aquest indret... Pel que fa a mi, anar fent com sempre, amb una incontinència (parlo d'escriure) cada cop més acusada. Escric i publico al meu bloc L'escriptori (http://ribera.bloc.cat), el meu contenidor literari, la meva taula de salvació, la meva vida veritable... Salut, amics!
ets un excel·lent i cordial home de cor i de lletres
Andreu Loncà| Adreça electrònica |
dimecres, 28 de gener de 2009 | 18:40h
Hola Eduard Ribera, ets un home críptic : qui m'havia de dir que sortiries en aquest indret per laberíntic i una mica minaire que són els blocs ? Vaig veure't en una foto dels néts de la Pàmies , n'ets familiar ? [ Perdona les preguntes una mica personals , ací ]. Un bloc personal ? Ara com ara - ja veurem més endavant - això dels blocs em resulta estrany . No vull dedicar més temps a la informàtica : el món és prou absorbent i atent . A més Xulio em va oferir aquest espai i jo més content que un gínjol .... I tu què fas ? què escrius ? què vius ? on pares ? on dispares?
Per a mi es un immens plaer albergar els treballs de l'Andreu. Ell sap que té plens drets en aquest bloc i si, potser algun dia, s'obre un bloc propi tindrà tot el meu suport. Mentrestant tenim el privilegi de poder llegir-lo més enllà de la premsa.
Un plaer d'anar-vos llegint en aquest indret... Pel que fa a mi, anar fent com sempre, amb una incontinència (parlo d'escriure) cada cop més acusada. Escric i publico al meu bloc L'escriptori (http://ribera.bloc.cat), el meu contenidor literari, la meva taula de salvació, la meva vida veritable... Salut, amics!
Hola Eduard Ribera, ets un home críptic : qui m'havia de dir que sortiries en aquest indret per laberíntic i una mica minaire que són els blocs ? Vaig veure't en una foto dels néts de la Pàmies , n'ets familiar ? [ Perdona les preguntes una mica personals , ací ].
Un bloc personal ? Ara com ara - ja veurem més endavant - això dels blocs em resulta estrany . No vull dedicar més temps a la informàtica : el món és prou absorbent i atent .
A més Xulio em va oferir aquest espai i jo més content que un gínjol ....
I tu què fas ? què escrius ? què vius ? on pares ? on dispares?
Una abraçada.