Xesca |
dilluns, 12 de gener de 2009 | 14:12h
Augmentaran (desgraciadament ho aconseguirem segur, entre tots i totes: centrals i perifèrics respecte d'un centre de gravetat infinita que s'eternitzarà; dretes i tortes; nacionates i 'nasionale'...) les taxes de canibalisme ambiental. Quina gràcia, no?
Tot això sense haver fet res malfet -que jo sàpiga-. Colla de bàmbols que l'hem deixat fugir.
Au, tira milles tu sense les energies que et subministrava el morbo que avui en Blesa a les quatre de la matinada podria haver penjat un post, a tota pastilla amb la tassa de cafè fumejant davant del monitor, tot fent càbales de si avui seria un interior japonès o la baixa moral de dos picapedrers que tenen tanta de por de perdre la feina que planyen el temps de calar-se el casc protector. Merda per ell: perquè enguany ha posat nom a la primera pèrdua.
Com resistir sense la modernor vigorosa del seu discurs desinhibit, fresc, sensible fins a l'exasperació, vital, no empudegat amb veborrea política, fora baixeses ni poquedats.
Com veure-hi clar sense la nitidesa vegades tirant a obscena dels seus ulls, com travessar sense que ningú col·loqui una Pedra de Pas com a la novel·la Kafka a la platja de Murakami: definitivament, 'allò que se m'escapa de Murakami' (són paraules de na carme-laura), això mateix tan fràgil i esmunyidís, si en Blesa tanca la barraca podrem dir que assoleix un mot de la veritat. En Blesa és únic, no el podríem clonar.
Vegades insolent i desvergonyit, però mai vulgar, ha fet un caramull d'humanitat que podria fer desistir l'enemic més enconat: al qual, per cert, aconsella de clavar 'mossegaetes' de piranya en legítima defensa. Semblen petits atacs d'amor ('hay amores que matan') clavats a les orelles de l'enemic com si fossin aquells tendrums que el pensament de l'orelleta d'una senyoreta feia venir a Josep Pla. Tendrums com els de rosegar l'esquelet de la rajada fregida, havent-se pogut escapolir de la gelor que paralitza els sentiments de les natures deshumanitzades que ens miren d'abatre. Amb la cara destapada, enfora dels usos del KKK, lluny dels safaris furtius, de la brutalitat i d'allò que és tan sòrdid, incontrolable i abjecte que tenen el cinisme i el fer befa.
Valencià havia de ser: ja no podia ser d'una altra banda. No hi ha res com tocar fons per saber que ja passa d'hora de treure el cap de l'aigua.
Era un seductor, no un criminal: rebutjava tot allò que ens hagués d'arribar martiritzat prèvia capolamenta de persones i sentiments, i fugia com deu-mil llamps de l'embrutiment, la salvatjada i la cutror.
No sé si ja veuré la busca de brúixola ni com em podré tornar a orientar. De moment anam a la ronsa, enrevoltats d'aletes de tauró pelegrí, sota un cel que és a punt de descarregar tones de runa damunt els ossos de qualsevol nàufrag. Ah: i a l'estela del correu de Ciutadella que ara travessa la meva vidriera veig que s'hi enrosca un cap de fibló...
L'única salvació és saber que ell no és mort, com aquell altre iceberg que a les dotze de la nit passada vaig deixar surant sota la lluna. Ara mateix no veig la manera de reviscolar-me.
Sembla que ja estem prou macerats com per fer-ne "novela negra". Ara ens falta el salt a Hollywood amb en Bruce Willys encarnant el paper del senyor Bernat.
Del Senyor Esteve al Senyor Bernat (també seria un bon títol)
Perquè no hem fet cas d'aquelles paraules: "Persevera Estevet, persevera"
Ens han venut més que traït, i aixó emprenya.
La pilot de l'hidroavió segueix encara al taller i molt nerviosa de no poder ficar cullarada dins en aquesta casa.
Però cal que quan tot l'hidroavió sigui a punt, torni ben aviat per continuar escrivint i naltros llegint.
Avui al costat de casa tenim als de 'poblers', els foguerons, les glosses, i els balls.
Va per valtros illencs !
Xesca posa ja els motors a punt i vola, vola ben amunt !
Encara hi ha cel i ales que l'atravessen. Uns com ella llencen aigua per apagar focs a terra . Altres com jo ametrallem per incendiar i derribar.
Tu bes tibant la palanca que la nau obeirà. (bé, aixó és la teoria....he he)
Saps que no t'he legit, que sóc mal lector. Però hem "volat" junts en aquell llunyà pont pel català quan esperavem, sense cap fé, un miracle que no va esdevenir segons els meus paràmetres però que ben segur va fer forat.
Aquests dies ho he reviscut gràcies a les "fàtues" del President Pöttering.
Recordes a "la pilarica"? (quina bruixa de Disney).
Els hi varem ensenyar com actuen els homes lliures...malgrat les cadenes.
Una abraçada de tot cor Xesca.
I vull tornar a escoltar el teu Merlin (el Canadair deu dur un Merlin a les ales)
Joan
Com ajudant de vol de l'hidroavió us he de comunicar que és al mecànic. Arrossegava una ala, perdia carburanti el dipòsit d'aigua estava foradat, totes elles avaries i contingències sanables d'aquí uns dies. Fumes massa cocarroi i no vols passar les revisions - li havia dit, quan li vaig dur la ratafia, però ja sabeu com és, tot cor i poca orella. Us mantindré informades i informats.
Habitació 339 de la Femenies, un cel ple de plomes falagueres, es veu la mar i els fassers, aixopluc de cantaires. La mateixa planta on jo vaig estar ara fa un any. Em van deixar nova. Són bons ara mateix els mecànics. Avui és sant Antoni. Hem pres espinagada d'anguila. Li he dut calenta del forn de l'espiga d'or , cap de cantó amb ca meva, que la fan de conya. N'I.ens ha deixat la ganiveta, l'hem convidada. Hem passat un guster. Hem agafat el vol per la badia i l'he deixat adormida com una gavina, amb el seu fill U. Tenc per mi que l'ala ja no li ranquejà. Ara aniran per el dipòsit d'aigua, revisió de motor i reserva de combustible. Pla, Tolstoi i Paul Auster a la tauleta de nit esperen torn per a quan tots marxem. Són part del combustible.
Quin ensurt! Confio en la traça dels mecànics i la fermesa de Canadair. Espero que no ens deixi assedegats gaire temps, que pugui reprendre el vol ben aviat.
Ho aconseguiràs, segur!!!
Una forta abraçada des del nord (on he trobat “El Canvi” en una llibreria!)
De combustible, al meu humil parer, en va carregat. Amb els adobs pertinents i recapitulació personal l'esperen els millors vols rasants i acrobàcies, no dels seus admirats, sinó els seus propis.
Som una bona part del seu combustible de l'arrencada per a enlairar-se de nou.
Estem delerosos de que et poses be.
Un b7 princesa.
PS: vaig a fer-te una trucada...i m'ho dius tu.
Suposo que encara no pot llegir. Però aviat recuperarà el que aquests dies no hagi pogut fer.
Potser, i amb aquest desig ho incorporo, li farà gràcia comprovar com, tard, però almenys desfent els silencis, al record de l'obra d'en Bauçà també s'ha fet viu i perenne a Catalunya. Avui, a Girona, han retrobrat Bauçà.
T'esperem, com sempre, amb delit.
Per molts anys, Xesca.
Una abraçada.
Lisa, Menorquí i els tres adolescents
AL PEU DEL CANÓ
Bauçà
J.J. Navarro Arisa
Avui, als carrers del centre de Girona apareixeran uns
cartells amb la foto del poeta Miquel Bauçà i un rètol que diu: "Es
busca". És difícil que algú trobi Bauçà, que porta més de quatre anys
mort, però els cartells anuncien l'homenatge que li retrà dimarts que
ve la segona edició del festival poètic Pepe Sales de Girona, amb la
projecció (als cinemes Truffaut) de la pel·lícula Somnis d'en B.,
d'Àlex Marín, i les actuacions (al Centre Cultural La Mercè) d'un grup
d'amics, poetes, músics i glossadors de Girona, Barcelona i les Illes,
que recordaran la seva obra singular, heterodoxa i enigmàtica. La
singularitat de Miquel Bauçà (Felanitx, 1940 - Barcelona, 2005) és
considerable. Saludat com la gran esperança de la poesia catalana quan
iniciava la seva obra, la vida el va conduir més tard a una espiral de
solitud, incomunicació i gairebé marginalitat, ben allunyada dels
estàndards mediàtics de la cultura actual. Anomenat el J.D. Salinger català per la seva similitud amb el misàntrop autor d'El guardià del sègol,
el seu somni era esdevenir invisible, i ho va aconseguir. La literatura
era una teràpia en el seu aïllament i ell mateix es considerava un
animal sense classificar. Va morir sol i completament ignorat, però
abans, al seu diccionari poètic El canvi (1998), considerat la
seva màxima obra, va escriure sobre la mort: "Morir sol, a l'escenari /
d'un teatre buit, tancat / ha de ser l'únic projecte / tolerable dels
humans, / sobretot dels poetes".
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 18. Dissabte, 24 de ge
Un beset a cadascuna de totes i una abraçada fraterna a tots.
També diu que la riquesa real està per damunt de la virtual. Això és el que ha fet en Josep Blesa: Aturar, mirar la cambra exquisida i oblidada i cantar-li una cançó d'amor. En Blesa roman a Vilaweb i, a més, ho aconseguirem: tornarà, per un sí o per un no, a fer magisteri, tot escampant un goig de viure i una saviesa professional. Jo no el vull aturar, sap el què fa i li respecto, fins i tot li entenc. Ha d'escampar dues boires i fer brollar una font per a que surti l'arc de sant Martí i encertar així el caminoi de l'olla de la sort. És molt bonica la teva catilinària, però, tota una lliçó de retòrica elegíaca, hipermoderna i autèntica.