Xesca |
diumenge, 11 de gener de 2009 | 18:16h
Sota un cel ple de trencadissa de tests, atures la música i només sents escruixits; mires i tot és color d'aram, si ara plogués faria el mateix efecte que arreboçar-se dins un xaragall.
Després del caos de la cuina, toca envestir la ració diària de llenya banyada i, si pren, cames altes banda amunt les orelles del refugiat m'abandonaré al neguit dels qui estam immobilitzats per la força sense formular cap queixa i fins i tot amb devoció, havent-hi una altra manera d'esquivar el buit: ben aferrda a l'última novel·la de Paul Auster, a la preciosa sensació de joia i de plenitud que alguns grans artistes ens saben produir. Quina delícia, a més a més, que aquest autor ens hagi de fer l'advertència que ell escrivint fa trampa perquè res no arribi a ser tan rematadament trist com pot ser-ne el que ens hi fa sentir.
Quin hivern més cru. Esper que la primavera ens indemnitzi per tanta devastació i carnatge
Espero que se t'encengui el foc.
Quan tenia foc a terra, anava a una fusteria a comprar retalls, i sempre procurava tenir al costat del foc alguns troncs assecant-se.
I vigila amb els testos.
La malenconia avui no em fugirà, Joan. A les 12 de la nit farà 36 anys que em varen constituir òrfena, i és una cosa que mai no l'he acabada de pair. Fou una cosa inesperada, súbita, com un tret al cor. No hi ha un dia que no hi pensi, però avui, més que més.
Això és la vida, que no ens explica les coses, sinó que ens les llença damunt el cap de qualsevol manera. Som nosaltres que ens explicam i demanam explicacions, com si les paraules ho haguessin de resoldre tot. Tanmateix, la vida transcorre en imatges, com el cine mut. A això els pintors ho enteneu molt millor.
Gràcies pels teus ànims. M'han anat molt bé.