Per a celebrar que el Paracetamol m'havia alliberat (al més pur estil Jack Bauer) del segrest a què m'havia condemnat la grip, anit em vaig pintar les ungles de les mans. Vaig triar un roig pujat -d'acord al dictat de Vogue-, i, amb compte, les vaig anar embadurnant una a una, deixant assecar el grana al vent com a bona culé. No ho faig pràcticament mai, això de pintar-me les ungles. Però em passa com amb tallar-me serrell: quan se m'oblida de perquè no ho faig ensopegue de nou amb la mateixa pedra. Tinc unes mans normals, plenes de dits gastats d'escriure -a mà o a màquina, com la roba de cada dia-. També em queda algun rastre del que un dia va ser el gust per la tecla; potser em ve d'aquesta mania de tocar el piano que sempre m'ha fet ràbia tindre les ungles dels dits llargues. I amb les ungles dels dits tan curtes, el color grana pujat no queda ni molt menys com en els anuncis del Vogue. Però el pitjor de tot no és adonar-se'n que no m'assemble per a res a un anunci del Vogue -ho sospitava des de feia temps-. El que més l'irrita del color (gens discret) és que em fa ser absolutament conscient de què fan en cada moment les puntetes dels dits. Les ungles, parts quasi-invisibles del cos, passen a tindre un cert efecte hipnòtic; i facen el que facen, se me'n van els ulls darrere: quan escric, quan faig zàpping o quan remulle tè verd dins la tasseta sànscrita d'aigua bullida.
Paradoxalment, aquest matí, en un instant de recuperació d'antics costums culturals, mentre intentava arrencar dues notes seguides coherents al piano he oblidat per complet la tintura de Vogue. Victòria.
Bach 1- Vogue 0
N. d'A: Aquest post, com tants d'altres que tinc al bloc, no és més que un exercici d'escriptura pràcticament instantània, que probablement ompli de morralla (o frivolitats) la xarxa. Emili reflexiona ací amb molt de trellat respecte tot açò. Però voldria justificar aquest i altres posts: tot exercici d'escriptura és, per sí mateix -i encara que hom no pare de mirar-se les ungles mentre escriu- un esforç lloable, un pas en el camí -cap a qualsevol lloc, el que siga-.
Respecte a les ungles pintades... m'encanten!! tant si val si són llargues o no, sempre que no te les mossegues!! I igual que tu no pots apartar la vista de les teues ungles... ells tampoc :P
ciber-besets amb molt de glamour
Ah, i Lucre, vols dir que això del piano no té alguna cosa a veure amb l'obsessió per les mans -o per comptar els dits?-
Per cert, t'he deixat un meme al meu blog!!
A la volta, el fet de poder ara mateix pintar-me les ungles de roig i deixar-les crèixer és una de les evidències de que no puc estar on m'agradaria, ja que allò és del tot incompatible amb unes ungles (o directament, unes mans) cuidades.
També tocava el piano, potser el meu desig de portar les ungles llargues i arreglades és una manera de protestar a estes altures per tota una infància i una adolescència suportant a un professor de piano a qui no puc més que desitjar-li lo pitjor, que me repetia totes les setmanes CÓRTATE LAS UÑAS!! pillant-me els ditets amb força, per molt que jo li repetira que les ungles me les tallava ma mare i que ella deia que més curtetes no era bó tallar-les, i que sense que ho diguera ma mare, tan curtes ja me feien mal.