Tornant de Barcelona, un dia d'aquesta setmana, escoltava la nostra Ràdio Ciutat de Badalona, i el Carles Tornero ens els 5 minuts més, moderant una tertúlia, o debat, sobre els 50 anys de la revolució cubana.Amb les mans al volant anava reprimint el meu instint de trucar i posar-hi cullerada, perquè s'escoltava només la veu de Toni Barbarà, dirigent del comunisme local, ex-regidor, metge i, millor que tot això, perfecte exemple de capacitat oratòria.
Contra ell, o mirant de poder parlar si se'l deixava, hi havia el Jordi Marcos, un sensat home del Partit Popular de Badalona, que confesso que encara no m'ha fet entendre com algú com ell pot ser del partit que és.
Però mirar de parlar quan qui tens al davant gairebé no deixa el microfòn, és difícil, així que el pretès debat va convertir-se en una mena de míting de Barbarà, que ja sabem que és un defensor de la revolució, un amant de la Cuba de Fidel, i un home que -"com a bon comunista"- defensa la causa com un dogma de fe, sense qüestionar-se res, justificant o obviant qualsevol dubte dels que pugui plantejar el règim i el seu funcionament durant 50 anys.
El punt àlgid de la defensa encesa de la revolució, va ser quan no sé ben bé qui dels tertulians -perquè n'hi havia més, però no en vaig retenir la identitat-, va gosar parlar dels presos polítics cubans. Aquí, i en aquest punt, Barbarà la va etzibar pel broc gros, afirmant que no n'hi havia, i que en tot cas aquests presos eren agents entrenats pels EUA per desestabilitzar el règim. En va dir motes més, algunes que es poden matisar, d'altres que poden ser certes, però la majoria que denotaven més un elogi nostàlgic del passat i no pas una anàlisi acurada que facilités un balanç ponderat.
Ja saben que jo fujo dels maximalismes. Que intel·lectualment els trobo nefastos, i que políticament els considero signes de debiilitat. Que defenso la mentida de les veritats absolutes. Que detesto els dogmes i els sectarismes, vinguin d'on vinguin.
Segur que en 50 anys de poder absolut s'han fet algunes coses bé. I també és cert que els cubans han aguantat serenament i amb fortalesa molta animadversió. Però allò -la Cuba d'avui- no és el que Barbarà explica, només. Hi ha veus, com la de Yoani Sánchez a través del seu bloc (http://desdecuba.com/generaciony/), que ens expliquen, si més no, una altra realitat. Una visió de la realitat a través, per cert, d'un bloc prohibit, que rep milers i milers d'entrades i comentaris diaris. I que és escrit amb honestedat, i no desde la propaganda mitinera i partidista.
Sobre Cuba hi ha moltes opinions i molt poc coneixement cert. Hi ha massa imatge, clixé, prejudici o consigna. I per això és bo contrastar, llegir desapassionadament, centrar el coneixement i admetre el bo i el dolent, que de tot n'hi ha, com a tot arreu.
Per cert, va ser una casualitat producte no sé pas de què, però baixant del cotxe, una mica exaltat de tot el que havia escoltat només des d'una posició, vaig ensopegar amb el TOT Badalona , que en l'edició de la setmana portava un magnífic article de Sergi Alcalde parlant del bloc de la persona que els he referenciat en aquest post. Sense dubte, el contrapes que necessitava Barbarà, i que -cap tertulià ni el programa en són responsables- no es va poder donar.
Por descontado que no seré yó quién discuta las convicciones político-sociales de nadie...Pero si reflejaré mi extrañeza,por lo que -siempre- me ha producido una cierta desazón y contradicción ajena...
Y es que la pregunta que me hago (a mí mismo) y que nunca llego a contestarme a satisfacción, se repite.Me atrae al campo de lo irreal. Al terreno de lo dudoso...Y de lo que -quizás- nó es,realmente,cual se me/nos dice...
Ahora; en el momento presente en que leo -con atención- el escrito de Ferrán. No puedo por menos que "presentármela" de nuevo....Es una pregunta-inquietud. Es personal y muy posiblemente carezca de interés,pero siempre me la hago, cuando quién la motiva es persona que ha querido -con sus manifestaciones- convencer ó intentarlo,al menos; desde sus propios posicionamientos. Me refiero al Sr. Barberà...
Y es que -Sr.Barberá-permítame Ud...¿Se puede,desde posicionamientos socio-económicos claramente identificados con el mundo occidental en el que Ud. y yó vivimos. En el que Ud. y yó hemos desarrollado y obtenido bienes materiales y morales.En el que Ud. y yó hemos participado y seguimos participando de su..."confortabilidad" más que posible y de buena parte de las posiblidades de reconocimiento al esfuerzo y a la iniciativa,reconocida y -importante- retribuida...Se puede desde los posicionamientos que describo y que -en buena parte- son los suyos y también los míos-Sr.Barberà-mantener con credibilidad transmitible que el comunismo del Sr.Castro -en Cuba- tiene excelencias,en su conjunto,que Ud. quisiera para sí...y para mí.?
Bién...Que se puede; es claro que sí...Ud. lo hace. Pero,la verdad; a mí -personalmente- me producirían sentimientos distintos,lo que Ud.dice; si renunciando a su "estatus occidental" y a su"calidad de vida" ganada con su sacrificio y con su esfuerzo,en la seguridad de la economía capitalista (hay que decirlo) se pronunciara -políticamente- igual que lo hace. Pero en Cuba ó en cualquiera de los "paraisos" comunistas,cuyas "excelencias de vida" Ud. -creo- quisiera exportarnos...
Y es que -quizas mi ignorancia me aconseje mal- pero tengo la impresión que desde la atalaya capitalista que Ud. y yó disfrutamos; dificilmente se puedan con ánimo de ser creibles; proclamar lo que nunca ha dejado de ser utopía impracticable,en la realidad. Pués la misma naturaleza humana -aún- no lo ha permitido. En Cuba tampoco...
Saludos.