Només faig que llegir articles, cartes i notícies sobre els famosos dos “autobusos ateus” des que es va fer públic que circularien un parell de setmanes per Barcelona. Els que han pagat aquest “anunci”, o com li vulgueu dir, aconseguiran més propaganda per aquests articles que pels autobusos en sí.
Jo m’havia fet el propòsit de no entrar en aquesta polèmica que considero desproporcionada i fora de lloc, i em mantinc en el meu propòsit, però no puc estar-me de dir-hi la meva sense cap voluntat d’entrar-hi a fons sinó de dir que crec que tampoc cal anar dient quines són les opcions personals de cada un, a no ser que algú les pregunti.
Intento, doncs, més que mostrar-me a favor o en contra d’aquesta iniciativa, dir la meva opinió general sobre certes coses.
En primer lloc penso que les opcions personals de cada un són, com el seu nom indica, personals. És a dir, que no cal portar un cartell penjat al coll o anar pregonant amb un altaveu el que un és en matèries com la religió, la tendència sexual, o les aficions. A mi no m’importa gents ni mica què en pensa el que va assegut al costat meu en el tren sobre aquests temes, prou que he de escoltar moltes vegades el soroll dels seus auriculars o les seves converses telefòniques. No entenc que algú faci ostentació de certes coses que només l’importen a ell o, almenys només haurien d’importar-li a ell. Un no és més cristià per anar mostrant cap símbol religiós o més homosexual per anar dalt d’una carrossa el dia de l’orgull gai, com alguns fan, amb vestits extravagants i una quantitat de maquillatge que ni la Carmen de Mairena podria imaginar. Simplement se me’n fot.
En segon lloc, penso que si algú té la necessitat de fer públiques aquestes opcions personals, hi té tot el dret, però jo tinc també tot el dret a no fixar-m’hi. I, si penso tot el contrari d’ell, crec que no solucionaré res fent una contra-campanya, com la que estan preparant a Madrid, bressol del multiculturalisme i el cosmopolitisme espanyol. Més que res perquè cada un pensa com pensa i no s’hi guanya res intentant contrarestar les opinions dels demés.
En tercer lloc no té cap sentit importar idees d’altres països alegrement perquè, el que en un país té sentit, és lògic i té la seva gràcia, en un altre pot perdre totes aquestes qualitats i, com en aquest cas, pot provocar l’efecte contrari. Us recomano que llegiu l’article d’en Cardús publicat a l’Avui del dia 9 de gener on, a part de fer una petita història de com va sortir la idea de l’anunci al Regne Unit, arriba a aquesta conclusió. Per qui no ho sàpiga, l’anunci va gestar-se com una resposta a un anunci d’una comunitat religiosa en sentit contrari. L’anunci inicial que portaven els autobusos de Londres invitava a visitar una pàgina web on es deia que qui no cregués en Deu cremaria eternament a l’infern. Aleshores una noia va inventar-se una frase que al Regne Unit té la seva gràcia i, després de ser transformada per un grup d’ateus, es va posar als autobusos també de Londres. Aquí ha estat a l’inrevés. Primer ha estat l’anunci que dos autobusos de Barcelona portarien la frase i després ha estat la reacció d’un grup contrari de posar una frase totalment oposada als autobusos de Madrid. Faria riure si no fos perquè la jerarquia eclesiàstica més rància ha pres partit.
I en quart lloc, queda demostrat que al Regne Unit i a Espanya les mentalitats són tant diferents que dubto molt que mai s’arribin a assemblar el més mínim. Encara recordo quan vaig estar a Escòcia fa dos anys i vaig veure un cementiri al mig d’una ciutat que semblava un parc públic. Si no és perquè les làpides de les tombes eren evidents, a primera vista res no feia pensar que aquell lloc amb arbres, gent travessant-lo o simplement asseguts llegint el diari o menjant un entrepà era un cementiri. Algú ho ha vist això aquí? No va ser menys la meva sorpresa quan vaig veure esglésies reconvertides en hotels, discoteques, teatres o cases particulars. Sobta veure un cotxe que entra dins d’un edifici que abans era una església i que ara és un edifici d’apartaments amb un pàrking a la planta baixa. Les guerres de religió que hi van haver al Regne Unit van fer que, a certs llocs, les esglésies i catedrals catòliques fossin destruïdes o, simplement s’adaptessin a nous usos. Aquí només de pensar-ho a més d’un li agafaria un cobriment.
En fi, que a vegades les iniciatives, per mimètiques, acaben sent ridícules.
Albert Castany.
Montgat, 10 de gener de 2008.
Des de l'orgull gay exibicionista, coent i barroer fins los cardenales i obispos españoles pels carrers a Madrid exibicionistes fora de contex coents i barroers.
Per després presegueixen a qualsevol exibicioniste que veuen nu en public.