Xesca |
dissabte, 10 de gener de 2009 | 17:25h
Ja fa nou anys que em varen posar la competència dins de casa meva mateix: per llevar-me el paparró. Crec que s'ha demostrat que és un bon mètode. Si més no, per a mi. Ara, en 'Toni', que espavil i s'oblidi del passat i estreni bloc a mesvilaweb si vol triomfar: els lloros de Flaubert ja estan tots enterrats. És en el present la mobilitat. Fora d'aquest temps, tot és formol, taxidèrmia i mineralització. Antracita, caolí, bicarbonat...
Conforme que les seves qualitats vocals i interpretatives apostrofen les de Katleen Ferrier i fins i tot han sabut atrapar, tan fugaçment com hom vulgui, fulgors de la Callas aclapadorament versemblants, però no sé com no veu que dins del clot que excaven les seves mateixes paraules l'hi podrien arribar a sebollir, si no fa el cap viu.
Estic cansada de predicar-li que si ell hagués obert un bloc a mesvilaweb hauria superat la seva viciada modalitat de 'sedentarisme bípede-erecte' (ai, no sé com dir-ne) havent conegut blocaires com marieta, roser, victòria i altra gent que té el cul redó i va de la Ceca a la Meca tresca qui tresca la taronja: perquè llavors diguin que la gent que escriu a l'ordinador és virtual. Més virtuals que els escriptors i els lectors d'abans no hi ha ningú. Mai arribaves a saber ni de quanta colla parlàvem ni si duien la cara neta o bruta, perquè no els la vèiem mai; no sabíem si en tenien i tot, de cara. El cas és que el col·lega em té massa vista i no em respecta, i com que en el fons competim, sovint ens miram com els fesols: ell tot lo dia embadalit amb el seu bla bla bla dalt del mateix pal i jo amb el teclat que hauré d'acabar llastant amb plom perquè no voli, de tanta fúria que m'arriba a prendre. Ell hauria de començar a mirar-se el colesterol, ves per què li don nous. Al capdavall és un primat. Oposa el polze als seus altres quatre dits de la mà i m'escarrufa quan em pren una nou que pareix un cervell de nan, amb la seva maneta negra i ruada com la dels negrets que surten a les rondalles. Vegades pens que és un príncep que pateix encanteri, només que encara no he sabut endevinar quin malbocí li donaren i no el puc treure de la seva isolada i embadalida inòpia. No el puc socórrer. S'ha de salvar ell totsol, com tothom. Cadascú ha d'aguantar la pròpia moxilla, tots ens hem d'aguantar damunt les nostres cames. Em sap greu per ell no haver-lo sabut desencaterinar, perquè si tornava un jove de vint anys ben plantat i hereu del regne podria tenir una vida més amena i regalada que la que jo li he pogut proporcionar. Ara, pel que a mi fa, baldament que tornàs guapo com un santpau i més ric que si fos de can Verga, m'estim més no baratar. Qui barata el cap se grata. El vull lloro abans que humà. En això el temps ha donat raó a les monges. Elles no tenien gaire bon concepte dels homes. Amb motius, he acabat descobrint. La veritat és que tampoc no sé en quina consideració tenien els lloros, ara que me revé, quan els de la Base encara no en duien de les Canàries, però em pens que els devien trobar uns gallets una mica més graciosos i, fins i tot, matadors. Definitivament: els homes, de dia em fan por i de nit feredat. M'estim més lloros. cans o moixos, i fins i tot iguanes o víbores operades: vull dir que els hagin extret el budellet on s'hi posa el verí. Una vida tranquil·la, sense sobresalts, satisfactòria i, fins i tot, alegre i divertida. Pocs doblers basten: viuria damunt un jonc.
Si en 'Toni' per combatre el sedentarisme volia canviar de mètode, com vull fer jo, podríem començar una etapa de la nostra relació de més camaraderia. El podria dur dins el remolc de la bicicleta, si no plou, quan vaig a reciclar vidre o paper, i mentre tant repetiríem frases per memoritzar-les Podríem dir: avui no trobes que a la mar pareix que l'han pastada? Etc. Si no escrivim mai podrem escriure sempre. Mentre faig el dinar o en fer dissabte, que ell memoritzi el que jo vagi amollant com ha fet sempre, només que ara hem de guanyar el carrer i les caminades per donar un altre aire als mots, un altre color, per veure'n un altre caire. Sempre enfora del llapis, el teclat i els prestatges. Tenc entès que era així que ho va fer Mercè Rodoreda. I també en Miquel Bauçà i n'Andreu Vidal. I cap dels tres no són els pitjors mestres que podríem haver tingut. Amb això no crec que el meu col·lega em dugui la contrària.
De tota manera, feia xerinola amb el meu col·lega: l'animava a bellugar-se. Penso que du una vida massa (anava a dir sedentària, però ell sempre està dret) reconcentrada.
Aquests tres que he citats no tenien tantes limitacions com el meu col·lega i jo. Per entendre'ns: eren més àgrafs. Tenien més bon cap.
Seria bona que ens oblidéssim de nosaltres! Jo no vull pensar en ningú pus, mira què et dic. Tampoc no hem d'oblidar el passat. Per què tant d'escriure, idò, si ho havíem d'enviar dins una fossa atlàntica, com suggeria en Miquel Bauçà? Això sí: que es pogués consultar, va deixar dit.
Però canviar de mètode, vaja, no estancar-se, no apalancar-se, no agafar-se a automatismes ni a fórmules còmodes, em sembla molt saludable.
No em diràs que quan la nou surt sencera no sembli un cervellet en miniatura. No crec que calgui tenir una ment molt fabuladora per descobrir aquesta semblança. Si a més tu dónes aquest cervellet en miniatura a un ésser que xerra i que canta, i que s'agafa amb mans, i que és un primat, i que té un polze que s'oposa als altres quatre dits, com nosaltres...