Ferran Aisa; Terra de pas. Editorial
Fonoll, Juneda 2008, 138 pp.
Si Salvat Papasseit hagués arribat a seixanta anys,
probablement seria com Ferran Aisa: optimisme indestructible iconfiança, contra tota evidència, que les
utopies són encara possibles.Malauradament, la tubercolosi ens privà d’un dels poetes nacionals. No
s’emportà la seva llarga ombra, car bona part dels poetes actuals demostren a
diari el profund impacte d’un dels poetes més maltractats pel canon oficial, i
alhora, més recitats i llegits
Aisa ens ofereix un tercer poemari
després d’irrompre el 2003 amb Rambla del
Raval. Es tracta d’una visió intimista i sensible dels paisatges que
conformen el seu periple vital, la seva terra
de pas, des del xino barceloní, extingit ja per sempre sota llambordes de
disseny plantades perla generació que
cercava debades platges a París, fins a l’aspre i ascètic paisatge de les
terres de Lleida d’infantesa, amb
referències poètiques a Marçal, Torres, Viladot o altres il·lustres poetes
injustament oblidats. El volum, extens i heterogeni, comprén diversos llibres
per unitats temàtiques redactats entre 1999 i 2008, període en què l’animador
del grup poètic León Felipe, periodista i historiador, passa per un moment
especialment inspirat i productiu, amb un reconeixement arribat en una etapa de
maduresa. Probablement la clau de l’aroma fresca que traspua el volum té molt a
veure amb un amor salvatià, carnal i místic alhora, i sobretot incombustible,
que anima bona part del relat, i permet que els desenganys als quals són
sotmesos aquells que van viure intensament seixantes i setantes, resultin
gairebé impossibles de detectar. Com Salvat, Aisa seguirà essent l’home
optimista, perseguidor de somnis utòpics, i en termes de Truffaut, enamorat de
l’amor.
Una altra bona notícia és la qualitat de la col·lecció de poesia Joan Duch,
de la petita editorial Fonoll, de Juneda. La poesia millora quan està ben
pentinada i clenxinada per editors curosos amb les formes i l’estètica en un
procés de descentralització poètica i revitalització del gènere com a espai
d’expressió.
