La suma del dèficit de l'Estat del Benestar i el dèficit d'inversió comporta una manca crònica de capital financer a casa nostra que ha obligat a buscar-lo fora. A la dècada de 1980, amb l'entrada a la Unió Europea van ser les inversions d'empreses estrangeres, europees i japoneses sobretot, les que van suplir l'espoli espanyol de l'estalvi públic català. Multitud d'empreses catalanes criades en l'hivernacle del proteccionisme espanyol es van veure incapaces d'afrontar l'entrada al Mercat Únic Europeu l'any 1986. L'escassesa de capitals causada per l'asfixia fiscal premeditada com va denunciar Ramon Trías Fargas, va impedir la renovació empresarial interna. És el que va passar a Finlàndia quan la desaparició de la Unió Soviètica va forçar una remodelació estructural de la seva economia i van optar per potenciar l'educació i la innovació, de la qual van néixer noves empreses com Nokia. A la dècada dels 80 els nostres sous eren a gran distància dels europeus i no hi havia l'alternativa dels països de l'Est d'Europa. La Volskwagen es va fer càrrec de la SEAT, Nissan de Motor Ibèrica, les empreses catalanes de motos van passar a mans japoneses i centenars d'altres empreses van seguir el mateix camí. Es va produir l'expansió econòmica que va culminar amb els Jocs Olímpics de 1992. Mentrestant es va produir el final de la Guerra Freda i va començar la globalització. Però, a casa nostra, l'endemà de la festa major olímpica va venir la ressaca de la crisi de 1993, amb el seu increment d'atur.

De la crisi de 1993 se'n va sortir gràcies a l'entrada a la Unió Monetària. Gràcies a l'euro van arribar immenses quantitats de diners a les entitats financeres que tenien accés al mercat internacional perquè no hi havia por a la devaluació de la pesseta. Els bancs i caixes podien titulitzar les hipoteques que concedien aquí i vendre-les als mercats mundials. Aquest és el fonament de fang del model econòmic del Sr. Aznar i que va continuar el Sr. Rodriguez Zapatero. La inversió directe estrangera va desaparèixer, davant la competència de la Xina i els antics països socialistes. La inversió interior es va dedicar a la construcció i el turisme. L'especulació es va apoderar de tota l'economia i es va abandonar els fonaments productius, ara centrats en la innovació que exigeix un sistema educatiu molt eficient.

La majoria de la classe empresarial i política dels Països Catalans es van abonar al diner fàcil i va considerar obsolet això de treballar. El dèficit de la balança de pagaments de l'Estat Espanyol assolia l'esgarrifosa xifra de 100.000 milions d'euros anuals en els anys de Govern de Rodríguez Zapatero, que representen el 10% del PIB espanyol. No disposo de les xifres dels Països Catalans. Però aquest creixement anual del PIB amagava que es fonamentava en el l'impuls artificial de la demanda i es traduïa en una economia de baixa productivitat i salaris. Aquest model econòmic va atreure a l'Estat Espanyol cinc milions de treballadors extracomunitaris. Els impostos immobiliaris eren un manà que regava als Ajuntaments i les comunitats autònomes catalanes que nedaven en l'abundància. L'exuberància de la febre d'or permetia oblidar que el finançament es basava en el cens de població de 1999, quan s'havia incrementat, a causa de la immigració, la població de Catalunya en un milió i mig de persones, la del País Valencià en un milió i la de les Illes en 300.000. I el dèficit fiscal s'incrementava cada any.

En canvi al País Basc, gràcies al Concert Econòmic, va poder créixer basant-se en els seus capitals, les seves empreses, els seus serveis públics. Va reconvertir la seva industria, després de l'enorme crisi de la siderúrgia dels anys 80. Va tenir uns creixements del PIB similars a la mitjana espanyola però amb un increment molt petit de la població, 50.000 persones en els últims 10 anys. Gràcies a això entre l'any 2000 i el 2006 la renda disponible basca per càpita es va incrementar en un 45%, mentre que la catalana ho va fer en un 33%, la valenciana en un 22% i la balear en un 24%. Aquesta és la raó que explica que la crisi actual, tot i afectar la indústria auxiliar de l'automòbil, de molt de pes a l'economia basca, l'afecta molt menys que a l'economia catalana.

La crisi econòmica actual afecta tant les inversions directes estrangeres que ens van arribar a la dècada dels 80 com als fluxos de capital financer dels darrers anys. La deslocalització de les empreses multinacionals se suma al l'estroncament del finançament interbancari que va donar lloc al “boom” de la construcció i el turisme.

En formar part de l'euro l'economia catalana no pot recuperar competitivitat internacional com havia fet històricament amb una devaluació de la pesseta, que de cop reduïa els nostres preus internacionals, per exemple en un 25% . Assolir una rebaixa d'aquesta magnitud dels lloguers, preus del pisos, salaris, pensions, impostos, etc. per recuperar sense devaluació la competitivitat internacional i l'atractiu per les inversions estrangeres és pràcticament impossible o bé requerirà moltíssims anys.

La crisi econòmica actual serà molt llarga, com a mínim una dècada d'estancament. I la única manera de sortir-ne és resoldre l'espoli fiscal que volatilitza el 35% dels impostos que paguem els catalans. És la única manera de dotar-nos de les infraestructures i de les dotacions de capitals públics en educació i benestar social necessaris per instaurar un nou model econòmic.

Ara be, aconseguirà reduir el desequilibri fiscal el nou model de finançament que el govern de la Generalitat està negociant?. La resposta és negativa, com tothom sap. La qüestió és si la resignació, fruit del “síndrome de Petain” és la única sortida possible.