Nou dies i vuit nits a Nova York, entre el 28 de desembre i el 6 de gener. No hem passat mai tant de fred (mireu la foto), no hem caminat mai tant per una ciutat. Tot el que puguis imaginar, tot gran, tot més, un lloc excessiu, inaccesible, inacabable.Nova York, més que gran, és desproporcionada. Tot queda tan lluny que has d’usar el doble d’energia del que seria normal. Hi ha tanta gent, tanta, que, per anar a qualsevol lloc, és impossible no fer cua. Hi ha tant per veure que val més que de seguida et rendeixis i assumeixis que no te l’acabaras. I si, com és el nostre cas, ets allà quan el termòmetre marca 16 graus Farenheit (nou sota zero), l’excursió et pot resultar fins i tot un pél incòmode.Malgrat tot, val molt la pena pelar-se de fred travessant el pont de Brooklyn a dos quarts de nou del matí per arribar a Manhattan quan encara no ha començat a bellugar-se, enlluernar-se amb l’esclat lumínic de Times Square, perdre’s per Central Park des del Guggenheim fins a l’edifci Dakota (allà on van assassinar John Lenon) i alucinar assegut a la butaca d’un teatre de Broadway o escoltant el latin jazz de Paquito de Rivera en el cinqué pis d’un gratacels amb vistes al contundent sky line més famós del món mundial. Ens va quedar pendent de veure una missa gospel al Bronx, un partit de la NBA al Madison Square Garden (els Knicks jugaven contra els Celtics i les entrades estaven esgotades des de feia dies) i unes quantes coses més. Un bon motiu per tornar ben aviat. Això si, serà a la primavera.
Quan hi tornes? Aquesta mateixa primavera?
... és veritat, petit i menys habitat, m'apunto...