Les recents revoltes juvenils d’Atenes i altres ciutats gregues feren tornar a l’actualitat els mateixos interrogants que sorgeixen cada vegada que es donen episodis de violència social. Tots els experts hi busquen alambinades explicacions sobre les causes socials, els valors morals… Acabo de llegir, per exemple, la reflexió que en fa un reputat filòsof, autor de comentaris que solen aportar una llum original i estimulant a moltes qüestions de la nostra societat. D’entrada, ja adverteix que, en casos així, s’ha de recórrer al “mestre” Freud per a descobrir els mecanismes que activen la capacitat destructiva de l’ésser humà.
Segurament, aquí hi ha l’error. En comptes de repassar il·luminats com Freud, probablement seria més lúcid acudir a la biologia i observar amb ulls científics la història de la nostra espècie. Aleshores, ens adonaríem que la violència no és l’excepció sinó la norma. No tan sols del passat sinó del mateix present a tantes i tantes societats (on sovint, fins i tot, hi està institucionalitzada). El supòsit que el bon salvatge és pacífic i la societat moderna l’espatlla és una elucubració sense base. Tots els indicis apunten el contrari: l’individu, en estat “natural”, recorre a la violència per a aconseguir els seus objectius i és la societat –o certes formes de societat– qui el pacifica.
En conseqüència, la pregunta correcta no és, al meu entendre, què fa que siguem violents sinó com hem aconseguit que les nostres societats puguin viure habitualment sense violència. La clau de volta, doncs, no seria descobrir els mecanismes que activen la nostra capacitat destructiva sinó descobrir i entendre els mecanismes que activen la nostra capacitat de convivència pacífica.
Seria el sistema de la coneguda "Pax romana": arribo, lluito contra qui em disputa el poder, guanyo, i aleshores "pacifico".
Qui ostenta el poder també té el control sobre els mitjans de comunicació, i per tant sobre què és violència i què no. Així doncs resulta que els exèrcits fan missions humanitàries, i els qui s'emprenyen per l'especulació de les immobiliàries i els tiren una pedra, són "violents".
Així resulta que els responsables de calamitats com la fam, les guerres, etc (els interessos del capital bàsicament, defensats pels estats que en són còmplices) no són violents, tot i tenir els seus exèrcits fent guerres i minucieses d'aquestes, i la gent que s'emprenya i respòn a aquest poder "pacificador" (és a dir repressor de tothom qui s'hi oposi, de tota resistència) malgrat tenir molts menys mitjans i les seves accions tinguin moltes menys conseqüències, sobint simbòliques, són els violents.
No anava tan desencaminat el punk quan deia allò de "els violents porten placa". Tot depèn de la càrrega ideològica de les paraules de cadascú.