Repetiríem l'experiència de Solidaritat Catalana, l'any 1907, que va ser molt més que una coalició de partits perquè va aglutinar la indignació de tota Catalunya, de totes les entitats, corporacions i sensibilitats catalanistes del país. Aquesta amplitud de sensibilitats es reflectia en el seu Comitè Executiu, on hi havia des de republicans a carlins, passant per representants de la Unió Catalanista, sota el lideratge de Francesc Cambó. Amb aquesta unió es va aconseguir l'alçament d'un poble, que és el que més necessitem ara una injecció d'esperança que aixequi els decaiguts ànims col·lectius.

      L'Estat Espanyol, des de l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981 i la LOAPA, ha demostrat el seu determini de reduir Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú. La proposta de finançament del Govern del Sr. Rodríguez Zapatero, que anul·la la relació fiscal bilateralitat establerta a l'Estatut és la darrera mostra d'aquesta designi. El seu vicepresident econòmic, el Sr. Solbes, ha reduït a la categoria de simple suggeriment l'Estatut aprovat en referèndum pel poble català, un menyspreu indigne d'un demòcrata. La propera sentència del Tribunal Constitucional nomenat i manipulat pel Partit Popular i el Partit Socialista sobre l'Estatut, rematarà l'anul·lació dels darrers vestigis de reconeixement legal de la voluntat del poble català. Aquesta intervenció en forma de referèndum, és el que diferenciava l'autonomia catalana de les autonomies de règim comú.

      L'únic camí per recuperar la força democràtica del poble català és impedir a les urnes que la voluntat dels nostres ciutadans sigui segrestada pel PP i el PSOE. Només podem compensar el seu control dels mitjans de comunicació amb un alçament moral en forma de Candidatura de Dignitat Nacional que tradueixi en vots la nostra indignació pels nostres drets trepitjats. El poble català per fer valer els seus drets només té la dignitat democràtica i massa sovint l'ha perduda a causa del que he anomenat “síndrome de Petain” en un altre post.

      La Solidaritat Catalana va ser un dels moments en que aquesta dignitat es va afirmar. Era la reacció contra els atacs a la premsa catalana i contra la subjecció del poder civil al poder militar que representava la Llei de Jurisdiccions, amb l'excusa de la unitat d'Espanya. L'avinentesa va permetre a Francesc Cambó abocar amb estrèpit el plet català al Congrés de Diputats. Al llibre “Els Polítics Catalans” Antoni Rovira i Virgili ho descriu en aquests termes: “Abans, la qüestió catalana havia estat exposada parlamentàriament com un plany, o com una teoria, o com una demanda, o com una amenaça. Amb el discurs de Francesc Cambó fou exposada com una afirmació. Els catalans, a les Corts, s'havien planyut, havien teoritzat, havien formulat demandes, havien amenaçat. Cambó afirmava. El fet biològic català, per emprar el mots mateixos de la terminologia camboniana, es mostrà nu, amb la seva carn de realitat, sense robes de retòrica ni de doctrina, davant els qui escoltaven amb atenció profunda en mig del silenci dens”.

      Avui també la resposta a la continuació de l'espoli fiscal i a la imposició d'un Estatut diferent al votat pels ciutadans de Catalunya per part del Tribunal Constitucional no pot ser ni el plany, ni la teoria, ni la demanda, ni l'amenaça. Només pot de ser l'afirmació de la voluntat col·lectiva dels catalans: som una nació, som un subjecte històric i tenim el dret a decidir. Aquesta afirmació la podem fer al cor democràtic de la Unió Europea. Al Parlament d'Estrasburg podem aconseguir que l'afirmació democràtica del poble català deixi de ser un problema intern espanyol.

      Aconseguir l'atenció de l'opinió pública europea no és una tasca fàcil ni immediata. Aconseguir l'atenció dels seus governs encara serà més difícil perquè estan en contacte permanent amb el Govern espanyol i per tant sota la seva influència. Però el sol fet de treure de l'àmbit espanyol el nostre reconeixement com a voluntat col·lectiva, com a subjecte democràtic, seria un pas estratègic de primera magnitud. El primer pas en la recuperació de la dignitat nacional.

      Per això necessitem un alçament anàleg al descrit per Joan Maragall fa un segle. Necessitem deixar de costat les consideracions a curt termini i les petites querelles, i que s'imposin la visió general i a llarg termini. Només enmig de l'entusiasme encomanadís de la unitat compartida, podem aconseguir una fita modesta: que la Candidatura de la Dignitat Nacional superi en vots a Catalunya a la suma del PP i el PSOE. Seria la primera vegada que partits d'obediència catalana guanyarien unes eleccions des de que el PSC es va integrar en el PSOE, excepte les del Parlament de Catalunya.

      Per iniciar un nou cicle polític de llarga durada és molt important que el màxim nombre de votants del PSC-PSOE segueixin l'exemple de Pasqual Maragall quan ha viscut en pròpia carn que era el Secretari General del PSOE el que imposava el cap de llista del PSC. Davant de la sentència del Constitucional Maragall defensa la lògica democràtica, que és alhora la lògica nacional: “que ens ho tornin a preguntar”. Va ser la lògica democràtica la que va portar Nicolàs Salmerón a la Solidaritat Catalana. Els dos anteriors Presidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, sumant-se als centenars de milers de manifestants de l'u de desembre de 2007 exemplifiquen l'amplitud de la coalició que hauria d'aplegar una Candidatura de Dignitat Nacional al Parlament Europeu.

      És molt difícil trencar la inèrcia de les organitzacions polítques. Però la única alternativa a la Candidatura de la Dignitat Nacional és continuar la trista rutina política de petites disputes domèstiques, d'escarransits càlculs electorals, que desmotiven als milers de catalans que van sortir al carrer el 2006 i el 2007 i es van quedar a casa el març del 2008.