S'acosten eleccions a Israel i el govern israelià, davant l'avanç electoral imparable de la dreta més reaccionària i bel·licosa, ha triat l'opció més desafortunada: atiar novament el conflicte amb Palestina mitjançant el bombardeig de la població civil.
Paga la pena la mort de nens i nenes innocents, arrasar aquarteraments de bombers o destruir hospitals i universitats per tal d'aconseguir un grapat de vots? Considerem que el laborisme i el partit Kadima han comès un greu error polític de conseqüències ara per ara impredictibles.
(Hi ha més info sobre la qüestió)
Quin gran desencís!
En algunes anotacions anteriors havíem advocat per la victòria de les forces de centre i esquerra el proper febrer com a millor escenari per a la pau. Malauradament, constatem amb pena i impotència com el govern liderat majoritàriament per aquests partits llença una execrable ofensiva contra el territori ocupat palestí, que acaba amb la vida de civils innocents i deixa en un deplorable estat infaestructures de salut i educació.
I amb un cinisme sense límits, des del govern israelià i el seu fidel aliat, els Estats Units, encara es van defensant tot dient que "la culpa és de Hamàs per trencar la treva", quan la versió real dels fets hauria de passar per reconèixer que el primer que va trencar la treva va ser Israel en mantenir bloquejats els passos fronterers, la qual cosa ha provocat escassedat d'aliments, de combustible i de tota mena de subministraments.
A més, l'ONU es fa ressò sense èxit de la situació a la franja de Gaza: un milió i mig de palestins i palestines engabiats en una presó on la força ocupant (Israel) no permet treballar les agències humanitàries de la pròpia ONU! És ben trist comprovar un cop més fins on arriben la inoperància i la impotència d'aquest organisme internacional.
Nosaltres sempre hem dit que som contraris a infligir dolor a la població civil de qualsevol de les dues parts, però la reacció israeliana enfront del llançament de coets contra les ciutats d'Sredot i Ashdod (que ha provocat 400 morts en el bàndol palestí per 4 de l'israelià) ens sembla desproporcionada.
Segueixo amb interès tot el que allí esdevé a través del canal Al-Jazira per internet, en llengua àrab (aquest curs he reprès les classes de llengua àrab després d'uns anys) i el panorama és esfereïdor. En aquest sentit, les magnífiques i emotives cròniques de Pepe Garriga a TV3 són molt il·lustratives (aprofito per retre un homenatge a l'antic corresponsal de TV3 a la zona, Joan Roura, gran i admirat periodista).
La influència de la campanya electoral
Comentàvem al principi d'aquesta anotació que Gaza pot estar patint les conseqüències de la propera campanya electoral del senyor Ehud Barak, el ministre de defensa (laborista, per cert). És ben sabut que el laborisme israelià es troba en el pitjor moment de la seva história, i el senyor Barak probablement pretén aturar la debacle amb la seva actuació. Tots els sondeigs donen com a guanyador dels comicis del proper 10 de febrer el Likud del dretà Netanyahu, i un partit laborista que recula més que mai. Una manera d'evitar la desfeta? Nosaltres preferim dir-ne una actuació cínica i immoral.
I del president del govern, Ehud Olmert, del Kadima, què en podem dir? Sis sumaris per corrupció i la primera derrota bèl·lica d'Israel en seixanta anys (el 2006, contra el Líban) no són una gran carta de presentació. Diuen d'ell que té un ego gegantí i que volia passar a la història com el polític més gran d'Israel des de Ben Gurion... Un últim intent, Ehud? Vaja element. Durant el seu mandat ha continuat el desplegament d'assentaments consolidats i caravanes "espontànies" de colons jueus a Cisjordània, i la construcció del surrealista "mur de protecció", una gran tanca de formigó de 700 km (i un cost de 2.000 milions de dòlars) que envolta Cisjordània sense respectar les fronteres de 1967, i que representa un autèntic calvari per a la vida quotidiana dels palestins que, legalment, treballen a Israel. Una annexió territorial amb totes les de la llei, per la patilla, a més.
I Obama a Hawai, tu
Mentrestant, la situació d'interinatge en què es troba la presidència dels EUA bufa a favor de la inhumana actuació israeliana. Bush, un dels personatges més tèrbols i llecs de la història dels EUA, va donar suport a l'atac, mentre algú des d'Israel recordava les paraules d'Obama: "si algú enviés míssils a casa meva amb les filles dormint-hi, faria el que pugués per aturar-ho. I esperaria que els israelians també ho fessin". Doncs bé, jo m'atreviria a destorbar les plàcides vacances del senyor Obama a Hawai i li preguntaria: "Si algú bombardeja l'església que hi ha al costat de casa seva i a causa de l'atac moren cinc germanes d'entre dos i dotze anys que són amiguetes de les seves filles, què faria? No faria res per aturar-ho?"
Algun dia dedicarem una anotació a la posició de la futura administració post-Bush sobre l'ocupació israeliana de Palestina, però la designació com a cap de gabinet d'Obama de Rahm Emanuel, jueu i extreballador voluntari en una base de l'exèrcit israelià durant la primera guerra del golf, no ens fa ser massa optimistes. El que està clar és que, amb aquesta actuació, Israel pretén marcar encara més l'agenda del futur president dels EUA. Obama, que volia concentrar-se en l'economia, haurà d'encarar juntament amb Hillary Clinton una hortizó diplomàtic tremendament complex: als vespers d'Iraq i Afganistan, i a les tenses relacions entre Índia i Pakistan, ara cal afegir la nova escalada de violència israeliana contra Palestina.
Com acabarà tot plegat?
No som massa optimistes, si la pressió internacional no reacciona amb contundència. De moment sembla que això no ho atura ni en Sarkozy. Si la comunitat internacional no respon amb contundència contra l'agressió de l'exèrcit israelià, molt em temo que podria haver incursió terrestre i, fins i tot, deixeu-nos ser apocal·líptics, si Bush també té ganes d'immortalitzar-se, Israel podria aprofitar per atacar les instal·lacions nuclears de l'Iran, la qual cosa faria que l'estat d'Israel i l'estabilitat del planeta sencer corrés un gran risc.
Amb la guerra tothom surt perdent. La guerra significa que qualsevol negociació està condemnada al fracàs. I aquest missatge malauradament també dóna arguments a Hamàs i als extremistes. Però no siguem pessimistes. La pressió internacional, juntament amb la divisió que regna entre el govern israelià (el ministre de Ciència, Cultura i Esports, Raleb Majadla, s'hi ha oposat rotundament, de manera pública, a l'agressió contra Gaza, i altres membres ho han fet de manera privada) encara pot tombar la truita. Esperem i desitgem que al nou any s'aturi l'agressió contra Palestina i s'imposi el seny, el camí del diàleg i la pau.
Anotacions relacionades:
Algunes reflexions sobre el conflicte entre Palestina i Israel (I)
Algunes reflexions sobre el conflicte entre Palestina i Israel (i II)
Tzipi Livni: una dona al capdavant d’Israel, quaranta anys després
