Davant d'anys de receptes lliberals, que han estat assumides amb normalitat fins i tot per les esquerres, cal un seriós exercici d'autocrítica. I no val limitar-se a dir que la culpa es dels americans, com a la coneguda havanera. El simple fet de la fragilitat de la nostra economia davant l'expeculació immobiliària internacional o local es prova de que no anem bé. Haurem de prendre bona nota i assumir que es necessari actuar no només per aquesta crisi, que desitjem de curta durada, si no per evitar-ne en el futur.


A nivell nacional també ens espera un any complicat. En breu hi haurà un pacte per el finançament de les comunitats autònomes. Pacte que reunirà dos requisits: ser clarament insuficient per Catalunya i estar dins dels límits de l'Estatut aprovat al Congrés.

La primera condició es pràcticament assegurada, en tant que es un model que no te res a veure amb el concert econòmic, que garantiria una suficiència econòmica que ara no tenim i que no tindrem a curt termini.

La segona condició tampoc soposarà cap problema. L'Estatut pactat entre Mas i Zapatero (que CiU, PSC i ICV ens van demanar de votar a favor) conté prou mecanismes de "correcció" per rebaixar les seves pròpies expectatives, al respecte del finançament. En els propers mesos haurem de veure el "beneficis" d'aquest pacte i les sentirem de tots els colors.

El Tribunal Constitucional, amb tota probabilitat, farà una nova retallada a l'Estatut. Però no crec que sigui molt significativa, no cal. Tal i com ha quedat no cal.

Els que volem la llibertat nacional i social de Catalunya no podem caure en el parany del pessimisme. La majoria dels nostres mals venen de la nostra debilitat, abans i tot que de la fortalesa dels nostres adversaris. Quants independentistes no van votar a favor d'un Estatut retallat, o bé amb el seu absentisme electoral han fet més fort al Zapatero?

Daniel Goleman, al seu llibre "intel·ligència emocional", es pregunta quins factors son els que fan que hi hagi persones amb un coeficient intel·lectual alt que fracassin a la vida, mentres d'altres amb un nivell molt més baix s'ensurten prou bé. El mateix respon: "l'autocontrol, l'entusiasme, la perseverança i la capacitat de motivar-se un mateix".

Es evident que l'independentisme català disposa de efectius humans, de membres del col·lectiu sobiranista, amb un elevat grau de formació humanística i tècnica (fins i tot per sobre de la mitjana de la població). Però es evident també que el pessimisme i el derrotisme es una malaltia endèmica del moviment.

En el 2009 hem de començar a girar la truita. això vol dir que hem de deixar de buscar motius per queixar-nos i començar a treballar de debó per aconseguir un estat propi. I això vol dir ineludiblement enfortir les organitzacions independentistes.


A nivell de Ciutat estem immersos en la segona part d'una legislatura diferent. El bipartit que governa sense gaudir de majoria absoluta, s'ha vist obligat a parlar i a negociar. A hores d'ara el PAM i els pressupostos han estat aprovats amb el vot d'Esquerra. Em fet una demostració de responsabilitat i de la veritable feina que han de fer els partits a l'oposició. No es tracta  de fer oposició a govern si no bastir una alternativa a partir d'un model propi.

Les enquestes, que mai seran tan fiables com per substituir la certesa d'uns comicis, albiren perspectives de canvis. I Barcelona necessita canvis, un nou equilibri de poders que permeti fer de la ciutat la capital d'un país europeu, on els seus valors democràtics i republicans es tradueixin en polítiques socials i d'esquerres. Tot això només ho pot garantir un partit: Esquerra.

No serà fàcil. Els moments de canvi posen a prova els nervis de les classes dominants i de les opinions publicades (que no publiques). La pressió per imposar el bipartidisme (esquerra/espanyola - dreta/catalana) a Barcelona serà forta. No faltaran el 2009 opinions en aquest sentit, portaveus de les altes instàncies econòmiques i polítiques.


A nivell local, a Nou Barris, l'equip de Govern disposa de la majoria absoluta que no te a la ciutat. En aquest període hem vist diverses maneres de fer servir aquesta majoria. De vegades conciliadora i dialogant, com en el cas del PAD. De vegades poc reflexionada i menys raonada, com en el cas de la reacció a la nostra proposta de treure la simbologia feixista del cementiri de Sant Andreu. Tot i això ha estat possible aconseguir el suport del Govern a diverses iniciatives d'Esquerra que d'altre manera no s'haurien aprovat.

En la política local, el 2009 que comença, soposarà una fita important en el reforçament de la figura dels consellers de districte, i especialment a Nou Barris del Grup Municipal. Si fins ara com infraestructura de suport només disposàvem d'una sala amb un únic ordinador. Arà cada Grup Municipal disposarà del seu propi espai (en el futur de despatx propi) i ordinador. Aquest increment d'infraestructures ens permetrà fer millor la feina i soposarà una dignificació del mateix Districte. No s'entenia que els grups municipals d'una entitat territorial de la mida de Nou Barris només tinguessin com espai propi una bústia.

A nivell local, a Nou Barris, veurem de dur-se  a terme alguns projectes del PAD que vam consensuar i pactar amb el Govern del Districte, i que fa poques setmanes aprovà l'Ajuntament.  La majoria, com sempre, quedaran a la recta final de la legislatura, i alguns no estaran ni enllestits ni començats quan siguem cridats a votar el nou consistori. El 2009 haurem de repassar molt seriosament el seu compliment per assegurar-nos que allò que es fonamental, allò que respon a les necessitats veritables dels veïns i veïnes, es faci.

Igualment, ahurem de recuperar totes les iniciatives insitucionals que com a Grup Municipal de Districte hem presentat i han estat aprovades al llarg del 2008, per comprovar si s'han realment executat i en quin grau.

El any que tot just comença també ha de servir per que Esquerra faci una nova Ponència Municipal, on es figuri amb detall el nostre projecte com a Partit per Nou Barris. Document que marcarà els eixos programàtics en la nostra política local i que ha de sortir del debat i el consens amb la participació, també, política i tècnica del grup Municipal de Barcelona.


A nivell d'Esquerra hem de fer un pensament. Aconseguir que els nostres projectes tinguin una traslació a nivell internacional, nacional i local, només serà possible amb esforç, ilusió i intel·ligència. I això vol dir que no ens podem limitar a esforçarnos i il·lusionar-nos entre nosaltres, entre les quatre parets dels casals o entre les fronteres interiors del moviment independentista i d'esquerres. Per guanyar hem de convèncer, i per convèncer hem de sortir fora.

Cal una Esquerra oberta de veritat, i això no vol dir un Partit amb les portes obertes, on pocs entraran. Vol dir una Esquerra on els militants actius surtim al carrer, de dia, a fer de ciutadans.

Veient la llarga llista de membres d'Executives als Casals i a les Federacions no puc evitar de pensar que estem gastant una enorme quantitat de recursos humans independentistes en fer feina internes i orgàniques. Quan potser seria millor de tenir executives més petites i àgils, i més militància activa a les comissions de festa major dels barris, o treballant a les associacions amb normalitat. Persones que en arribar les eleccions facin d'apoderades i interventores a la seva escola, i siguin conegudes i reconegudes per els veïns.  No tinc clar que amb les hores de reunions que fem fer a la nostra militància més activa, tingui temps de fer res més interessant i profitós a fora.

Enfortir les organitzacions independentistes, en aquest cas Esquerra, no vol dir simplement enfortir el seu aparell (nacional, regional, comarcal, o local). Ha de voler dir enfortir la seva extensió social. La feina que ens espera, alliberar social i nacionalment Catalunya, es massa gran i important per creure que la podem fer només obrin portes.

Les hem de creuar.



Feliç any 2009 a totes i a tots