PRIMER ESCOLTAU AQUESTA MÚSICA MANLLEVADA A UNA AMIGA. DESPRÉS M'EXPLIC. ÉS UNA MÚSICA QUE VA MOLT BÉ PER ESTAR AMB EN JOAN BROSSA. L'EXPOLI L'HE PRACTICAT AL BLOC CHAÒ ONG VIÊT NÂM
Quin dia més bell amb en Joan Brossa. Quantes coses que han sortit a la xarxa: poemes visuals, poemes amb mots, inèdits, estudis, muntatges teatrals... No ens el podrem acabar; i tenir balquena d'aquest tipus de Brossa és ser multimilionari. Per això ens hem tornat vulgars i grollers. Titllar de brossa en Brossa seria una falta de respecte, si no fos que bravejam. No em direu que bravejar de brossa no requereixi, d'una banda, moral, i de l'altra sentit de l'humor: i això ja sí que és esser més rics que els rics. Però és que a la nostra Brossa només la poden sospirar els que somien, sospiren, cerquen i troben tresors de debò. I no cal dir-se Edmond Dantès ni anar-se'n al Carib amb una pastera per desenterrar-los. Jo ara l'he deixat en repòs (en Brossa) entre Miss Giacomini de Miguel Villalonga, germà d'un tal Llorenç, i 'Problema en Pollensa' de la senyora Agatha Christie: una curiosa manera de traduir al castellà 'The regatta mistery'. I mentre me'n vaig a preparar-me una tassa de te, no trob res de tan adient per concloure l'homenatge que deixar-vos amb aquesta dona del vídeo, que a mi m'ha com transtornada. Posau-la dues o tres vegades. Jo tot lo dia la tenc posada.
joangrau |
dimarts, 30 de desembre de 2008 | 20:22h
Introduïr una mica de caos a l'ordre, subtil, però no per això menys desconcertant. Trencar la codificada monotonia quotidiana. Esmorteïr el crac per poder suportar l'espetec. Trobar la manera de dir sense dir, fer sense fer. Sovint les coses no són el que semblen ni semblen el que són, i, podé, ens ne'm adonat massa tard. Però què és tard i què és d'hora quan l'ordre i el caos juguen a fer i amagar?
Si viure és posar ordre al caos, introduir una mica de caos seria proposar un joc. Posar ordre vol dir cercar la veritat. En Brossa diu q hi ha com un desdoblament de la nostra personalitat i que el món apareix en tercer lloc. És a dir: el que ets, el que et penses que ets i el món. Sabem que la veritat no existeix, tret que sigui una mena de despullament, un anar descartant coses que NO són la veritat, i buscar-ne unes altres que s'ajustin més als caires de les nostres peces del puzzle.
Molt benllevada i si l'escoltes bé, tot prenent un te, o un pastís, sí que és Brossa. Ha estat i encara és un dia bell; la xarxa s'ha omplert de vida, imaginació, llibertat, trencadisses, transgressions ... qui recorda els millonetis ? Si nosaltres ja en som de rics ! ! Bona nit Xesca !
que tenia la riquesa de no voler-se fer ric. I va assenyalar els tres camins que tenim els qui ens hem llençat per aquests tiranys de mala petja: donar la raó als qui manen; lluitar contra ells; marginar-se. No voler hipotecar les teves paraules té un preu, i el pagam. El que m'indigna és que els de l'altre bàndol no en tenen prou de donar encens a l'amo, i són els qui realment et lleven d'enmig, per conservar la seva pròpia botiga. Per exemple: les tres novel·les que han sortit publicades aquí mateix (una de les quals vaig estar 14 anys per escriure-la) han concursat a premis que gent que publica els seus escrits als costat dels meus aquí a Vilaweb han declarat deserts. Jo estic conforme que guanyi un altre: però que una novel·la com Una altra vida no guanyi, a Mallorca, un premi que es declara desert, això explica moltes coses. Potser que fins i tot expliqui com és que no podem treure el carro de cap manera els catalans. Mira què et dic. Desanimar la gent que treballa amb honestedat i amb ambicició i volent-se superar i tot això, no li pot reportar molta glòria a cap nació. Aposta jo no vull saber res de cap polític ni crec res de ningú. I jo mostr els papers, vull dir que es poden consultar. Hi ha molts de fantasmes menjacatalans. Ah, aquesta n'es una altra: jo no n'he renegat mai de la catalanitat. Mai. Creus que si hagués escrit en forastero, prèvia cita amb el cirurgià estètic, ja m'haurien donat el Planeta i no sé quants de programes de TV? Està tot ple de merda. Em fa pena que embrutin el meu país de tanta de merda. Aposta et dic: si ara mateix m'oferien la independència d'aquells altres però sense canviar els polítics que tenim, diria: 'no, gracias'
subtil, però no per això menys desconcertant.
Trencar la codificada monotonia quotidiana.
Esmorteïr el crac
per poder suportar l'espetec.
Trobar la manera de dir sense dir,
fer sense fer.
Sovint les coses no són el que semblen
ni semblen el que són,
i, podé, ens ne'm adonat massa tard.
Però què és tard i què és d'hora
quan l'ordre i el caos
juguen a fer i amagar?
Ha estat i encara és un dia bell; la xarxa s'ha omplert de vida, imaginació, llibertat, trencadisses, transgressions ... qui recorda els millonetis ? Si nosaltres ja en som de rics ! !
Bona nit Xesca !