Algunes persones, algunes cultures, s’enfronten a la mort de manera diferent al que cada vegada és més habitual al nostre entorn. Per a determinades maneres de pensar, la mort s’ha d’afrontar amb plena consciència, com si el pas de viure a no viure pogués ser una mena de moviment actiu i absolutament conscient, com si poguéssim pronunciar el conjur o les paraules màgiques: “mort, pren-me, sóc aquí!”.
Però per tal que això pugui ser d’aquesta manera, per tal que el futur difunt pugui gaudir d’aquest moment d’intensa consciència sembla que calgui, abans que res, assumeixi, si és el cas, tots els nivells possibles del dolor que precedeix a les portes de
Recordo que, no fa tants anys, durant el nostre període de formació com especialistes, quan una persona venia a un servei d’urgències amb dolor, per exemple amb un còlic nefrític (de ronyó) o fins i tot amb una clara apendicitis, solíem no administrar cap analgèsic fins que no disposéssim de les anàlisis. Això podia comportar, moltes vegades, una espera d’una hora o més durant la qual la persona que havia vingut buscant alleugeriment del seu mal havia de conformar-se únicament amb la suposada tranquil·litat que donava el saber-se en bones mans. És possible (i intolerable) que avui en dia això segueixi succeint.
Assumim que el dolor respon a un estat d’alerta de l’organisme en el sentit que alguna cosa no va prou bé. Identificada l’alerta, cal matar el missatger. Altrament, mantenir el dolor és patir per patir.
I en el cas del dolor com a avantsala de la mort, segurament estem davant del més absurd dels dolors. Per això, quan com avui davant d’un pacient al que li quedaven poques hores de vida la família addueix la religió com a excusa per a no mitigar el sofriment, al meu interior, si és que es pot parlar així, alguna cosa es remou en forma de lluita entre la necessària tolerància i respecte a les creences dels altres i la convicció de què si el pacient mor sense que el dolor no hagi desaparegut, no hauré fet bé la meva feina.
Francament, no entendré mai aquest esperit de sacrifici inútil que se'ns exigeix en nom d'una religió que fa molt temps que ha deixat de ser la meva, per cruel.
En fi, Antoni, passava a desitjar-te una bona entrada d'any!
Una abraçada des del meu mar.
Molt bon any, ens seguirem trobant per aquest món virtual que cada vegada aplega més gent...
EL PRIMER ACCIDENT, FOU A BRAGANZA (PORTUGL.) VAIG PATIR MOLT POC,LO IMPRECINDIBLE, POTSER UNA HORA O POC MES. EL SEGON VA SER ESPANTOS, TRES LLARGUES HORES DE DOLOR....RADIOGRAFIAS...RESONANCIA....ANALITICA.... HOSPITAL VALL D' HEBRON. PERO HAN VAN "RECONSTRUIR" DE MARAVELLA. AIXI QUE RES ADIR, SI TOT ACABA BE, EL DOLOR S' OBLIDA.
Gràcies per passar per aquí.