Fa tot just uns moments he llegit una actualització d'estat d'en Marc Belzunces al Facebook que deia que el grup PSC no, gràcies ha arribat al miler de membres. El grup es va crear arran de la decisió de votar favorablement als pressupostos de Zapatero. En menys de quinze dies, doncs, un miler de persones hi han donat suport. El PSOE de Catalunya va camí de convertir-se, socialment, en allò que fa quatre dies era el PP. Ho recordeu? Recordeu els termes del debat? "Que no ho veu la gent? Per què els voten? Tots al carrer!", etc., etc., però després els resultats electorals eren els que eren. I si no hi hagués hagut aquell desgraciat atemptat a Madrid, potser encara hi serien. Què ha de passar ara perquè la gent vegi que el principal problema de la ciutadania és el PSOE de Catalunya?
El grup de Facebook, creat per Marc Belzunces i Josep Maria Comajuncosas, vol els socialistes fora d'arreu (de tot govern, s'entén) perquè són enemics de la democràcia. Això, per començar. Continuen escatimant l'opció d'una consulta democràtica que permeti a la gent d'aquest país pronunciar-se sobre la sobirania. En tot el debat del finançament no s'ho han plantejat ni per un instant, i la gent té el dret de decidir si vol resoldre aquest gravíssim problema (que ells reconeixen com a tal) a base de recuperar la sobirania i no haver de "negociar" res amb l'Estat espanyol.
I insisteixo a posar entre cometes el terme "negociar" perquè, un cop més, un comentari de José Antonio Donaire a l'apunt de divendres assegura que sí, que el PSOE de Catalunya "negocia" amb el PSOE d'Espanya. I la majoria de mitjans ho repeteixen i empren també aquest terme. Fals: ni Castells ni Montilla ni cap altre socialista no té res per poder negociar. La proposta que finalment faci Zapatero pot ser acceptada o no, però no serà fruit de cap negociació. Quan a la carta d'un restaurant només hi ha espàrrecs, triar entre menjar-ne o no menjar-ne no és una negociació.
Imagineu que el soci majoritari i gerent de la vostra empresa està en converses amb algú que la vol comprar. L'empresa té un gran potencial i els inversors se n'han adonat. Els treballadors no ho veuen malament i tothom està d'acord a parlar-ne. El gerent informa que hi ha una oferta (A) de cent milions. Però una part important dels treballadors creu que l'oferta no és suficient, una altra part no hi entén o no en vol saber res i una tercera part resulta que té interessos en l'empresa compradora (A). Cal fer saber als treballadors que la gestió del gerent no és bona perquè sabem que hi ha una altra oferta de tres-cents milions (B). El gerent amaga aquesta oferta per interessos personals aliens a l'empresa. Perquè, de fet, si la fa conèixer podria aconseguir una contraoferta de quatre-cents o cinc-cents milions que seria realment bona, però ha comès l'error d'admetre públicament la seva preferència per l'oferta A, que ven com la millor possible. L'empresa A, que ho sap, pot mantenir els cent milions, però fins i tot pot rebaixar-los a setanta o vuitanta ara que sap que té el "negociador" atrapat. Fins i tot pot millorar l'oferta, però ara els treballadors ja saben que si ho fa no serà per la capacitat negocidora del gerent, sinó per algun altre objectiu estratègic o per algun favor personal lligat d'esquena a tothom i amb absoluta deslleialtat envers els treballadors i treballadores.
En una empresa ben portada, aquest gerent ha de saltar a l'acte. El problema és que també és el soci majoritari. Per tant, com a empresa, té mala peça al teler. La sort de la comparació és que els vots no són accions. Els socis majoritaris d'un lloc són els governants a l'altre, i avui són al govern però demà poden ser a l'oposició.
I insisteixo a posar entre cometes el terme "negociar" perquè, un cop més, un comentari de José Antonio Donaire a l'apunt de divendres assegura que sí, que el PSOE de Catalunya "negocia" amb el PSOE d'Espanya. I la majoria de mitjans ho repeteixen i empren també aquest terme. Fals: ni Castells ni Montilla ni cap altre socialista no té res per poder negociar. La proposta que finalment faci Zapatero pot ser acceptada o no, però no serà fruit de cap negociació. Quan a la carta d'un restaurant només hi ha espàrrecs, triar entre menjar-ne o no menjar-ne no és una negociació.
Imagineu que el soci majoritari i gerent de la vostra empresa està en converses amb algú que la vol comprar. L'empresa té un gran potencial i els inversors se n'han adonat. Els treballadors no ho veuen malament i tothom està d'acord a parlar-ne. El gerent informa que hi ha una oferta (A) de cent milions. Però una part important dels treballadors creu que l'oferta no és suficient, una altra part no hi entén o no en vol saber res i una tercera part resulta que té interessos en l'empresa compradora (A). Cal fer saber als treballadors que la gestió del gerent no és bona perquè sabem que hi ha una altra oferta de tres-cents milions (B). El gerent amaga aquesta oferta per interessos personals aliens a l'empresa. Perquè, de fet, si la fa conèixer podria aconseguir una contraoferta de quatre-cents o cinc-cents milions que seria realment bona, però ha comès l'error d'admetre públicament la seva preferència per l'oferta A, que ven com la millor possible. L'empresa A, que ho sap, pot mantenir els cent milions, però fins i tot pot rebaixar-los a setanta o vuitanta ara que sap que té el "negociador" atrapat. Fins i tot pot millorar l'oferta, però ara els treballadors ja saben que si ho fa no serà per la capacitat negocidora del gerent, sinó per algun altre objectiu estratègic o per algun favor personal lligat d'esquena a tothom i amb absoluta deslleialtat envers els treballadors i treballadores.
En una empresa ben portada, aquest gerent ha de saltar a l'acte. El problema és que també és el soci majoritari. Per tant, com a empresa, té mala peça al teler. La sort de la comparació és que els vots no són accions. Els socis majoritaris d'un lloc són els governants a l'altre, i avui són al govern però demà poden ser a l'oposició.
Per això intenta mantindre-les amb un gran control mediàtic a Catalunya mitjançant la proliferació de mitjans en castellà.
Si abans el Consejo de Castilla al segle XVII va decidir expulsar els moriscs ja integrats a la nostra cultura i territori per afavorir els d'orige castellà.
Ara ha impulsat polítiques econòmiques insostenibles per tal d'afavorir l'anviguda màxida de nous inmigrants per l'espanyolització amb el maxim augment de la població de nouvinguts als nostres territoris.
1.
LOAPA
2.
LOFCA
3.
Oposició a
la creació de TV3
4.
Oposició a
la creació de Catalunya radio.
5.
Oposició
al desplegament dels mossos.
6.
Oposició a
l’exercici democràtic del dret a decidir.
7.
Oposició a
les nostres seleccions esportives.
8.
Oposició
al català al congrés de diputats.
9.
Oposició
al català a les institucions europees.
10.
Oposició a
la reivindicació del concert econòmic.
11.
Oposició a
la creació de la oficina antifrau.
12.
Menyspreu
continu als creadors de cultura catalana (músics i escriptors).
13.
Menyspreu
continu a la identitat catalana, tractant-la de identitària i de què és una
cabòria.
14.
Són els
pares intel·lectuals de Ciudadanos i del Foro Babel.
15.
Oposició a
la publicació de les balances fiscals.
16.
Complicitat
directa amb l’espoli fiscal.
17.
Oposició
al control i gestió de les nostres infraestructures.
18.
Control de
mitjans de comunicació, i periodistes a sou.
19.
“Recomanacions
a la siciliana” a periodistes.
20.
Secessionisme
lingüístic al País Valencià.
21.
Devastació
del territori.
22.
Complicitat
amb la tercera hora de castellà.
23.
Complicitat
amb la invasió de competències de la Generalitat.
24.
Xarxa
potentíssima de clientelisme a les grans ciutats del país.
25.
Desballestament
de tot el moviment veïnal bastit els anys de la transició.
26.
Presentació
de 62 esmenes a l’estatut aprovat el 30 de setembre de 2005.
27.
Complicitat
amb el tancament de repetidors al País Valencià.
28.
Complicitat
amb la monarquia post-franquista.
29.
Negació
dels nostres drets històrics.
30.
Espanyolització
i despersonalització de la ciutat de Barcelona
31.
Oposició al
retorn dels papers mal anomenats de Salamanca.
32.
Espanyolització
galopant de TV3 i de Catalunya Ràdio.
33.
Ensarronada
a les terres de l’Ebre amb el tema del transvasament.
34.
......................................................................................
Salutacions,
Carles
Contradiccions de la vida noi.
Ets un ingenu Xavier el PSOE-c controla el 80% de la premsa catalana, per a què a aquesta xusma se'ls visualitzi com uns apestats molta,moltíssima gent hauria d'obrir els ulls i sense uns mitjans e comunicació nacionals, això és imposible.
Jo penso que arrassareu o assolareu Catalunya.
Però bé jo no tinc problemes la crisi no m'afecta massa, això els que us voten que estan a l'atur.
Hauries de saber que en Xavier Mir no és ni de CiU ni del Reagrupament Independentista. Ell és un simpatitzant d'ERC proper a les tesis d'en Carod-Rovira. Si li demanes de bones maneres, segur que t'explica com s'ho fa per ser anti - PSC(PSOE) i alhora ser un ferm defensor del tripartit encapçalat per l'exministre espanyol José Montilla.