Un llibre que no s'acaba mai
No estic bé. Tenint tot el que sé que vull tenir, essent coneixedor de la dolenteria exacta de l'Univers, i essent prou intel·ligent i coratjut per a no delejar beneitures, ¿per què no estic bé? Ja passarà...
No-fer. El que sigui és l'únic que es pot permetre un provenint d'un territori diglòssic, com jo mateix. És l'únic que funciona i té una rendibilitat visible, alta, immediata.
No ho creuries... és un lloc
d'on no veig les caravanes
que trafiquen per les valls
brandant pesos i mesures;
on no hi manca un rierol,
que s'escola per dins l'herba.
¿Què em podrà foragitar?
Ni l'enveja de l'Altíssim.
Noies hindús, Els vestits de les. Elles i jo hem seguit camins molt diferents. Elles són capaces de fer els treballs més bruts tot vestint uns complicats vestits de seda. Jo, si no és ben despullat, no puc agafar un setrill: em tacaria de seguida. De fet, he prescindit de l'oli i matèries similars.
- Convé recollir els vidres,
de seguida, perquè si no, l'efecte es perd enlaire.
Tres categoríes d'éssers, Les.
- Els creients
- els no creients
- i els altres. Jo pertanyo a aquesta darrera categoria.
Ara me'n vaig a vacunar aquell pocavergonya.
Pietat, La. Les dones tenen l'exclusiva de la reproducció, de la intendència i de la pietat. A nosaltres, no ens queda res. Som ben bé una colla de figurants maldestres i malsoferts. Som vanitosos, sí, però què podríem fer sinó: per les places hom hi veu molt més sovint estàtues de barons muntant cavalls abrandats que no pas filadores. [...]
Poesia, Allò que no és. [...]
No és la idea que divulguen els "scholars" americans i, de retruc, la resta del món, que vénen a dir que els poetes són com una mena de cantants, però d'un estil realment passat de moda. D'un estil periclitat. Que, científicament, s'han d'incloure dins del món, de l'entertainment, costi el que costi. Un joglar és l'espècimen més satisfactori. Per contra: jo trobo més afinitats entre un funcionari de presons i un poeta que no pas entre un cantant -un jugador de bàsquet...- i un poeta. [...]
Poeta, Un. Un poeta parla bàsicament de l'ésser.
És aquell que sap reconèixer que la seva mirada de les coses no coincideix amb la dels altres. La mirada, simplement. I accepta el conflicte. Els poetes dolents o falsos són aquells que presumeixen d'entendre la mirada dels altres. [...]
Ha d'assumir tres coses:
-El que hi ha -l'existent amb el que exigeix: la llei de la gravetat, el sexe, l'estultícia, la grosseria de la vida...;
-El fet de no estar d'acord amb res d'això;
-Haver de maldar forçosament per a construir una altra cosa.
Un poeta és aquell que copsa l'Univers i no només la veïna del replà, i a més no pretén explicar ni una cosa ni l'altra. [...]
Un poeta pot ser i fer qualsevol cosa. Però allò segur que no fa és el que vaig veure fer a un que havia adquirit un nom sota aquest paraigua i parlava per la TV, interrogat per un altre que havia intentat el mateix, però havia acabat essent presentador de TV. Doncs: el poeta interrogat va dir que aquell seria l'últim llibre, que ja era hora de retirar-se -sic-. Encara no he tornat de l'emoció: parlava igual que un showbusinessman. Realment, no en tenia res de poeta, sobretot perquè demostrava dient això que no tenia la menor idea de com funcionava un poeta autèntic. D'entrada, no pot deixar d'escriure -es publiqui o no es publiqui, hi hagi o no hi hagi Déu-. Cal assenyalar que un poeta pot escriure de cap: no necessita un estri determinat ni l'escriptura, si hom insisteix. És com si un peix decidís acabar de nedar. Impossible. [...]
Ara bé: hi ha una "mena" de poesia i una "mena" de poetes que existeixen i que gaudeixen de l'acceptació popular. Aquests, evidentment, no neixen i són instruïts aproximativament igual que un venedor de cara al públic.