La selecció catalana ha jugat avui el seu partidet anual. Lluny queden les bones entrades de fa alguns anys amb rivals de més entitat. És el final d'una etapa que va iniciar-se el desembre de 1997.
En conjunt ha estat bé: hi ha hagut molt públic quan el rival ha set important, la implicació dels jugadors ha estat notable i la il·lusió despertada entre una part de la societat catalana també ha estat notable. Però som el que som: una autonomia espanyola. Una nació reduïda a una autonomia espanyola, no pas una nació amb un estat. Els estats tenen seleccions oficials, no pas les nacions sense estat o amb un estat en contra com és el cas (si, si, ja sé que hi ha excepcions, però són això, excepcions). I això no permet gaire alegries. Per tant haurem d'esperar, amb moderat entusiasme, que serà i com es concretarà el Torneig de les Nacions. És obvi que això no és el que desitgem una part de la societat catalana que voldríem una selecció oficial. Però, de moment -i em sembla que per molts i molts anys- és el que hi haurà. O això, o res.
