Al senyor Baz
Lurhmann li feia il·lusió fer una pel·lícula èpica sobre el seu país, on
sortissin elements típics (aborígens, vaquers, els bombardeigs de la Segona
Guerra Mundial, cangurs...). Però així
com la seva reinterpretació del musical a Moulin Rouge era original (un pastiche kitsch, sí, però diferent de la resta) o el seu Romeu i Julieta en
un context modern era, si més no, curiós (un altre pastiche kitsch també), en aquest cas ha triat les fórmules més
trillades dels gèneres cinematogràfics que hi barreja: el western, el bèl·lic i
el romàntic amb un toc de comèdia a l’inici que es volatilitza en breu.
El resultat ha
deixat de ser el pastiche kitsch però
personal de les seves pel·lícules anteriors per a esdevenir un simple pastel despersonalitzat
amb moments de vergonya aliena – d’aquells que et tapes la cara al cine per no
mirar.
Una dama anglesa
viatja fins a Austràlia i es troba el seu marit mort a la finca familiar (en un
estat deplorable) i un traïdor que treballa pel ramader que vol monopolitzar
tot el comerç boví d’aquella zona del país. Amb l’ajut del mosso dur i
campestre de torn –un físicament imponent Hugh Jackman amb el que s’embolica
quan tan sols fa tres dies que s’ha quedat vídua i amb el que, per variar, dues
escenes enrere s’estava insultant- i els seus empleats aborígens, portarà les
vaques a través del desert fins a Darwin tot i la persecució dels dolents que
ho volen impedir. Fins aquí la part Western de la pel·lícula (amb aborígens enlloc
d’apatxes).
Llavors ve el
tros “yo tenía una granja en Australia” en que la parella i els aborígens se’n
van a viure feliços a la granja però ell és un home lliure que no es deixa
lligar i necessita marxar a portar vaques amunt i avall de país cada dos per
tres (li falta l’avioneta) i el nen mestís s’ha d’amagar de la policia que el
vol portar a un centre d’internament per a instruir-lo com a servent dels
blancs (l’element essencialment australià del film el compon aquest detall
especialment vergonyós de la història del país).
La darrera part
de la pel·lícula se centra en el bombardeig de Darwin per part dels japonesos
durant la Segona Guerra Mundial, amb el nostre protagonista anant a rescatar el
nen del centre d’internament per a mestissos que es troba justament en una illa
que bombardegen els nipons i conclou amb el retrobament feliç de la família
enmig d’un panorama de desolació i la mort del dolent a mans d’un bruixot
aborigen.
Atentament,
La nena del pou
Baz Luhrmann és això ... ell mateix i la pel.lícula és un entreteniment que em va agradar i m'ho vaig passar bé, sense més; vaig sortir del cinema contenta, pensant haver vist com tres o quatre pel.lícules en una, amb tots els ingredients d'abans; explica bastant bé la cultura dels aborígens; ens ensenya una part d'Austràlia, el Kimberley, on quasi ningú hi va ( jo no vaig tenir més temps i tinc pendent un viatge a tota la costa oest, inclosos els nostres amics estromatòlits, i el KImberley, amb les Bugle bugles i les King George Falls), i les crítiques tant furibundes que ha rebut la pel.lícula les trobo injustes. És un clixé, però no és banal. És el que penso, estimats amics de les balances.