El Pare Noel m'ha portat un llibre i me l'he llegit entre Nadal i Sant Esteve. És la darrera obra d'en Joan Margarit: Casa de Misericòrdia. No havia llegit mai cap llibre sencer d'aquest poeta, només algunes poesies soltes. Sí que li havia seguit la trajectòria en nombrosos articles als diaris i sobretot d'ençà que va rebre el Premio Nacional de Poesía, ara fa uns mesos. De fet, fa més o menys 20 anys vaig tenir l'ocasió d'entrevistar Joan Margarit per a la revista El temps, però no pel seu vessant literari sinó pel d'arquitecte, que aquesta és la seva professió, amb motiu d'un reportatge sobre el nou urbanisme a Barcelona. Va ser una conversa molt agradable, crec recordar que en la terrassa d'alguna plaça del barri de Gràcia, i vam xerrar molta estona, potser un parell d'hores, llavors jo era molt jove i ell no era encara gaire conegut, però ja em va semblar una persona molt senzilla i agradable. (N'hi ha més)
No sóc un lector assidu de poesia, més aviat força esporàdic. Durant una època de la meva vida, vaig llegir-ne força (Martí i Pol, Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellès...), m'agradava, va ser una època en què jo també intentava fer-ne, de poesia, amb molt poca traça, tot cal dir-ho. En els últims anys, en canvi, n'he llegit molt poca, de poesia, em costa més entrar-hi i sempre hi ha novel·les i assajos que tenen preferència. No vull fer, doncs, cap anàlisi crítica, de Casa de Misericòrdia. Només vull dir que m'ha semblat una obra molt completa, molt rodona, d'un autor que viu en la maduresa i va fent flaixos cap al passat i cap als seus records, tant els bons com els dolents. La "vellesa" apareix molt sovint en els poemes, però jo diria que és una vellesa assumida del tot, sense retrets. Fins i tot hi ha una poesia que es titula "Ser vell" i acaba així: "Ser vell és que la guerra s'ha acabat./ Saber on són els refugis, ara inútils". És interessant aquesta visió de la maduresa interna, que més endavant reprén en el poema "Escac": "La memòria es va esfilagarsant / com les cordes trencades de les barques / que el temporal s'ha endut. / Comprendre cansa. Però mai no tant / perquè no pugui ser l'últim refugi. / Som el rei i la reina en un final / difícil a un tauler ja amb poques peces." En qualsevol cas, la poesia de Joan Margarit m'ha sobtat per la seva senzillesa formal, rera la qual s'amaguen mil-i-un matisos de contingut i una gran càrrega d'emocions. Acabo amb un poema de només vuit versos, simple i directe, que sembla descriure un viatge en automòbil per una autopista que s'allunya de la costa, però que fa alhora un símil amb la vida.
Horitzó Una planúria de rostolls grocs. Com una línia feta en un plànol, l'autopista va fins a l'horitzó. Penso que jo també vaig dibuixant un traç segur damunt la meva vida. Lluny d'una costa edificada i lletja, amb la finestra oberta, condueixo sentint l'aire a la cara, terra endins.
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià, sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Incansable, lúcid, genial, sempre meticulós... el bloc d'en Vicent és del tot recomanable. Costa trobar algú que tingui més clar que ell el país sencer que compartim i alhora pugui donar més arguments per treballar per la seva llibertat plena.
No ens coneixem de fa gaire, però el bloc de la Bel Zaballa és tant interessant, per la forma com explica les coses i per les coses que explica, que em permeto de recomanar-lo.
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
Entitat que aplega professionals de diferents branques (economistes, enginyers, periodistes...) amb l'objectiu comú d'ajudar el país a anar assolint més cotes de sobirania. Comparteix seu i infrastructura amb el GPRB.
El web oficial d'aquest grup periodístic, del qual formo part activament. Allí hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Aquí trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
El Pare Noel m'ha portat un llibre i me l'he llegit entre Nadal i Sant Esteve. És la darrera obra d'en Joan Margarit: Casa de Misericòrdia. No havia llegit mai cap llibre sencer d'aquest poeta, només algunes poesies soltes. Sí que li havia seguit la trajectòria en nombrosos articles als diaris i sobretot d'ençà que va rebre el Premio Nacional de Poesía, ara fa uns mesos. De fet, fa més o menys 20 anys vaig tenir l'ocasió d'entrevistar Joan Margarit per a la revista El temps, però no pel seu vessant literari sinó pel d'arquitecte, que aquesta és la seva professió, amb motiu d'un reportatge sobre el nou urbanisme a Barcelona. Va ser una conversa molt agradable, crec recordar que en la terrassa d'alguna plaça del barri de Gràcia, i vam xerrar molta estona, potser un parell d'hores, llavors jo era molt jove i ell no era encara gaire conegut, però ja em va semblar una persona molt senzilla i agradable. 
