Aviat farà un any que a http://blog.pepcanals.com comentava el plaer que em suposa la lectura dels diaris els diumenges, sense preses, i escollint el que vull llegir amb tranquil·litat.
Avui ha estat un d'aquests diumenges.
Feia dies que no llegia "Cuaderno de Madrid" de Enric Juliana a "La Vanguardia."
En el d'avui hi ha una sèrie de frases que val la pena llegir i interpretar.
"Aunque hay mañanas en que las neurona superan el Mach 1 con sólo escuchar la radio, no se trata de salir de casa como un cohete, sino de adivinar quien hay detrás de tanto ruido. Conocer mejor que mueve esa furia, tan veraz como propulsada por la desfachatez. Es el momento de seleccionar bien las lecturas y los almuerzos"
Fa poques hores he tingut un canvi d'impressions, amb una persona amb la que estem tractant un tema esportiu en el que els punts de vista de Madrid i Catalunya presenten forces discrepàncies. Jo li comentava que en el fons hi ha molt de problema polític i tots dos opinàvem que fora de Catalunya el bombardeig mediatic porta a molta gent a una mena d'odi de tot el català que es molt poc real i molt perillós. Dons bé poques hores després he llegit l'article esmentat.
Però una nova coincidència es produeix si seguim llegint l'article i es en un tema que fa anys que intento explicar quan es parla de l'Espanya de les autonomies. Al meu entendre hi ha un error de base des de el moment que quan les nacionalitats històriques han reclamat més autonomia s'ha concedit sense cap diferència a la resta d'autonomies.
Dons bé l'Enric Juliana comentant el llibre, "Asalto al Estado" de José Manuel Otero Novas, ministre de la Presidència entre 1977 i 1980, que arriba a la conclusió, infreqüent a Madrid, segons Juliana, "de que el gran error de la democracia española ha sido el uniformismo autónomico".
Segons Otero aquest es l´únic gran error del seu admirat Adolfo Suarez. Jo afegiria que es un error que a més de ser molt greu, l'han anat mantenint els que l´han seguit en el càrrec. Es més, avui dia encara es segueix mantenint.
Per Otero l'any 78, s'haurien d'haver elaborat uns estatuts federals per a les tres nacionalitats i una completa descentralització administrativa, sense potestat legislativa, per a la resta del país.
Un altre tema, del que no sé si tracta en el llibre, es fins on arribaria la nacionalitat catalana. Per alguns es queda en el límits geogràfics administratius, mentre per altres el català com idioma podria ser el punt de referència per fixar fins on arriba la nacionalitat catalana. Però això es una altre qüestió.
Per acabar el seu article l'Enric Juliana fa un comentari sobre la presidenta de la Comunidad de Madrid, i el seu afany en ser la primera dona que presideixi el govern espanyol.
Un amic em comentava, arrel de les declaracions de la "Esperanza" (potser es l'esperança del P.P.), perquè no escrivia sobre el tema en el bloc. Personalment no crec que es mereixi tot un escrit. Malgrat tot, aprofito el moment, per comentar que aquesta "patinada" crec que l'hem de veure com una actuació clara del subconscient d'algunes persones que somnien en la "balcanització" del estat i així podíem llegir en "El Periódico" el següent:
"La Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials (FAES), que presideix l'expresident José María Aznar, considera que el nacionalisme català s'ha convertit en una "ideologia totalitzadora" que es presenta com "l'única forma autèntica de ser català" i "l'única manera possible de ser demòcrata" a Catalunya."
Sense comentaris.
Jo també sóc un incondicional de l'escrit dominical de l'Enric Juliana. Atès que no faig viatges, ni sopars, ni festes, un dels meus grans plaers és llegir-lo els diumenges el matí, a la terrassa del club, després de pilotejar una estona en la pista de tennis (no us penseu que pertanyo a un club elitista: és el modest Club Tennis de Banyoles)
En Juliana explica amb un estil "valleinclanesco" l'ambient de la Corte de los milagros. Amb poques paraules aconsegueix fer-nos arribar el clima que es respira a Madrid. Un altre detall que he llegit en l'article d'avui 18.09.05 de les manifestacions de l'exministre de Suárez és que diu que quan acabi la moma dels fons europeus vindran els vertaders problemes. Sempre he pensat el mateix: Espanya (Catalunya també) és un país de ciutadans nous rics mal educats, prepotents i sense cap posit democratic veritable.(perdoneu la manca d'accents oberts, però no me'ls accepta)
L'Espanya autonomica atenent als fets diferencials s'auria d'haver dividid en quatre autonomies; La confederació de l'Antiga Corona d'Aragó, El País basc i Navarra, Galicia amb els seus corresponents drets històrics i per ultim la Castellana amb Castella-Lleó, Andalusia i Extremadura.