Garantir drets. D'això ens parla el Tribunal Suprem, que ratifica una sentència del TJSC que diu que no garantim als pares, amb l'aplicació que es fa de la Llei de Política Lingüística, el dret a escolaritzar els seus fills a infantil i primària d'acord amb la llengua habitual de la família.
El que està malament és la Llei, que escriu l'article buscant el consens, i que certament proclama un dret que es garanteix però al final del trajecte escolar, apel·lant la discrecionalitat de l'Administració de fer possible l'objectiu final, que és que els alumnes surtin de l'ensenyament amb un nivell òptim de coneixement de les dues llengues oficials.
Aquesta sentència dóna aire als qui encara continuen exigint -des de posicions electoralment residuals- que els nens i nenes hagin de ser segregats a les aules segons el que vulguin els pares, des de l'inici de l'escolarització.
La decisió de la justícia espanyola, obvia la bondat de la immersió lingüística, que fa possible la barreja i dóna importància a les dues llengues oficials de Catalunya, buscant una cohesió social que permet conviure ambdues comunitats lingüístiques, d'altra banda barrejades en positiu des de fa anys.
No conec cap pare català casat amb algú d'origen castellà, ni a l'inversa, que renegui que els seus fills, els primers anys d'escolarització, aprenguin vehicularment en català. És més, l'únic que conec és un que es va fer famós queixant-se que als seus fills se'ls discriminava, fins que la dona el va deixar cansada de la seva obsessió malaltissa.
A mi m'agradava veure com els avis castellanoparlants s'esforçaven a parlar català als néts, o veien bé que els seus fills l'aprenguessin, perquè eren conscients que aquesta era una llengua que els permetria progressar i anar endavant. Si a partir d'ara haguéssim de fer apartheid lingüístic, i no promoguéssim el coneixement mutu de les comunitats lingüístiques, estaríem condemnant Catalunya a la fractura.
La sentència m'entristeix, perquè serà considerada com una victòria dels "defensores de la libertad" davant dels qui només hem volgut recuperar la llengua catalana, prohibida i perseguida durant 300 anys, i donar-li normalitat democràtica i social. Que jo ara ho hagi de recordar, és ben patètic, però ens ha de fer posar en alerta. Els impostors, que vesteixen d'ovelleta perseguida, han fet passes endavant, per la incompetència del govern català i la passivitat de massa societat civil.
I tot això ha passat malgrat que la realitat del sistema és flagrant: la gent creix coneixent les dues llengues, majoritàriament les respecta i finalment, el castellà preval de manera claríssima per sobre del català.
I la realitat també és que, mentre manaven els nacionalistes, que no feien de capità manaia, ni de serrallonga amb mala consciència, el sistema funcionava sense massa escarafalls. I que ara, que tenim un govern que no es fa respectar ni és respectat, tothom s'atreveix amb nosaltres. I que diguin missa, que és així mateix.
L'adhesió a la llengua i al país s'aconsegueix per la via dels sentiments, de l'orgull de pertànyer a una comunitat,i per la identificació amb uns valors que et puguin semblar positius, i no mitjançant grans proclames, sancions lingüístiques i bocamolls que provoquen la reacció contrària a la que perseguim.
Els ho diré d'una altra manera: el país ja no "pujoleja": ha perdut la gràcia de sumar i l'autoritat de fer-se creure.
...La -digamos- "enfermedad", en Catalunya; la tiene clara e indiscutiblemente el idioma Catalán...Está en franco retroceso (ante el Castellano y ante otros idiomas de ámbito universal). ¿Quienes son los -digamos- "culpables.? Pués -en mi opinión- todos aquéllos que prefieren la comodidad y la renuncia. ¿ A qué.? Sencillo: "la renuncia a querer, a entender y a respetar lo que yá era parte integrada e indiscutible de esta tierra y que nació con élla: "Su" Idioma...
El Idioma Castellano también lo és;hoy. Pero,digámoslo todo: Su integración,nació de la imposición. ¿O es incierto que fué por la fuerza de las armas que se impuso lengua y cultura Castellana.?...La fuerza de las armas...El mismo "fundamento" en el que se basó (nó había más remedio) la constitución que nos ¿¿¿ "une" ???...¿O es que también es incierto que "los sables desenvainados"pendían sobre las cabezas de los padres de nuestra Constitución,en el momento-crucial- de su confección y nacimiento.?...
Castilla y sus "anexos" sigue siendo -indudablemente- la más fuerte, en una España (mal hecha) en la que -aún-sigue prevaleciendo la cultura ancestral de los "unos sobre los otros". Y se sigue insistiendo,-irracionalmente- en que nó séa yá; de una vez: La España de "los unos junto a los otros" y con voluntad de unidad ganada con la expresión máxima del respeto: Por las personas. Por sus idéas. Por su cultura diferenciada. Y -en suma- por sus deséos expresados desde la más absoluta libertad.
Muy cierto que nuestra clase política ni ha estado ni parece estar a la altura de lo que debería ser una suma de imaginación,respeto y poder de convicción. Cierto que los..."enemigos" de siempre: Sabiéndolo y viéndolo; dicen y hacen todas las falsedades que -a diario- podemos observar y escuchar. Lo hemos de admitir: Los políticos -de uno y otro lado- por aquéllo de los votos que hay que ganar. Ni informan con la verdad. Ni tampoco hacen nada para deshacer los malos entendidos que perviven...
La pregunta que -al menos a mí- se me ocurre es: ¿Queda tiempo para rectificar,después de haber perdido más de 30 años de posibilidades,para substituir errores, por aciertos, que -parecen- eternos.?
Yo digo que sí. Que hay tiempo y que se puede hacer...Si nos atrevemos todos, los de aquí y los de allí; a saber y querer distinguir -de una vez- si "nos queremos juntos, o nó...Si aceptamos las realidades o nó...Si somos capaces de unificar convicciones,desde el respeto, desde el conocimiento y desde la consistencia que -todo ello- reporta...
Y respecto del tema concreto del Idioma, lo siguiente: Quienes de una u otro forma mantienen que es el Idioma Castellano el que "retrocede" en Catalunya. Yó les invito a la siguiente experiencia: Dediquen un tiempo a observar y escuchar,por Barcelona y en pleno centro.(Ramblas,Pº de Gracia y calles adyacentes) en qué idioma se expresan las personas (por la calle y en el interior de cualquier comercio).Luego -si la experiencia no la consideran completa- se desplazan al centro neurálgico de cualquier población,importante, de su contorno.(Hospitalet,Badalona,etc.) y siguen escuchando...En la calle. En comercios. Y -en suma- en lugares multitudinarios y públicos...y -luego- saquen sus própias consecuencias...
¿Y todo lo anterior, quién lo dice.? ...Pués, verán: Una persona (servidor) que nació de familia castellana. En Castilla. Que "bebió y sigue bebiendo" de su cultura y de sus tradiciones. Una persona (servidor) que ha aprendido (queriendo) a conocer. A comprender y a respetar. Una persona(servidor) que -por todo lo anterior- y por otras muchas cosas que omito; se siente -cada día- más identificado con quienes desde hace más de 50 años, le están dando una lección:Una gran lección; a toda la "España más obscura que aún pervive" en todo lo que se refiere a integrar,a comprender, a aceptar y a respetar.Me refiero -por si hay dudas- a Catalunya...
Insisto: ¿Para salir de dudas, caminamos -juntos- por Barcelona y nos hacemos una idéa de quién "domina" a quién y sobre qué...?
Saludos.
A Quebec, referent per a nosaltres en les seves ànsies d'independencia, existeixen escoles que fant l'ensenyament en anglès i escoles que ho fan en francès. I no sembla que això crei cap apartheid allà.
No només es tracta que els nens i nenes aprenguin les dues llèngües. Es tracta de facilitar-los l'aprenentatge en els seus inicis. I això s'aconsegueix fent servir l'idioma que el nen o nena fa servir a casa seva.
Malauradament la política lingüística posa per davant l'aprenentatge de l'idioma, deixant en segon terme l'educació del nen/nena.
I la política de separar al nen/nena de la resta de la classe no deixa de tenir un tuf feixista.
La solució? Oferir escoles amb els dos idiomes, però que totes dues garanteixin l'aprenentatge dels dos idiomes.
Quan Catalunya és tant vella com Castella i té els mateixos drets d'ésser que Castella.
O tu veus que a Madrid els nois romanesos estudien en romanés, els nois arabs en arab, els lituans en lituà, ...
Més clar aigua, doncs a Madrid el cas contrari no ho permetrien.
Catalunya no es sap fer respectar, ni es respecta a si mateixa per això mai podrà aconseguir ni ser respectada pels altres. Alhora que anirà perdent la seva capacitat de respectar als seus veïns més proxims.